Història

“La gent anava a escoltar els novells artistes i els grans locutors del moment, gent que omplien de gom a gom els auditoris de les emissores”

RÀDIO

Aprendre l’ofici
de cantar en directe

Sempre m’he sentit molt lligada als mitjans de comunicació, sobretot la ràdio que ha estat fonamental a la meva carrera com a cantant. Ja que és a la ràdio on vaig aprendre l’ofici del “directe”. Emissores com Ràdio Barcelona, Ràdio Espanya, Ràdio Miramar, Ràdio Peninsular entre d’altres, feien programes de música en directe on la gent anava a escoltar els novells artistes i els grans locutors del moment, gent que omplien de gom a gom els auditoris de les emissores. Això em va permetre fer un bon aprenentatge i poder dedicar-me professionalment a la cançó.

 

Cal agrair al Sr. Tarín Iglesias, aleshores director de Ràdio Barcelona, el valor d’aconseguir de Madrid el permís per a fer el programa en català “Ràdio Scope”, dirigit i presentat per Salvador Escamilla. El seu compromís fou fonamental per a la cançó en català. Tots, absolutaments tots els cantants d’aquell moment vàrem passar pel desaparegut Estudi Toresky on vàrem aprendre l’ofici d’actuar cara al públic.

 

L’any 1980 a Ràdio 4 vaig fer un programa setmanal els diumenges al matí, junt amb el Pere Tàpies, i va tenir molt èxit. A Catalunya Ràdio del 1987 al 1989 vaig fer al programa “Adelina Bulevar”, dirigit per Adelina Castillejo, les seccions “A les 5 tinc swing”, i “Per Raons Sentimentals”. També vaig col.laborar setmanalment llegint poemes al programa “Catalunya Plural” de la Sílvia Cóppulo. No he deixat mai la ràdio, ja sigui per presentar-hi discos o per a col·laboracions que m’han demanat.

Televisió

Del blanc i negre
al color

L’any 1965 vaig debutar a TVE als Estudis de Miramar de Montjuïc, quan la televisió encara era en blanc i negre, a un programa de Jaume Picas.

 

D’això només fa 42 anys i a partir d’aleshores he participat a tota mena de programes de música en viu, entre ells la sèrie “El Caliu de la Feliu” dirigit per l’Antoni Chic. Estava format per tretze programes musicals enregistrats per TVE en els quals van intervenir Josep Carreras, la malaguanyada Rosa Sabater, la Coral Sant Jordi amb l’Oriol Martorell, los Guacamayos, l’Esbart de Rubí amb l’Albert Sans i la cobla Mediterrània, el grup Transtlàntic, els pianistes Conrat Setó i Jordi Sabatés, la Big Band de l’Aula dirigida per l’Antonio Peral, els guitarristes Josep Mª Bardagí, Max Sunyé i Quico Pi de la Serra tocant junts per primer cop, els Pavesos, en Cavall Bernat amb l’Ortega Monasterio i els Zielfils.

 

També el 1980 vaig fer de “femme fatale” a la sèrie de TVE “Mare i fill” amb un jovenívol Enric Majó i la gran Mary Santpere. Quan va arribar TV3 va ser un revulsiu, ens omplia d’esperança i il.usió ja que calia donar suport a aquesta nova televisió. En molts dels programes que s’han fet al llarg d’aquests anys he sortit cantant, actuant, fent tot allò que m’han proposat.

 

El 1990-91 vaig aparèixer continuadament a “Tres pics i repicó”, amb l’Antoni Bassas. Allà precisament vaig conèixer el Lucky Guri, amb qui vam iniciar una relació professional que ha durat fins ara. El 1998 vam fer els “Bojos pel ball”. També vam preparar un “cameo” a “Malalts de Tele”, amb el Dallas i a la inoblidable sèrie de les Teresines… Després van venir els especials de cap d’any, els shows del Josep Maria Bachs, l’Àngel Casas i Mari Pau Huguet. Aquest any TV3 no fa res… amb la Cubana i les meves aparicions al programa “La Columna” amb la Júlia Otero i tants i tants moments musicals i entrevistes irrepetibles que s’han esdevingut durant tots aquests anys. I ara, al programa “Els matins” de Josep Cuní, a TV3.

“Quan va arribar TV3 va ser un revulsiu, ens omplia d’esperança i il.lusió ja que calia donar suport a aquesta nova televisió. En molts dels programes que s’han fet al llarg d’aquests anys he sortit cantant, actuant, fent tot allò que m’han proposat”

Cinema

El cinema em casa
amb Ferran Torrent

Per cert, també he fet cinema! L’any 1966 participo a la pel·lícula de’n Jordi Grau “Una història d’amor” amb Teresa Gimpera, Serena Vergano i Simón Andreu. Amb el director de cinema Ventura Pons i una sèrie d’amics vàrem filmar dues pel·lícules divertidíssimes.

 

“El vicari d’Olot”, el 1980, on tots plegats, en Ventura Pons, la Maria Aurèlia Capmany, l’Enric Majó, la Marina Rossell, el Fernando Guillén i la Sardà ens ho vàrem passar bomba. Més tard al 1988 rodaria “La Puta Misèria”, on vaig acabar casada amb l’escriptor valencià Ferràn Torrent, no cal dir que tota la meva família va assistir al convit de noces. La Colita i en Vicenç Pons oficiaren la cerimònia. Eren pel.lícules molt corals.

Música

1964: Un petit pas
per a la música, un gran
pas per a mi

“La Barcelona dels 60, 70 i 80, on convivien la màgia, l’humor, la cançó i on hi anaven cantants i artistes de tot arreu”

El 1964, amics com l’Antoni Ros Marbà, Joan Ferrer i Salvador Gratacós van dir-me: “Núria, s’ha de cantar”. Feia poc que s’havien creat els 16 Jutges. Tots eren cantautors. Per això als compositors, als lletristes i als poetes catalans com en Lleó Borrell, Josep M. Andreu, Jaume Picas i Ros Marbà, Jordi Sarsanedas i en Francesc Burrull (entre d’altres), els faltava gent que els cantés, que els interpretés les cançons, i alhora, que també omplís la llacuna importantíssima de poder escoltar en català les cançons conegudes arreu del món. Eren cançons que la gent sentia per la ràdio i pels enregistraments només en castellà, anglès o italià. Era una manera de normalitzar la nostra llengua a través de la cançó. Va ser una forta voluntat la que em va impulsar a dedicar-m’hi; un compromís personal en defensa d’unes idees i de la nostra identitat. Volia demostrar que en català es pot i s’ha de cantar de tot.
El primer disc el vaig gravar el gener de 1965, a l’Orfeó Gracienc i tot seguit se’m va donar la possibilitat de cantar diferents gèneres: jazz, swing, cuplets, boleros, cançó catalana, comèdia musical, cançó de cinema, cançó popular i també moltes altres peces de compositors contemporanis catalans, que van crear les seves obres especialment per a mi.

 

Bàsicament, però, vaig fer recitals i actuar en teatres i sales de festes, centres culturals, al carrer, a les places i a les festes majors i als típics envelats. Era la Barcelona dels 60, 70 i 80, on convivia la màgia, l’humor, la cançó i on hi anaven cantants i artistes de tot arreu. Sovint havia de compartir escenari amb gent del món de les varietats i de l’espectacle. Per primer cop, el català entrava al circuit de les sales de festa.

 

A mi, el cantar m’ha permès entrar en contacte amb gent d’arreu dels Països Catalans. La sortida comercial dels que cantem en català és tota l’àrea lingüística: el País Valencià, les Balears, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent… Vaig creure que en català s’havia i es podia cantar de tot. No hi ha cap gènere musical que no hagi cantat en la nostra llengua. Tots els discos, tots els recitals,totes les meves “patejades” per aquests móns de Déu han estat amb aquesta única idea, fer país. No he estat una cantant vocacional, però, si que m’he sentit comunicadora i transmissora de sentiments, cosa que he intentat fer al llarg de tots aquests anys a través de diverses expressions: el teatre, la música i la poesia. La cançó en el fons ha estat una excusa, jo diria. Una excusa per a poder estar al costat de les persones, i conèixer més el meu país.

 

L’any 1975 vaig crear el segell Nuria Feliu Produccions. Això em permeté enregistrar els meus propis discos, i produir treballs d’altres grups, així com organitzar una exposició a la Sala Aixelà amb fotografies de músics de jazz i compilar un llibre de poesia i jazz que va editar l’Alfredo Pappo. L’any 1977, després de la desaparició del Sindicat vertical, uns quants músics i cantants vàrem crear el Sindicat Musical de Catalunya i celebràvem les Assemblees a Sant Medir. Jo hi vaig prendre part activament, defensant la música en viu i en directe, organitzant setmanes de música viva que es feien al Palau d’Esports. Allí hi vaig cantar més d’una vegada amb la “Big Band”. Tot això va representar una nova etapa per a músics i cantants. Vàrem reivindicarles qüestions laborals, no només signant manifestos, sinó donant la cara, a primera fila i aixecant la pancarta.

“Quan va arribar TV3 va ser un revulsiu, ens omplia d’esperança i il.lusió ja que calia donar suport a aquesta nova televisió. En molts dels programes que s’han fet al llarg d’aquests anys he sortit cantant, actuant, fent tot allò que m’han proposat”