LLETRES

He passat la nit somniant
amb un príncep dels que ja no h’hi ha
que ha vingut, m’ha besat, m’ha volgut…
i jo m’he donat…!
No puc dir, ben bé, com ha estat
-si era un somni, m’ha semblat realitat-
l’he tingut, l’he estimat i, feliç,
m’he despertat…!
Oh! si no fos una mentida!
Oh! si el meu somni prengués vida!
Si ell, l’amor buscat
i desitjat
fos realitat!
Vull ser feliç altra vegada!
Vull una nit no somniada!
Vull haver viscut
l’amor del somni
que avuí he tingut!

I ara, què…? Sense l’amor que vas jurar-me,
què faré? On aniré? Per quin camí?
Si he de viure sense tu, i acostumar-me
a pensar que era mentida el que em vas dir.
Com pot ser que encara pensi em perdonar-te?
Com pot ser que jo no et deixi d’estimar
i que tingui l’esperança de trobar-te
si m’has dit que t’he de perdre i oblidar?
I ara veig que has cremat com una flama
tot l’amor que tenia jo per tu.
I és en va una veu que encara clama
pel desert, on sense tu no hi ha ningú.
Quin camí podrà seguir la meva vida?
Quina llum podrà buscar, sense il·lusió?
Si per sempre em farà mal una ferida,
la ferida que ha deixat el teu amor.

Els tramvies d’en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines… ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
I els de circunvalació
van tan plens que tots s’hi ofeguen de calor.
Sobre tot les plataformes son fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guardia urbans.
Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feina vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!
Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i el que tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles… d’ocasió.
Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l’elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l’altre peu.
Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vin-i-nou
I fins el de la Creu roja… ves si és prou!
El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a can Tunis os traslada… facilment.
El que va a la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pujen sempre a l’Imperial.
Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop
que aquells “plátanos” fan mal en dar algun cop.

M’ha dit a cau d’orella
-ni quasi em recordo de res del que ha dit-:
sols sé que m’ha dit coses
com mai en ma vida n’havia sentit.
M’ha dit el grandíssim, que tinc els ulls pèrfids,
que enceguen, que encenen, que abrusen el cor;
que aquell qui miren, tan fons el fereixen,
que pres en ses flames, bon goig si no en mor.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
M’ha dit molt més encara,
-ni quasi recordo què més m’ha contat-:
però al escoltar-lo
m’estranya de veres com no m’he enfadat.
M’ha dit que quan parlo ma veu és tan dolça
que canta, que vibra com arpa immortal.
que és veu de sirena que aquell que l’escolta
no troba en sa vida remei al seu mal.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
I ha dit altres més coses
que a penes si goso voler recordar,
sol sé que ara al pensar-hi
no sé jo mateixa si riure o plorar.
M’ha dit que en mos llavis, somrient enigmàtics,
un bes hi batega com foll papalló,
i que ell donaria la vida i cent vides
tan sols per fiblar-hi la mel d’un petó.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.

Sou aquí, els bons amics que jo estimo.
Sou aquí, ara us tinc tan a prop
que em ve una sensació i em pren un tremolor
que em va des del cabell fins al taló.
És el goig de tornanr-vos a veure,
és el goig, o potser l’emoció.
per mi és amic, igual
aquell que està allà dalt
com el que seu al rengle principal.
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que en l’amistat puc creure.
Vostè, que em va animar quan jo vaig començar,
i tu, que em vas fer fer un autògraf pel carrer.
A tots els que heu vingut
ja us he reconegut.
Us vull dir, I no us dic cap mentida,
que, de cop, molt petita m’he vist.
Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.
A tots i a cadascú avuí cantaré.
Ja l’he vist, oh, senyora bonica!
I al marit, que va sempre amb vostè.
I a tu, una nena abans,
com te n’has fet de gran!
I aquell del Poble Nou, i aquell de Sants!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Des d’aquí dalt he vist el noi de posat trist
i aquell que un dia em va venir a felicitar.
I a tu, que vas barbut,
ja t’he reconegut!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Conec aquell d’allí, és un antic veí.
A tots i a cadascú, no m’ha fallat ningú.
A tots els que han vingut
els he reconegut!

Adéu Joe, ho deixo tot, me’n vaig ara.
Ho deixo tot, tinc la barca preparada.
La meva Ivonne m’estima i m’espera encara.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.
Jambalaya ben picant vull menjar jo
aquesta nit vinc amb la noia que més estimo.
Vull tocar, d’omplir el vas en tinc ganes.
Als pantans hi ha festa gran, me’n vaig ara.
Tothom beu, tothom riu, festa grossa!
Més d’un ve per tu Ivonne, ets preciosa!
Ben mudats i esverats tothom balla.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.

No sé com dir-t’ho
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Ara el sol brilla
però hi ha molts dies que també pot ploure.
Sóc aquí si tu ho vols,
demá no hi seré, vens o no oooh…
No sé com dir-t’ho,
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Amb promeses d’amor et puc robar el cor,
peró jo no tinc màgia sempre, ja m’agradaria!
Saps que mai no et mentiria.
Si amb paraules només pogués canviar el món!
Si et prometo el meu cor segur que t’agradaria!
De què et serviria!
Que tot plegat són quatre dies!
Vam quedar que ens divertiríem
Vinga anem a viure ara que podem.

Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
tinc un món per mi,
amb jazz i samba,
amb jazz i samba,
si.
Per jazz i samba,
per jazz i samba,
jo ho daria tot,
que jazz i samba,
que jazz i samba
sóc.
És el ritme que em fa viure el cor.
Com si vol i no vol.
Fa com llum de pluja i sol.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
el meu cor es mou.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba…
Prou!

Jo busco un mil·lionari.
Un senyor, si pot ser jove,
o almenys no massa vell,
però sempre un mil·lionari
i que em digui, ben dolç:
Tot el meu, ara és teu.
Jo busco un mil·lionari
per poder anar amb un Rolls-Royce
i sopar als bons restaurants…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.
Es pot dur bon abric
quan es té un bon amic,
sobretot si és ben ric
i el cos t’omple de joies
tan de dia com de nit.
Jo busco un mil·lionari,
un de sol -ja m’hi conformo-
en dolars, si pot ser…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.

Jo t’estimo,
tu m’estimes, però és que ell també
m’estima.
M’amoïna
quan em diu que pels meus ossos, ell,
s’aprima.
S’imagina
i endevina
que n’hi ha un altre
que m’estima.
I em diu: vine!
I em diu que jo sóc, per ell, la medecina.
Tu m’estimes,
ell m’estima. Cada dia em fa una rima.
I em somnia…!
Si no el vull, m’agafarà una malaltia.
Fent tentina,
ja no sé per quin costat el cor s’inclina.
Potser sigui, de tots dos, una joguina.
Jo t’estimo, tu m’estimes, ell m’estima.
Final: Jo t’estimo,
tu m’estimes,
ell m’estima.

Escolta aquest cant
que em surt de l’ànima
que brolla dins meu
amb força i sentiment
escolta aquest cant
que amb joia esclata
per aquest gran amor, fervent.
Per un amor fervent
Amor, amor
un jorn d’argent
un foc intens em va cremar
tu em vas mirar
la meva vida vas il·luminar
i ja per sempre més
amor per mí seràs
la joia de viure.
Plaent serà la nostra vida
radiant serà el nostre amor.
Junts sempre fins al final
mai res ens podrà separar.
I sempre més recordarem
el jorn d’argent.

Josuè va conquerir Jericó,
Jericó, Jericó.
Josué va conquerir Jericó.
les muralles es van enfonsar.
Tots t’exalten com feren amb Gedeó,
tots et lloen com feren amb Saül,
però cap no fou tan bo com Josuè
al combat de Jericó,
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.
Pels vols de les muralles de Jericó,
marxen amb les llances a les mans
i sonant les grans trompetes
Josué canta al Senyor
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.

Cada diumenge vaig, jo,
quan ja tot va dient que ve el temps millor,
al ball, on l’acordió
torna a fer-nos sentir il·lusions.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
Ell ens fa sentir com un aire fi,
ple de tremolors.
Fins diria que somriu,
que amb les nostres coses viu
i que posa llum d’estiu
dins de cada enyor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
I no saps per què,
però tot l’aire és ple
d’aquest so tan dolç.
Pren I es deixa prendre
i ens fa viure del tot,
aquest so tan tendre
d’acordió.
Un dolç oreig et dirà
que el teu cor ja no pot sense amor passar
i que sentint la cançó
sempre torna aquest temps millor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots…

Un dia el nostre poble va veure sorgir un home
que ens va tornar l’orgull de dir-nos catalans.
Ben lluny d’aquell setembre, que fou la nostra posta,
l’abril que ell ens va dur omplia els nostres cants.
Figura de l’Avi,
jo et veig temps enllà.
El somriure als llavis
i el mirar tan clar.
Aquella mirada
amb la veritat,
la pàtria estimada
i la llibertat.
Figura senyera
que va presidir
la nostra manera
i el nostre camí.
Amb tu vingué, un dia,
claror i aire fresc.
El poble et volia,
gran Avi Francesc.
Un dia de desembre que havia de ser festa,
un dia de Nadal, un dia assenyalat,
va ser jorn de tristesa. La teva blanca testa
va reposar del tot. Honor al que ha lluitat!
Figura de l’Avi, etc.
Avuí, els hereus joves no volen veure morta
la flor de llibertat que ens van arrabassar.
I tu, des d’on ens miris, veuràs renèixer, forta,
la lliure voluntat del poble català.

Tot l’escenari és un món.
I és el món, l’escenari més gran.
Tot hi cap.
L’espectacle és el món de les follies.
El món, espectacle ambulant.
Amb ell, tots anem giravoltant!
L’univers, contemplant-nos a tots,
diu que és el món
un “show” colossal,
ple de follies!

Quan arriba la nit
vull somiar.
El temps es fa infinit,
el temps se’n va,
i un somni molt petit
em ve a trobar.
El meu, de sempre.
El somni que he guardat,
que duc al cor,
és l’home imaginat,
és l’home fort.
Ell és, de veritat,
la meva sort
i el meu amor.
Ell vindrà, no en tinc cap dubte.
Cada dia l’he esperat.
No caldrà ni una pregunta.
Serà ell, ho sé, serà aquest home.
Aquest que he somiat,
que ha d’existir,
que encara no ha trobat
el meu camí,
aquest que, enamorat,
vindrà, un matí,
tan sols per mi.

Aquest somriure teu,
aquest que em fas,
serà com un adéu
si tu te’n vas.
Com una ombra té,
que no sé dir.
I és així, potser,
només per mi.
La pluja em besa i duu
claror i neguit.
I amb un somriure, tu
fas dia i nit.
Un estrany pressentiment
diu que em rius com un absent.
Com una ombra en el camí
el teu somriure en mi…

Des l’última vegada
que vaig veure París,
n’estic enamorada.
I tant de temps
que no l’he vist!
Recordo el seu somriure,
els taxis i els cafès
i aquell delit de viure;
quan rèiem per no-res.
Amb verds de primavera
i amb cors enamorats!
Encara veig com era
aquell París que no he oblidat.

Cada diumenge a la nit
jo vaig amb la mare al Foment a ballar
que hi ha un sarau molt lluit
i un jovent alegre que sap disfrutar
jo faig molta broma amb les meves amigues
però encara en faig més amb el meu ballador
i mentre les velles estan pesant figues
molt junts nois i noies voltant pel saló
fem animació.
Ai balladora encisera de la boca petonera
al jovent jo sento dir
i afegeixen aquests mots
no te’ls comprometis tots
guarda-me’n un per mí.
Un botiguer molt guapot
que és una baldufa si es posa a ballar
i que vol ser el meu xicot
el darrer diumenge la toia em comprà
i mentre ballavem va dir amb picardia
a sopar a can Moritz jo t’hi vull portar
però després al veure que també venia
la mare amb nosaltres es va repensar
i adeu-siau sopar.

Des del cel estant,
tot el món no és res,
fins que ve, tocant,
la banda en pes!
Ella ens fa arribar,
ben alegrement,
tot el goig que hi ha
al mar i al vent.
Escolteu-la amb tot el cor,
que el seu pas ens porta sort!
Va deixant l’aire vibrant,
quan va passant!
Va deixant estels!
I bocins de cel!
Tota la vida amb ella crida
tots amb la banda cantem.

Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia: quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.
No et fiïs mai de la calma
que és mare del temporal.
Bufa mestral, bufa ben fort,
Hissem la vela i anem a port.
El cel estava estrellat
la lluna plena brillava
ma barca no em dava un pas
i jo que poc m’hi esforçava.
I jo que poc m’hi esforçava
ma barca no em dava un pas.
Bufa mestral, bufa ben fort.
Hissem la vela i anem a port.
Bufa ben fort, bufa ben fort,
que ja ens espera la mare a port.

Per la Madeleine
i als voltants del Sena
porto poms de flors, en vaig plena.
Jo, que era modista,
ara sóc florista
i no us penseu pas que estic trista.
Els qui coneixia,
pels qui jo cosia,
ara em compren flors -qui ho diria!-
per veure’me cada dia,
i això que venen de lluny.
Al que em ve a veure a mí,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vostè, que és tan gentil!
Els bouquets més bonics
he triat pels amics.
I ells es queden mirant
tantes flors esclatant
com si fos primavera.
La flor que tinc per tu
no la dono a ningú.
Però, si el cel es fa gris,
però per aquell que està trist
sóc la flor de Paris.
Més d’una vegada,
quan estic cansada,
s’omple de records la mirada.
Veig aquella nena,
cabell ros i trena,
que jugava aquí, vora el Sena.
I la llum tan blava
de quan somniava
i, cosint, les hores passava,
però aquell record s’acaba
quan veig venir tanta gent.
Al que em ve a veure a mi,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vosté, que és tan gentil!

Oh! Gavina voladora
que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora
vas volant fins arribar,
a la platja assolellada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada,
la nina dels meus amors.
Quan la vegis sola,
prop la quieta onada
don-li la besada
que li envio més fervent,
digues-li que sento
dolça melangia
i que penso en ella en tot moment.
Oh! Si igual que tu gavina
el mar pogués jo travessar
fins arribar a la platja
on tan dolç és recordar,
i veure la imatge bruna
en un suau despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d’acariciar.

Jo soc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo soc la Marieta que anava amb el soldat
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificanta cançó que em varen fer
va ser la que a tot-hora sentia pel carrer.
Jo soc la criticada Marieta que retreu aquest
cant de picardia
i amb el mateix soldat si no i hagués anat
jo encara tornaria anar a la Font del Gat.
Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca com feia molta gent
la Font del Gat doncs era grat lloc d’esbargiment
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perque un dia ens van veure que ens feiem un petó
alguna mal llengua va treuren’s la cançó.
Després va l’amor nostre tenir un nou incentiu
i pel fillet guarnirem el nostre alegre niu
com que d’aquestes coses la gent sempre s’en riu
de mi s’en reien dient-me. La noia de l’ull viu.
Aquells que no comprenguin lo que és estimació
que riguin tant com vulguin
i cantin la cançó.

Teniu aquí,
si no l’heu vist,
la millor orquestra del pais.
Veniu aquí,
tots a escoltar.
Cap com aquesta no n’hi ha.
Clarinet, contrabaix
i una trompeta que és un cas.
Hi ha un bon trombó
i el pianista-director,
i un bateria campió!
Veniu-hi tots
I escoltareu
millor música que al Liceu.
Ho toquen tot,
òpera i jazz,
sardana, polka I contrapàs.
Són els músics de la colla
que fan més forrolla.
Tots són d’aquí
i tots sis són
els millors músics que hi ha al món.

Vaig per la vida contenta i feliç
com si la terra fos el paradís.
Tot el que miro per mi sempre és meu
amb poca cosa ja en tinc prou.
Jo vull jugar el joc de la sort.
M’ho dicta el cor. Jo sóc així.
En mi tot canta, tot dansa
i és meu.
I amb poca cosa ja en tinc prou.

La Paula no du mitges
comprades als encants
que du mitges de seda,
que son més elegants.
Ahir era una pobra
anant casi captant
avui és la que mana
als balls del Gavilan.
Ahir tant sols menjava
un rosegó amb afany
avui fins mira amb fàstic
pollastres i xampany.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
amb gust les cremaria
per ésser com abans.
Hereus de cases bones
la volen cobrir d’or
el cos poden comprar-lo
mes no comprar el cor
ella encara és pura
i dolça com abans
el cor encara el guarden
les voltes dels encants.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
van ésser les primeres
per això li venen grans.

Mira el mar,
a través del plor
que va caient.
Pluja sobre el mar,
ulls entelats,
l’aire mullat.
Estem plorant.
Mira el mar,
calma trista i plor
serè i tranquil.
Mira els regalims
galtes avall,
penes endins.
El cel de plom.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols
i se’ns emporti.
Volem somriure.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols.
Exigim al vent
que ens porti el sol
de l’alegria.

Sóc mariner,
vaig de viatge,
vull i no vull
cala i estatge,
aigua de port,
ona salvatge,
vela a la mar,
noia a la platja.
Jo vull cent mil coses,
llevants i ponents.
Tu em vols donar roses,
que és tot el que tens.
Les roses fan nosa;
jo tinc, per si véns,
només una rosa:
la rosa dels vents.
Vaig a l’atzar,
la ruta incerta.
Un sol es pon
i un es desperta.
El cel és alt;
la mar, deserta.
Duc a la mà
la rosa oberta.
Deixo el teu port
i l’aigua mansa.
Esborro els ulls
de l’enyorança
que al meu voltant,
com una dansa,
tot l’horitzó
volta i no es cansa.

La Son-soneta és aquí,
ara ha arribat de puntetes;
du vestit color de nit,
va coronada d’estrelles.
La Son-soneta és aquí,
la Son-soneta us ve a veure.
La Son-soneta ha vingut;
si la voleu fer contenta
direu ben baix: “Santa nit”
i aclucareu les parpelles.
La Son-soneta ha vingut;
per si voleu anar amb ella.
La Son-soneta us durà
volant entre cel i terra;
us durà dret a un pais
on els somnis d’or floreixen:
el pais que s’esvaneix
tantost el Sol es desperta.

Pot passar molt bé que un dia arribis a París
i el trobis gris i amb taxis buits i sense pressa.
Dius que no pot ser, que han canviat cada carrer,
fins t’ha semblat que la ciutat no és la mateixa.
Perquè, el temps res en tu no ha canviat
i el cor amb força encara et bat.
Però, mira bé, i al teu voltatn
veuràs Paris igual que abans.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.
“Bonjour, la Tour, bonjour, bonjour París!”
I veus a l’Opera gent “chic”.
I sempre hi té les torres Notre Dame.
El Sena hi passa igual que ahir,
el vell Panam no vol morir
i en els bancs de Luxembourg,
com sempre, avuí es parla d’amour.
Per molt temps que passi
la Torre eiffel no es mou!
Dins el metro van tots encongits, igual que abans,
no et pensis pas que trobaràs un lloc per seure.
I entre “apretaments” de tanta gent, tot és igual,
els atrevits fan correr els dits. Ja ho podràs veure.
Per si algú encara no m’enten
torno a dir: Paris no és diferent.
Si el mires bé, no ho dubtis pas,
igual que abans Paris veuràs.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.

Quan arriba la nit
no vaig pas al llit,
que em faig la toilete.
Vaig cap aquell local
on per un xaval
perdo la xaveta.
Ell, que és tan ben plantat,
tot just he arribat
ja em fa una brometa.
Quan comença el ball l’acordió
ell també comença la cançó:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que aquest meu xicot
tan balla fox-trot
com l’americana.
I es passa treballant,
però amb el ball pensant,
tota la setmana.
I si ell s’hi troba bé
jo també hi vindré
de molt bona gana,
que m’agrada, mentre anem ballant,
la cançó que sempre em va cantant:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que mai no en té prou,
tot el dia es mou,
diu que és la música,
que el ritme porta al cos,
que no té repòs
i que tot li pica.
I és que aquest moviment
un se’l va aprenent
tot de mica en mica,
com si fos el filtre de l’amor.
I li dic que em canti, per favor:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor…

Laura, ulls que em miren des d’un retrat.
Laura, un enigma callat.
Pertot, pertot com una ombra hi ha
I mai ningú sabrà on és

Qui va ser Laura?
Un somriure o bé un plor. Qui sap!
Laura, digue’m la veritat.
Jo vull, jo vull preguntar i no en sé
Qui era Laura?
Potser un somni i res més.

Al cel brillaven milers d’estrelles
era de Pasqua l’hermosa nit
al vent llençaven les caramelles
cançons alegres entre el brogit.
Quan el meu novio
que era el solista
de l’Aliança del Poble Nou
“serio” lluia sa veu d’artista
estava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó
les dolces notes d’eixa cançó:
Per tú, tan sols per tú, xamosa nina,
d’amor ardent el meu cor sent
un goig diví!
Que és gran l’estimació que a mi em domina
ja ho comprendras quan estaras
soleta amb mi, soleta amb mi.
Quan acabaren les caramelles
va haver-hi un xafec d’aplaudiments
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.
Vaig dar d’ous frescos
dotzena i mitja
i un be i un ànec al meu xicot
mentres li deia plena de ditxa.
Veus si t’estimo rei del meu cor.
Petons anava tirant-li jo
i ell em cantava amb mota il·lusió.
El segon dia de Pasqua anaren
a Badalona a menjar-se el be
i al tornar al vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu carrer.
Amb grans forquilles
a molts se’ls veia
el meu tocava l’acordió
i fent-me el murri l’ullet em deia:
Tot el que vulguis et diré jo.
I així cantava molt dolçament
fent filigranes amb l’instrument.

Les noies i els nois
Sense maldecaps,
Fan festa I fan gresca
I juguen plegats.

No tenen butxaques,
Però són els més rics,
Llençant alegria
Amb tots els amics.

Les noies i els nois
Si es miren els ulls
D’amor i follies
Es fan mil embulls

Creen fantasies
Dient veritats,
Es lliure el seu viure i
La seva amistat

Les noies i els nois
No tenen dos rals
La seva riquesa
Son els ideals.

I canten i riuen,
No tenen mai son,
Que sempre és de dia
I el sol mai es pon.

Les noies i els nois
Són com els ocells,
Alegres I lliures
I pobres com ells.

I fan mil proses, i es senten herois,
Les noies I els nois, les noies I els nois
Per tot arreu les noies I els nois

“One of the boys”
Adaptació: Josep M Andreu.

Fou una pàtria.
Va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba
un raig d’estrella:
sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants: (bis)
“Foc nou, baixa del cel i torna a prendre:
ja ha arribat l’hora d’esventar les cendres,
oh Pàtria de les tombes flamejants! (bis)

Davant la caserna
quan el dia es fon
la vella llanterna
encén un altre món.
El vespre és nostre i cada nit
robem instants a l’infinit
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
I dins la nit fosca
tots dos abraçats
fem només una ombra
i els temps s’ha aturat.
Poques paraules ens diem
però sabem que ens estimem
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
Passa el temps de pressa
sense fer-ne esment
fins que el toc de queda
desfà l’encantament.
Ens feia mal aquell adéu.
Fins a demà, dolç amor meu!
Adéu, Lili Marlène,
adéu, Lili Marlène.
És la tendra història
d’aquells meus vint anys.
S’omple la memòria
dels dies llunyans.
I encara em sembla que ets aquí.
T’estrenyo fort! Et tinc amb mí!
Lili… Lili Marlène…
Lili… Lili Marlène…

Ja he complert pena tornaré,
i vull saber si ets meu o ja no ets meu.
Per carta, ja vaig dir-te: Em deslliuren aviat.
Ja saps que has de fer, si encara em vols hi m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys. Has pensat en mi?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré, de l’autobús. Si vols, culpa’m a mi.
Que el roure sensa el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Tornaré a casa. T’ho vaig dir.
I vull saber el que és meu i el que no és meu.
Sols tu és qui té la clau de la presó d’on vull sortir.
Ja saps que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys.Has pensat en mi ?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré de l’autobús. Si vols culpa’m a mi.
Que el roure, sense el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Sols tu es qui tè la clau de la presó d’on vull sortir
Ja saps el que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.

Vaig amb l’ànima ferida.
Saps que et crida i que t’espera.
Vaig buscant la teva vida,
lluny, on sempre és primavera.
Lluny, on van les esperances.
lluny, on van tots els amors.
I, mira, potser és que el cor delira,
lluny, jo sento que tu em crides,
jo sento que tu em crides.

M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Són tan hàbils, tan elegants.
Fan jugades que semblen jocs de mans.
Tinc un home que és un timador
però quan m’estima
no em tima no, no.
Tu en tens dos, jo en tinc tres.
Dóna’m els dos, té els meus tres.
I, ves per on, tres i dos ja no hi són!
No es fa cap dineral
guanyat de ral en ral.
M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Endevina qui t’ha tocat.
La cartera segur que t’ha volat.
Entre lladres i estafadors
no té importància
si es roben tots dos.
tu en tens dos,
jo en tinc tres.
Dóna’m els dos,
té els meus tres.
i, ves per on,
tres I dos ja no hi són.

Va dir-me, molt galant: Madame,
la mà jo us vull besar.
Sou dolça i elegant, Madame,
i el cap em feu rodar.
Va dir-me, apassionat: Madame,
no puc dissimular.
I és que no sóc cap sant, Madame!
I és que m’agradeu tant, Madame!
I jo, me’l vaig quedar mirant…
I és, ara, el meu amant.

Mai més
No tornarà aquest moment.
Passa un sol cop a la vid
Per no tornar mai més.

Mai més,
No tornarà ja mai més,
Amb tanta força i tendresa,
L’encís d’aquest moment.

Mai no havia pensat que l’amor
Pogués ser tan inmens,
En un màgic moment
que es depura en el temps.

Perquè tu i jo volem
Que aquest moment sigui etern.
Però es ben segur que com ara,
No tornarà ja mai més.

“Again”
D. Cochran — L.Newman
Adaptació Josep M. Andreu

Mai no goses
dir-me aquestes coses
que voldria
sentir.
Mai no goses
jo no et poso noses
Prou t’ajudo i començo
però no vols seguir.
Si soc tendre
tot s’acaba amb il·lusions.
I t’esveres
de fogueres
i volcàniques passions.
Si vols parlar-me
d’estimarme
fes-ho, ja, i no esperis,
no esperis més.

Longneck bottle, cau-me de la mà.
Ei! Jukebox no toquis aquesta cançó mai més
perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botttle, cau-me de la mà.
Escolta’m bé maleït mirall
no tens res més a fer?
Mostrar-me a tots en aquest estat
no em guardes el secret?
La pista sembla que vol jugar amb mi,
allà on jo vull girar,
seguint el ball no dubtaria a marxar
però aquest pas no el tinc gens clar.
Perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botlle, cau-me de mà.

Quin secret té la flor què em donaves?
Quin estrany i enigmàtic poder?
En tocar-la, el meu cor tremolava.
Olorant-la, el temps fuig i se’m perd…
Com un vague i subtil encanteri,
un miratge, que es veu i no es veu,
una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
Una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
No et pregunto quin vent et portava,
ni si un altre mal vent se l’enduu,
ni si el cel d’aquest dia s’acaba.
Avuí visc, i ets amb mi i sóc amb tu.
Què hi duus dins de la teva mirada?
Quan em parles, ben bé, que em vols dir?
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.

Apa, anem-hi, amic,
i ens prendrem dues copes
en els carrers antics,
bastits amb pedres xopes
d’històries i records
recordats per ningú,
de records i d’històries
que són per mi i per tu.
Records que ja són pols,
històries que són pols,
records que sols són pols.
Anem al casc antic
d’aquesta gran ciutat.
Apa, anem-hi, amic,
no et facis pregar tant,
no temis els records.
Agafats de les mans,
trescarem carrerons
amb capelles de sants,
les mans que seran pols,
que demà seran pols,
que avuí ja sols són pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.
I els antics amants
passen de tasca en tasca
una darrera nit
que els fa neguit i basca.
no gosen dir-se adéu
quan es fan un petó,
petó de cendra i pols
que demà serà pols,
que avuí ja sols és pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.

Llúu el coure i el llautó
amb cendra i llimona, fregats;
de lleixiu sura l’olor
per sobre els emblanquinats.
La capella de l’hospici
agombola els estadants
tremolencs i encongits,
segles de dol en ses mans.
Ulls vells, que no saben mirar,
però que senten delit
de veure, a la mitja nit,
Jesucrist com neixerà.
A matines de l’hospici
la sibil·la no hi pren part:
no es pot profetitzar el fi
allà on tot s’ha acabat.
A la foganya hi flameja
un tronc d’ametller corcat.
La campana de l’hospici
repica per Jesús, que és nat.

Si saps que ens hem donat
ànima i vida,
si saps que t’he estimat
sense mentides,
per què dubtes i em dius
coses que em dolen?
Si em vols ferir, no et vull sentir.
Saps que em fas mal.
Tu saps la veritat
de cada dia.
Tots dos ens hem donat
felicitat!
Amb l’ànima i el cor,
torna a somriure.
De dins el nostre amor
que no se’n vagin mai!

Jesús, que vols fer de molt,
quan dius que véns de pescar!
Pareix que no has deixat peix
dins el rebost de la mar.
Jesús, i que ho fas de gros,
quan dius tot el que has pescat,
xop, d’escates amarat,
més content que un ca amb un os!
Dius mentides, pescador,
dius mentides, mariner,
i quan me jures amor,
dius mentides, mentider!
I saps que hi vas d’estufat
en dur ben ple el senalló
del que has tret o el que has comprat
al peixater del cantó.
Saps que ets de presumit
volent fer creure a la gent
que en el mar color d’argent
toques el cel amb un dit!

Quan no hi ha camins, quan terra endins,
sols hi ha fang, només fang
no perd mai l’esperança
d’un demà qui vol lluitar com tu.

La nostra terra que no pot riure
Tu saps que demà serà lliure.

La nostra terra, farta de pluja,
Sap que hi haurà sol i demà
Més enllà…

“Beyong tomorrow”, SERPICO
M. Theodorakis
Adaptació: Josep M. Andreu

Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que tu, amb mi viuràs per sempre.
I el meu cor s’ha esborronat
i és tot felicitat i bat més fort !
Mil estels, del cel estant,
avui ens van mirant
i ens fan l’ullet amb alegria.
Tot allò que he somniat
avui amb tu,
s’ha fet realitat !

“Long ago…”
Adaptació: Josep M. Andreu

Oh Marquesa, si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
jo us suplico que em feu la gràcia
de ballar un minuet amb mí.
No sentiu? Ara el preludien
la viola i el violí;
el saló s’omple de parelles…
molt millor s’estarà al jardí.
Allà l’aire ens durà fragàncies
de les roses a mig obrir;
sota els arbres, al clar de lluna,
deu ballar-s’hi millor que aquí.
Al jardí, sobre l’herba blana,
vostre peu lliscarà més fi,
si trobessiu que llisca massa,
no hi fa res, repenjeu-vos en mí.
Què pot ser? Què arribeu a caure?
-que és el més que pot succeir-:
la caiguda serà molt dolça,
el meu braç vos farà coixí.
I en tot cas, si algú ho ha de veure
són les roses a mig obrir…
i les roses són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir.

Mireu com va,
mireu com ve
el tràfic pels carrers de Barcelona.
Són un eixam
els que se’n van,
també són un eixam tots els que tornen.
Són un estol,
de sol a sol,
tots els que en el carrer s’hi fan la vida.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com va
parlant tot sol
aquell que surt del banc de firmar lletres.
Mireu com ve
aquell obrer
que acaben d’enviar a fer punyetes.
Mireu com ve,
mireu com van
els nuvis que han fet Pasqua abans del Ram.
Mireu com van,
cenyits blue-jeans,
les noies a ballar a la discoteca.
I els nois barbuts
també hi van
després d’abandonar la biblioteca.
Mireu com ve,
mireu com van
els joves amb la vida per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com ve
fent mullader
la manifestació de feministes.
Mireu com van
cap als Encants
els cotxes estrangers plens de turistes.
Mireu com ve,
mireu com van
de porta en porta tots els viatjants.
Mireu com ve,
mireu com van
tots els afeccionats cap al futbol.
Hi ha emoció
i ebullició
que avuí juguen el Barça i l’Espanyol.
Mireu com va,
mireu com ve
l’avi, avuí que és diumenge, amb el tortell.
Mireu com va,
Rambles avall,
tot un estol de bohemis i d’artistes.
Mireu com ve,
Rambles amunt,
tot un esbart de mariners i de turistes.
Mireu com va,
mireu com ve
tota una colla que no tenen res que fer.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com van
els estudiants
per la Diagonal, per la Gran Via.
Amb crits i veus
de “Llibertat”,
demanen l’Estatut d’Autonomia.
Mireu com ve,
mireu com van
amb la nostra senyera per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.

Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Són de seda fina, perquè a tu t’han agradat.
Però veig que, pel carrer,
mirant, mires molt bé
i en veus d’altres, també, per tot.
Mitges per tot!
Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Però es veu que les altres no t’han pas desagradat.
Potser no brillin tant,
però tu les vas mirant,
amunt, del peus amunt, sempre pujant!
Lluint mitges,
jo no en trec res
-ni les mires!-
Ara ja no et fan cap goig.
Les altres prou te’n fan.
Les altres van passant.
Les altres et criden
-i amb quins ulls les mires!-
Veus mitges per tot arreu!
Mitges de molt bon preu
de molt bona qualitat.
Que brillin o que no
no et fa fred ni calor.
Les mitges que avui mires, no les duc jo.
Les meves mitges no dsitges?
Vine! Són de seda fina!
Mira, com brilla!
Ni les has tocades!
Les duc ben posades!
Deixa estar que passin mitges pels carrers
que les meves vull que miris i res més.

Monestir de Santa Clara,
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.
El jardí de CapoMonte,
amb la font que a penes raja,
sense gent, sense alegria,
ja no té per comapnyia
ni els ocells, ni els tarongers.
No vull mirar-te.
Vull recordar-te.
i espero retrobar-te enl’hora màgica,
quan els records tornin a ser realitats.
Monestir de Santa Clara
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.

Monna Lisa, Monna Lisa, Monna Lisa,
un somriure si és o no entremeliat.
No sabem com ets, com eres,
Monna Lisa.
Què em vols dir, quan t’he mirat
i m’has mirat?
Han passat els anys i els segles,
Monna Lisa,
i ningú no sabrà mai la veritat.
Eres forta i burleta, o submisa?
Qui pot dir-ho, Monna Lisa?
Què miraves, què pensaves,
Monna Lisa,
quan vas deixar aquest mig somriure
en el retrat?

Mira que li hem sabut
treure el profit
a Montjuïc.
Hi hem plantat un gran castell
que és un museu
i és quarter.
És un parc natural
d’atraccions internacionals.
Hi ha el Teatre Grec
i el Cementiri
del Sud-Oest.
Li hem sabut treure el suc,
hi ha un circuit
a Montjuïc.
I els cotxes jubilats,
tot rovellats,
són a Montjuïc.
I en el Poble Espanyol
l’artesania
treballa al sol.
Tenim museus antics
i de moderns
a MontjuIc;
Palau de les Nacions,
i el de Congresos
i Exposicions.
Palau d’Esports,
on s’exhibeixen
cantants bons.
I els genets i els cavalls
del Carrussel
Municipal.
A Montjïc trobareu
plantes i flors
de tot arreu.
Des del Funicular,
tot Barcelona
contemplareu.
I la televisió
a Miramar
hi té un racó.
També hi ha un asil
a on els vells
hi troben niu.
Montjuïc tradicional,
la Font del Gat
és a Montjuïc.
Montjuïc barceloní
amb un Estadi Olimpic.
Mireu que li hem sabut
ben treure el suc
a Montjuïc.

Aniré a l’orient
afrontant els perills
de la mar. Aniré,
si tu vols, món enllà,
molt enllà, cap a l’est
de la vida i l’amor.
Hi aniré en un vaixell
fet d’escuma de mar.
Seré un vell mariner
molt ardit i veloç.
Aviat tornaré
carregat de tresors,
de tresors i presents,
i vestit de coralls;
carregat, si et convé,
de petxines i móns
diminuts, de xaiets
beladors, tot allò
que tu vulguis duré.
I seràs molt feliç,
i la pena que et té
vinculada al passat,
vinculada al present,
es fondrà, si tu vols.
si tu vols, jo seré
un nabab, i aniré
a buscar-te tresors,
món enllà, a l’orient.

Ets de primera
com saps lluir la cigarrera,
el Ronson, les ungles i donar foc.
Tens el teu dia
a la sauna i la barberia.
L’agenda et vessa d’amors per joc.
Ets tant polit
que t’empipa
saber que hi ha gent de debò.
Mai no has sentit
com t’estripa
la vida amb el riure i el plor
ni en saps el sò.
De seda fina
et cal per parella una nina.
No temis, no tenen el cor enlloc.

Les coses que tu fas
les porto dintre meu,
de l’aire del teu pas
al teu somriure mailiciós i lleu.
Et sé l’estil de tot,
com xiules dintre el bany,
com diràs mot per mot
allò que et sembla bé i et sembla estrany.
No t’ho pensis que cap altre pot robar-me
el teu reocrd,
són les coses que les dus d’allò més fort.
Com vas fixar-te en mi,
com m’has fet canviar,
com saps fer-me sofrir,
com és de càlida la teva mà…
mai ningú no ho podia saber com jo.

Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
nit que no vull que s’endugui
ningú.
Fes que el nou dia vingui,
fes que no hi hagi demà,
fes que la nit mai no ens pugui
deixar.
Que sense tu no hi haurà un altre dia,
ni un altre demà, ni un després…
I aquesta nit jo voldria
que no ens deixés mai més.
Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
tu, que l’amor m’has fet viure,
sense tu
ningú.

No encenguis l’espelma
si es fonen els ploms.
tenim lluna plena
i uns bons finestrons.
Que dolça és la lluna,
quan parles d’amor!
I és tan oportuna
la mitja foscor!
No encenguis l’espelma,
que així s’hi està bé.
La llum enlluerna,
com ets jo ja ho sé.
Tu em saps i em coneixes
del cap fins als peus,
però així et diverteixes,
si em veus o no em veus.
Pots encendre una vegada,
si tens por d’ensopegar.
Però a mi molt més m’agrada
aquest joc d’endevinar.
No encenguis l’espelma
ni arreglis els llums.
Romàntics de mena
són els meus costums.
Amb lluna, imagines
indrets i racons.
No ens calen cortines
si es fonen els ploms.

Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Ets dins del pensament. No et deixa marxar.
Records i somnis, són sempre presents.
Més que un lament això que et dic,
és un turment.
Penso en les hores
d’un temps feliç.
Quan tantes coses
vam compartir.
Muntanyes altes,
cors plens de tristesa,
ens han separat.
On ets estimat?
Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Visc d’aquell somni que de mi no se’n va.
La meva vida, ja no té camí.
Per sempre més, viuré, només somnis d’ahir.

No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
No te’n burlis ni te’n riguis,
si ja no sents res per mi.
Trobaràs mil aventures
sense amor
perquè l’amor autèntic
només te’l dono jo.
De l’amor ara te’n burles,
i de mi.
No em diguis que et faig riure,
i que tu em vas mentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.

D’enamorar-te, digues, què en treus?
Algú que té punxes i et desimfla.
Ja veus què en treus de tant fer el ximple.
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Què se’n treu, digues, de fer un petó?
Un lot de bacils de pulmonia
i després res, ni et diu “Bon dia”
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Val més que no em parlis, si us plau!
Bon pes m’he tret! Ara visc en pau.
Au! Ull viu! Fugiu de penes.
Feu com jo: trenqueu les cadenes!
Vés, dóna el cor i te’l tornaran
pitjor que una vella cafetera.
Ja n’és de trist el que t’espera.
No… m‘enamoré mai més.
Què t’ha donat per un xic d’amor?
Deu mil maldecaps, cent mil mentides
t’han près el pel i per això crides:
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!

No passareu, i si passeu,
serà damunt d’un clap de cendres:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
decidirà més tard la història,
entre el saló que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per això cantem: per més que feu
NO PASSAREU.

No saps la feresa
d’amor i no podràs saber com és
fins que et parli la veu de la tristesa
mai més! mai més!
Quin fred sents als llavis
que uns altres han besat indiferents!
I quan vingui la set de més torments,
et clavis fins les dents
sentir el cap tant feixuc
i el cor negat de covardia
sol ben lluny del dia.
No té aixopluc, i qui el vol?

No sé com estimar-lo
ni que dir quan li parlo.
Quins torments tan diferents!
D’aquell dia ençà
que em donà les mans
no sóc com era abans!
És una estranya cosa!
Per què estic tan commosa?
Tot just és un home més.
Ni sé quants van ser meus uns instants.
Però aquest no és pas igual
ni em vol fer mal.
No sé pas ben bé
si el vull fer malbé
o cridar-li el goig
d’aquest amor boig.
Faig missatges als quatre vents
dels meus sentiments!
No us val aquest somriure
si em plau dir que sóc lliure
que no em perd el desconcert.
Preneu-me el pols: sentiu que dolç!
Però tot són embulls
si em mira els ulls!
Si m’arribés el dia
que em digués que em volia
fora tant el meu espant.
Fugir cap on, si tot el món
jo no sé pas com
diu el seu nom!
Oh vine amb mi
fins a la fi.

Respiro el teu alè
a prop
em sento tota flonja
sense saber perquè
de cop
tot el meu cos s’esponja.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un neguit em trasbalsa.
Els teus mots són xarop
sempre que em parles
de prop.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un delit
m’esborrona.
els teus mots són arrop
quan m’enraones
de prop.

No t’hi encaparris. Deixa’l tranquil.
Ja ho saps. Sempre ha estat
així.
Tu fes com sempre. No et posis fel.
Demà, tot serà de mel.
Tu deixa’l fer,
que tot anirà
molt bé!

Dius que sempre hi ha un recurs per tot
que ara pots refer l’esperit de tot
bé, val més que ho deixem córrer tot
no tens remei.
Prou que saps com t’he enyorat aquí
Però no pots fer una altra vida, aquí
no tens remei.
La vida et crema en mil angoixes
de no saps quins nous horitzons
cercant neguits i estèrils dubtes
no veus que perds les il·lusions.
no tindràs així ni goig ni dol
no tindràs caliu per tu, tot sol
no tindràs una arrel que aixeca el vol
no tens remei.

Vinc a la nua
sequedat de la terra.
sóc ja el silenci
aprofundit. M’allunyo
d’una pols enlairada.

Oh, Marí! Oh, Marí!
Tot l’amor del meu cor et vull dir.
Vulgue’l sentir!
Vull que arribi a la teva finestra!
Oh, Marí! Oh, Marí!
Quan escoltis la meva requesta,
digue’m que sí!
Oh, Marí! Oh, Marí!

Entre Les Corts i Montjuïc,
i l’Hospitalet de Llobregat,
a un bell indret de Barcelona
sota un blau cel mirallejat.
Hi ha un barri ferm,
franc i eixerit,
a tots obert,
molt sa i ufà,
que quan s’hi és
tothom creu
que al cel és arribat.
La gent de Sants franca i galana,
és un robí en marc d’or fi
molt catalana.
La seva gent és falaguera,
i com la flor
dóna color
de primavera.
Amb la fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.
Del seu caliu
neix sempre encesa
la flama d’or,
arreu estesa.
Del seu cultiu
germina bella entre les flors
la més gentil estrella.
Amb fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.

Amics meus no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè…
Són tan llises les aigües, tan dolç el navegar,
que les mans, sens voler-ho, cercaran altres mans.
El cel blau, brut de llàgrimes, i les gavines, surant.
El cel, gris de fumassa, i les gavines, volant.
Els amants es reflexen dins els ulls dels amants;
s’estimaran per sempre, o sigui, fins demà.
Bramulen sirenes i sona un acordió,
com un cor submarí batega el motor
i les gavines xisclen i les grues-ocell
furguen el ventre inflat dels immòbils vaixells.
Les grues-ocellot quadriculen el gris,
l’horitzó es pinta els llavis amb un vermell postís
com el d’aquella dona que no pot mirar el cel;
si alça la vista i plora s’escamparà el rimmel,
li embrutarà la cara i les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.
Amics meus, no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè són…
Orenetes de fusta amb un cor per motor.
Orenetes de ferro, per cor, un acordió.
Orenetes de ferro i de ferro és son cor.
Orenetes de fusta i no poden alçar el vol
i us gronxen i us gronxen, no s’adonen de res;
no saben que aquests ossos ja no aguanten el pes
de tanta carn cansada i nervis esflorats.
I us gronxen i us gronxen mentre, amb els ulls tancats,
somieu un viatge cap als mars del sud,
cap a una illa deserta amb un jove molt bru.
El cor us pren el trot i no goseu obrir els ulls
perquè la vida és bruta i també el port és brut.
I són brutes les aigües i és destenyit el cel,
si obriu els ulls, les llàgrimes us fondran el rimmel,
romandrà brut el rostre com les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.

Escolta’m Núria. T’estimo…
Tot pot tornar a ser com la primera vegada.
Recordes…?
Tu sempre igual, igual, tu sempre igual,
tu sempre igual.
No em deixes que parli…
Ets sempre igual.
No em deixes acabar les frases
d’amor que començo…
No tens remei, no tens remei, no tens remei.
Tu em tens, tu m’has pres, tots els sentits…
Sempre igual.
No penso en res més que en tu.
Posat a dir, diguem que et tornes
boig de tant que et faig patir,
que et vols morir.
Tu ets com el vent, que porta violins i roses…!
No m’enredis! No em menteixis més!
Aquesta vegada, t’ho dic de veritat.
Violins, cel i roses? Pots parlar-ne,
si vols, amb una altra.
Violins i roses! Només m’emocionen
quan em va bé d’escoltar i esperar…!
quan m’il·lusiona pensar què pot passar!
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.
Deixa’m dir-te: amor!
Parlar-te com la primera vegada…
Parles en va, parles en va, parles en va.
No, no sóc jo! És la nit, que parla…
Ets sempre igual.
La romàntica nit…
No tens remi, no tens remei, no tens remei.
Ets com un somni irreal…
Sempre igual.
La meva esperança…
I ara em diràs que sóc, encara,
com un foc que et va cremant.
No serà tant!
Els grills i la lluna en els teus ulls,
ens faran dolça la nit…
No m’enredis! No em menteixis més!
No són pas mentides. És la veritat!
Els grills i la lluna, normalment,
sempre fan que em desperti,
mentre jo vull somiar amb un home
que parli menys, però que em faci sentir
totes les coses que hi ha dintre de mi.
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.

Come sei bella, piu bella
stasera; Mariú,
splende un sorriso di stella
negli occhi tuoi blú!
anche se anverso il destinoi
domani sarà,
oggi si sono vieino
perchè sospirar? Nou pensar?
Parlami d’amor, Mariú.
Tutta la mia vita sei tu!
Gli occhi tuoi belli brillano
flamme di sogno scintil·lano.
Domani che lil·lusione non è
Jüi sul tuo cuor, non soffro piu:
parlami d’amore, Mariú.

Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida puc escoltar.
Passejant pel meu carrer
miro totes les botigues.
Vidres i miralls
diuen: Noia, quin goig que fas!
M’hi trobo be al meu carrer,
no sé pas que té,
però sempre ho diré,
i els altres ja ho diuen:
Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida, vida, viu,
i la vida, vida, viu i riu!

Passen els dies
Passen les nits
I encara espero
La teva companyia.
Passen els dies
Passen les nits sense amor.

Ningú no et parla,
Ningú no et diu
Unes paraules
Com les que jo et diria.
Ningú no et parla
Del meu amor que és per tu.

Si vinguéssis,
Et diria,
Tantes coses,
Com voldria,
Però no et vols acostar a mi
Ni un bocí!

Passen els dies,
Passen les nits…
No saps les ànsies
Que hi ha en la meva vida!
Amor, acostat!
No vulguis fer-me partir!

“Ain’t misbehaving”
Adaptaació: Josep M. Andreu

Quan treballo penso en tú.
Torno a casa i penso en tú.
El telèfon està trucant i penso en tú.
Com et trobes? Sols penso en tú.
On ets ara? Sols penso en tú.
Fins quan parlo i vaig amb altres,
penso en tú.
No et trec de dins del pensament!
És teu en cada moment!
A estones vull ser lliure, però no en sé!
Camino tota la ciutat.
Hi ha gent al meu costat.
Però entre la gent em perdo, i vaig buscant,
buscant-te…
Cada dia penso en tú
i cada hora és sols per tú
i els meus somnis no t’esborren,
tots són per tú.
Sento passos… penso que ets tú.
Sento riure… potser que ets tú.
Sempre, sempre penso en tú!

Em dic Pepa Suro, estic
xopa de pastís.
somric
i al client neuròtic
faig un gest eròtic
ensenyant palpís.
Si és ric i si el veig un poc indecís
li dic: vols jugar al parxís?
I al pic
ja se’m posa místic
per un preu simbòlic
me l’enduc al pis.
De Vic
ve un vell reumàtic
que em vol posar un àtic
i dur-me a París.
M’en ric i contesto “senyor Artís
l’Enric em fa prou feliç”.
L’Enric
el meu mascle és músic
dels que toquen clàssic
i es queda el panís.

Per fer a un home ben feliç,
I que en falten de coses!
No en té prou amb un somrís
i un coixí ple de roses.
Ni tampoc és prou per ell
si li dius que l’estimes.
Vol demostracions,
vol més efusions,
ja les imagines!
I, en copes d’argent,
beure un xampany…
Tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant. un cel llis
i, joguinejant, l’amor.
Viure els moments sense capficar-t’hi pas gens
I allunyant de tu l’enyor.
Un ball musette, passejar després de braçet
i parlar del temps que fa.
I és molt bonic, metre menges pa de pessic,
veure els colomets volar.
Ai, quin gust que fa!
D’altres homes et diran
que el que volen és viure.
Son feliços viatjant
i que els deixin lliures.
Montecarlo, Reus, London
i la Xina o Turquia…
Volen tot el món,
volen ser James Bond,
volen la Sofia…
I, de tant en tant,
que els vagin ventant…
tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant.
Un cel llis i, joguinejant, l’amor.

No em diguis mai que és cert,
que és veritat,
que els somnis poden ser realitat.
Potser hi ha algú, que sí,
que ho pot aconseguir.
Però és ben segur que a mi
no em passarà.
Es fan cançons d’amor, però em diu el cor
que no s’han fet per mi. Tinc mala sort.
Ja sé que tu em diràs
que el cel té dies clars.
Però no pas per mi.

Moltes vegades a la nit
una cancó torna cap a mi
i el seu record, omple l’infinit
amb pols d’estrelles
que ja han mort.
Una estrella al cor
que batega i que vol ser
la llum a l’horitzó
la llum del nostre amor.

Pot explicar algú
el gust d’un petó?
No, no, no.
Si uns llavis prop de tu
exhalen dolçor
ho entens molt millor.
Por explicar algú
l’encís de l’amor?
No, no, no.
Quan penses en algú
vibrant d’emoció
ho entens molt millor.
Cap argument
no pot explicar
aquest sentiment
que et torbarà.
Pot explicar algú
el foc de l’amor?
No, no, no.
Si, el teu cos ptop d’algú
s’encen de passió
en sents la cremor.

Porta’m lluny del món,
cap a la lluna vull volar.
Porta’m lluny fins on
sigui possible somniar.
Si tu vols
tot pot ser.
Tu tan sols
ho pots fer.
Saps imaginar
quan vols, un món meravellós,
del no-res crear
un paradís per a tots dos.
Ja que en saps
m’hi pots dur.
Vull volar
sola amb tu.

Potser mai,
trobaré el seu somriure
Potser mai
ell transformi el meu viure.
Però aquest camí no em cansa
si puc imaginar
que hi ha alguna esperança,
si és que puc creure
que l’he de veure.
Potser mai,
pels revolts de la vida,
potser mai
trobi que és ell que em crida.
I em dic que tot és posible,
avuí o demà,
I, potser mai,
mai serà.

Que n’es de bo
sentir-lo dir!
Les coses que et fa creure!
S’explica com un llibre obert.
Res, que t’hi has d’asseure!
Prou de treure un pam de llengua
per fer bullir l’olla.
Te el món sencer ben apamat
i deixa’l fer! És un cas!
“S’ha d’obrir l’ull
i girar el full”
És el que sempre diu el Purlie
Purlie… Ai, Purlie!
“Hivern i estiu la cuca viu!
Això és el que m’ensenya el Purlie
Purlie… Ai, Purlie.
Quan el veig em roda el cap
i ell, el pinta, prou que ho sap!
I si jugant va i em pessiga
les meves cames com em fan figa!
Em fa glatir!
El vull per mi!
El cor em bat només pel Purlie
Purlie… Purlie.
I quan veig els teus ulls de fam
Purlie, tremolo talment com un flam.
Si, Purlie, de pressa, que em portin el ram!
No he vist mai un home igual.
El meu cor és un fanal
que es veu de lluny perquè no et perdis
que tots em diuen que ets un perdis.
No se que tinc
ni vull ni cinc.
No em plantis que m’hi quedo Purlie
Purlie… Purlie.
Oh, quan veig els teus ulls de fam
Purlie tremolo talment com un flam.
Ai, Purlie de pressa que em portin el ram
Purlie… Purlie

Truca’m.
Aquí sóc.
T’espero. Si.
No creguis pas que perquè m’has deixat,
jo no
et respondré.
Quan el món et caurà,
pots trucar-me:
qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
No vull
prendre’m un goig de revenja.
Encara que has estat fals,
amor meu,
estimat,
escolta.
No tinguis por.
Si em despertes molt tard,
només
encendré el gas per fer-te cafè.
Pots trucar-me;

qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
Si mai
per als teus plors vols moixaines,
hi tinc trencada la mà,
recorda;
és així.
Encara que tu m’has desfet el cor,
el cor encar et vol.
I tant se val si m’has deixat del tot,
del tot,
encara et vull.
Per molt que hagis rigut del meu amor,
tu ets l’amor,
tu ets l’amor per sempre.
Qualsevol hora va bé;
ja saps que pots trucar-me…

Quan em tornis a veure
potser em trobis estranya,
potser et costi de creure
que he pogut oblidar.
No et pensis pas que sigui
aquell amor que es deixa,
que sigui la mateixa
que et volia estimar.
Quan em tornis a veure
jo també seré un altre.
I l’amor, per a nosaltres,
pot tornar a començar…
Potser demà…
Començarà un nou dia,
hi haurà una estrella balba
i amb la claror de l’alba
ens donarem la mà.

Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
És la pura, és la santa veritat.
Sé que ho dic moltes vegades
i això em perd.
No em vols creure, no m’escoltes i no em fas cas.
Em dius que no, no,
que ja no o vols tornar a sentir.
Dius que calli, que ja en tens prou.
Però jo ho torno a dir.
I és que vull que tu n’estiguis convençut.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.

Quan tens
la cosa que tant desitjaves,
no la vols, ja no en fas
gens ni mica de cas.
Mai no reposes.
Talment com un nen, vols les coses
l’instant mateix que ho demanes.
Després, tan se te’n fa.
I sempre plores.
De tot el que veus, t’enamores.
Quan ho tens, ja no en fas
gens ni mica de cas.
I passa,
quan em vols a mi,
que si et dic que sí,
te’n canses.
Perquè, quan em tens, ja no em fas
gens ni mica de cas.
No vull pas que et posis més trist,
però t’ho he de dir, perquè et conec.
Les coses,
un cop t’han passat per les mans,
no t’interessen ni mica.

D’un somriure
em fascines
i el cor em bull de goig
m’alucines
faig tentines
i el món es torna boig.
Si et veig somriure
s’em fa un grumoll
em torno ximpe
i vaig de corcoll.
D’un somriure
m’encatives
amb un domini estrany.
El teu somriure
és un parany.

El vent que avui truca molt més fort
m’ha parlat d’allò que és mort,
de l’amor que es va apagar.
La nit porta dins una cançó,
porta un aire de tardor
d’aquell temps que ja és llunyà.
Què n’ha quedat del nostre amor?
Què n’ha quedat? Tan sols senyor.
Un vell retrat, aquell retrat de joventut.
Cartes d’amor, que ara he trobat,
del nostre abril que ja ha passat.
Es un record, tan sols record, del què hem viscut.
Felicitat. Cabells al vent.
Besos cremant. Somnis ardents.
De tot allò, si és que tu ho saps, què n’ha quedat?
Un poble antic, Un campanar.
Un lloc amic per estimar.
Un lloc perdut, on hi ha guardat el meu passat.

Que tal, Dolly?
Com estàs, Dolly?
Ens agrada a tots que avui hagis tornat.
Fas molt de goig, Dolly!
Bé es pot dir, Dolly,
que si el temps passa pels altres,
per tu no ha passat.
I com abans, ara,
és per tu encara
que cantem junts les cançons que vas cantar.
Nois, no deixem Dolly!
Que es quedi sempre aquí, Dolly!
Dolly ens dirà que no se’n va mai més!

Queda’t amb mi,
per caritat.
Queda’t aquí,
al meu costat.
Fes-me callar,
fes-me sofrir,
fes-me plorar,
però digue’m: Si.
Moro per tu,
visc sols per tu,
que ets, tu, la meva vida!
El passat és cosa morta.
Qui el tenia, no m’importa!
Queda’t amb mi, amb mi.

Al passar per l’horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me’n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt el meu pit. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot rumbejar!
L’he trobat a ell a l’eixir de l’esglèsia,
m’ha donat el bon dia, jo li he tornat.
“Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fòra ben grat”. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot demanar!
Com a l’hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure’m passar. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa que un jove ens demana…
Quin mal hi ha? (bis)
Jo no entenc perquè li hem de negar!

Ramona…
Recordes tu aquesta cançó
Ramona…
És aquest vals encisador.
Les radios tocaven…
I enamorats de tot arreu
ben junts la cantaven
tot fent un “duo” a mitja veu…
Ramona…
Era el cinema un paradís…
Bufona!
Li deia el noi amb un somrís
i cap al final,
quan ja venia aquell petó…
Ramona, Ramona, Ramó…

Si és que pogués allargaria el vespre…
I que el matí vingués ben aviat…
Podria, potser així, reviure
un abril que enyoro, un passat…
Va ser un abril tan lluminós, recordo…!
va ser un abril amb un perfum tot nou!
I avuí la tardor i els dies curts, apaguen
aquella història i aquell record…
Aquesta cendra que ara sembla morta
guarda la brassa que no vol morir.
Recordaré, malgrat la tristesa,
la claror perduda d’un abril.
La claror perduda d’un abril
d’un abril, d’aquell abril…

Tot és gran
I es bonic
I la vida és un plat exquisit.

Perquè avui
Has vingut.
M’has dut roses de llum i alegria!

I, amb les flors,
Un petó,
Que a la vida no hi ha res millor!

I, després,
Amor meu,
Barregem flors, amor i follia!

Roses, roses! Son preludi d’amor!
Roses, roses! Roses que encenen el dia!

És el món
Un jardí
On les roses floreixen per mi
No hi ha res
Més inmens.
No hi ha res
Tan intens
Com l’aire i el perfum d’aquestes flors!

Dona’m sempre roses, roses, roses, roses…
I l’amor…!

Sant Boi de Llobregat,
l’onze de setembre
tans milers que hi érem
i ni hi érem pas tancats.
Metòdicament
s’aplicaven amb afany
per donar a cada cosa
un nom estrany.
Metòdicament,
Sant Boi, com pot ser?
És viva la parla de Verdaguer.
Imperiosament
a còpia d’aires forans
esborraven les estrofes
dels nostres cants.
Imperiosament
clamas descomunals,
a Sant Boi ressonen
els cops de falç.
Obstinadament
amb divises imperials
ocultaven le ensenyes
de quatre pals.
Obstinadament,
implacablement,
del comú dels ciutadans
n’arribaren a fer súbdits
amb lleis i bans.
Implacablement,
Sant Boi, què ha passat?
que branden senyeres
els immigrants.
Sant Boi, quaranta anys
ha durat i encara
som més que abans.

El temps del rock and roll
per l’Elvis ho donaves tot
perdies l’esma tot ballant
giravoltant com un mussol
tot sol.
Au, vine, dónem la mà
que tots plegats farem rotllana
de les mans, ben agafats
i saltarem comptant els punts
tot junts.
Ja en tens prou de rock and roll
Sant Arisa de Santpedor
ha transformat un rock
empeltat d’aroma de
sardana.
S’han obert uns nous camins
Jordi Molina amb els Montgrins
i rimant tradició
il·lusió
i expectació.
Ballem-hi

Saps per què els ocells, al desembre,
canten com si no fos l’hivern?
-la neu no els hi fa nosa,
pot florir la rosa!-
I a la nit hi ha un blau etern?
Saps per què hi ha un vol d’orenetes
que omple tot el cel matiner?
I, amb fred, l’aigua no es glaça?
Tot això que passa,
passa perquè tu ho pots fer.
Un somriure teu
fon la neu en un instant.
I amb un gest només,
tots els núvols, si tu vols,
es desfan.
Saps per què hi ha estrelles de dia,
i, de nit, hi ha sol pels carrers?
Són coses impossibles.
Tots diuen: Com és?
I ho sabem tu i jo només.

Jo, que encara estic ben convençuda
del meu amor i el teu,
et demano que vulguis desfer un dubte,
perquè sols tu ho pots fer.
Sé que no pot ser
el que la gent m’ha dit de tu.
Sé que no pot ser.
Això ens ho diuen per desfer
el nostre amor, que jo sé
que és tan sincer.
No, mai no podran
véncer l’amor amb un engany.
No, mai no podran.
Quan l’amor és tan gran!
Però encara que ho sé,
digues-me tu, si pot ser,
que el nostre amor s’hagi fet,
per tu, malbé…

Tant de temps que ha passat,
dintre meu, tanta nit.
Allà dalt, la ciutat
on, potser, ell ha fugit.
Se’n va anar
en un dia molt clar,
ja no sé si a una terra llunyana.
Se’n va anar
cap enllà.
No sé pas si tornarà.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se’n va anar.
I un mirar
m’ha quedat per recordar.
Digue’m, amor, si és ben cert
que més enllà fa fon dia.
Digue’m si mai que un es perd
és que ha trobat l’alegria.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà.
Jo no sé quina cosa em diria.
Se’n va anar
cap enllà
i mai més no tornarà.

Un petit secret d’amor
tenia pres dintre el meu cor.
Era el temps de somniar.
A ningú el somni vaig contar.
Sols l’estrella que surt cada nit
va saber quin era el meu neguit.
Que una estrella enten molt bé
quin és l’amor secret, que no us diré.

Mira’m! Vull que aquesta nit
ompli els meus sentits.
Vull veure’t així, tota la vida.
I que no canvïis mai.
Perquè et vull sempre
tal com ets avui.
Vull veure els teus ulls
plens de la il·lusió i el goig de viure!
Sempre, com aquesta nit!

Els ulls oberts i el cos dormit,
sóc ajeguda sobre el llit;
sento una por que m’omple el pit
i em fa basarda.
Demà serà tal com avuí:
el ventre ple i el cervell buit,
un grapat d’hores sense fruit,
com cada dia.
Com cada dia miraré
la gent que passa pel carrer;
ni una miqueta no tindré
de companyia.
Estaré sola entre la gent
que a part o banda va corrent
i que també sola se sent
a peu o en cotxe.
Aquell qui estimo, qui el besarà?
I qui m’estima, on serà?
També al nínxol o al fossar
romandré sola.
Els nínxols blancs del cementiri
em semblen pisos de deliri;
i els pisos, nínxols sense ciri
per a morts en vida.
Els ulls oberts i el cos dormit,
arrenglerats a dins el llit,
som mils i mils aquesta nit
els solitaris.
Els solitaris que demà
ens anirem a pasturar
la soledat que omplirà
carrers i places.
Carrers i places de ciutat
on tot el món va atrafegat
sens no fer cas del seu veïnat
ni de cap altre.

Senzillament, ens neix l’amor, qualsevol dia.
Senzillament, jo no el buscava I l’he trobat.
Senzillament la teva amable companyia,
Senzillament a poc a poc m’ha transformat.

Tot tan fácil semblava quan ens donavem
Tu i jo la mà,
Quan la tarda passava i quan ens deiem: fins demà
Com si fos un somriure, com comenta un matí
Com el temps que hem de viure,
Senzillament així.

Senzillament (bis)

Els carrers, l’hora blava i unes paraules que no eren res…
Fins que ens adonavem
Que el vespre, estrelles ja havia encès
Com si fos poca cosa, com la pluja d’ahir
Com comenta una rosa, senzillament així

Senzillament (bis)

Voldria avui
Que em portés l’amor
Que em digues amb roses, és l’Abril,
I jo li somriuria molt més feliç,
Perquè ell faria roses
D’aquest dia gris.

Si ell em portés
Roses d’un color de sang
Me les posaria al vestit blanc.
Perquè tothom sabés
El meu amor com és
Les roses lluiria pels carrers.

Si tots els meus amics
veiessin com estic,
que menjo el que a mi em sembla
i puc brindar amb bon vi!
Es veu ben bé que jo he nascut per ser així!
M’ho passo bomba i d’allò més divertit!
No sé que passarà
ni com acabarà,
però és que ara això és un cel
de confitura i mel!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el “meu ric”,
el “mister” que té, en dolars, més d’un mil·lió i mig!
Ja els sentirieu com miolen com gats
perquè els deixessin posar el nas dintre els plats!
I ell, que és un senyor fi
i té per escollir,
té un llit cobert de pells
i un pis com tres castells!
Que ara visc al paradis
no s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el vestit
que porto per “na” amb cotxe, amb ell, a mitja nit,
s’aturarien com badocs, al meu pas.
Es quedarien tots amb un pam de nas!
I es que he tingut la sort
de que “quet” meu “milord”
no sé que ha vist en mi.
Però ens hem de divertir!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!

On deu ser, que no torna,
el que tant estimo i que no puc oblidar?
És per massa estimar-lo,
per massa donar… I així m’ho ha volgut pagar.
Potser vaig parlar-li poc
i no li vaig dir prou clar…
Vaig tractar-lo massa bé
o… qui sap! potser
el vaig fer enutjar.
Però si torna no sé pas que fer.
Si girar-me i dir-li: No!
Si a la porta ara truqués,
si en aquest moment tornés
a mi.
Potser es troba massa sol
i a les nits, tot avorrit,
caminant va pel carrer
o… qui sap!, potser
riu, totes les nits.
Vaig tractar-lo com si fos un nen,
vaig mimar-lo massa temps.
Li diria això i molt més
si en aquest moment tornés
a mi.
Tinc el dubte de si això ha passat només per culpa meva.
Fa vergonya de pensar que l’he perdut sense ni entendre’l.
Però vam viure massa junts.
L’estimava per no-res.
Ni tan sols no vaig pensar
que un es pot cansar
de sentir-se pres.
El renyava i el mimava tant!
el volia massa meu.
Tornaria a fer el mateix
si en aquest moment tornés
a mi.
Però altre cop
ho faria
si en aquest moment
tornés.

Si una estrella veus brillar
pensa que et pot escoltar.
Ella tots els somnis fa realitat.
Si la mires fit a fit
serà teu tot l’infinit.
I allò que desitgis serà aconseguit.
Ella veu
l’anhel que hi ha al teu cor,
la llum que mai no mor
i als teus ulls brilla.
Si amb l’estrella vols parlar,
ella se t’acostarà.
Ben baixet, demana i t’ho concedirà.

Quan, per tot,
a cada cosa hi saps posar un amor
i amb ulls alegres saps anar trobant
el goig de cada instant,
com jo.
I, com jo,
has flirtejat, pensant que tot és bo,
I un barri antic, que han dit que és vell i fosc,
el trobes lluminós…
Quan un, si vol, fins pot
parlar com es parla amb argot,
d’on és? digueu! (De París)
Noi, tot ho endevineu!
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!
I conec els barris, els estimo tant
que els veig encara amb ulls d’infant.
Són els vells carrers
els que estimo més.
Quan vaig per Montmatre doblement jo visc.
No ho dubteu pas. Sóc de Paris!
Mai ningú
coneixerà Paris com jo. Segur!
De dia, sé tot el que és més bonic,
i el que és més divertit,
de nit.
I vostè,
que de Paris em diu que no en sap res,
si vol, el porto després a Pigalle,
segur que no hi pren mal!
Conec el bons indrets
i els més amagats cabarets.
Primer Paris,
després el paradis.
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!

Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..
Tu m’has dit adéu
i no puc fer cap altra cosa.
Cap més no vindrà
a fer-me plorar.
Ja no esperaré
que es faci clar al mig del carrer.
Tu m’has dit adéu
i m’has llençat com una nosa.
El cap al coixí…
Voldria morir així.
Que el sol ja no m’escalfi
quan arribi el matí.
No sé pas que fer
ni sóc bona per res
ni vull aprendre a viure
fent un altre paper.
Sóc com un desmai…
Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..

Sóc l’estrella quan vaig amb tu.
Tota brillo dins d’un món bru.
Les companyes diuen amb enveja:
“Alça, noia, i com s’hi rabeja.”
Cap més noia no sap de dur
l’alegria d’un cor tot nu
i un somriure tan esqueixat
d’amor al teu costat.

No sé com ha estat,
no sé què m’ha passat.
Me’n reia
del que en diuen
sentiments.
Però t’he conegut
per tu m’he convençut.
No ho creia,
però també tinc sentiments.
Jo em creia ser lliure,
ignorant l’amor.
Ara veig que amor
ho ets tu,
ho sóc jo,
ho és tot.
I ara, m’és igual
si sóc sentimental.
M’agrada
ser com ara
per què ho sóc per tu.
M’agrada,
però no ho diguis
a ningú.

Solament et puc donar amor, baby
de bon grat et puc fer aquest favor, baby
si no vols
tal consol
et deixo sol
be que em dol
alço el vol
i bon vent i barca nova.
Tot t’ho he donat, no tinc res meu, baby
només m’has deixat, i no em sap greu, baby
restes d’il·lusions sense valor, baby
i ara sols et puc donar amor.

Són de Broadway
I van per tot el món.
Són música I records.
Són mil cançons
són il·lusions
d’un temps perdut.
Qui l’ha viscut
segur que sap
d’on són.
Són de Broadway.
són el record d’un temps
que vol tornar a cantar.
Perquè venen i van
no moriran
les velles melodies
del meu Broadway.

Sortirem tots units
voleiant a grans crits
que volem llibertat.
Sortirem a lluitar
fins que el món vegi clar
que volem llibertat.
Sortirem a morir
tot cantant pel camí
que volem llibertat.

Sota un cirerer florit…
murmuri d’abelles
murmuri d’abelles.
Sota un cirerer florit
murmuri d’abelles
que m’adormí
Com si s’estronqué la vida
quan tu vas tancar la porta
em quedà l’ànima morta
vas deixar-me amb les mans buides.
En perdre la teva imatge
Em va enfonsar l’enyorança
i vaig perdre l’esperança
creia que no tornaria.
I així vaig viure
amb les mans buides
i el cor patint.
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.
Sota un cirerer florit…
Però el temps d’estimar és tan frágil…
Quan te’n adones es trenca,
se’n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.
Avuí que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ella t’ha girat l’esquena,
i no creus que s’ha acabat.
Dius que és un somni
Pobre infeliç
vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.

Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser potser una història de no-res.
Recordes, quina gana, aquell dia, tu i jo, a Detroit?
Beviem i ballàvem, aquell vespre, a “Chinatown”.
L’orquestra repetia el “Xubidú”.
Ballàvem, no paràvem, fins que vèiem
sortir el sol a Detroit.
Toni, jo feia bogeries, per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser molt divertit aquell menú.
La gent que riu i mira, no sap res
d’aquelles nits a Detroit.
MÚSICA
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Potser tu això ja no ho recordes bé.
Aquelles fantasies que viviem
pels carrers de Detroit.
Toni, jo feia bogeries per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Ja sé que tot allò no tornarà.
La gent que riu, em mira,
però no pensa i plora amb mi,
per tu, Toni, a Detroit.

T’estimo, t’estimo
amb tot el meu cor
t’imploro, suplico
que aviat tornis al meu costat.
T’estimo, t’estimo
res no té sentit
t’enyoro, et prego
que no juguis més amb mi.
El meu amor per tu
és tot el meu anhel
sense tu no sóc res
em manca el teu alè,
sentir a la meva pell
l’escalfor del teu cos
el teu llavi en el meu
eternament…
Amor, amor,
et vull amb mi.

T’he mirat i s’han fos
les ciutats i l’asfalt i el ciment
com si fóssim tots dos
la gent
que vindrà caminant
pel camí des del començament
cap a un món innocent
i gran.
Dintre els teus ulls tot és tan nou
com els colors nets de quan plou
al jardí,
i sembla talment
que aquest món s’hagi fet més clement,
que mai més ens caldrà
morir,
que ens espera ben clar
el matí.

M’he despertat.
Ara és de nit.
No sé que fer.
Te n’has anat.
Jo, sola aquí!
No puc pensar,
ni puc dormir
i m’he trobat
que el món és buit
si no ets amb mi.
T’he turcat
per dir
t’estimo!
T’he trucat
per dir
sols penso en tu!
T’he trucat
per dir
t’estimo! T’estimo!
Que com tu, amor
amor, no hi ha ningú!
He procurat
de veure gent.
Molts s’han pensat
que m’he begut
l’enteniment.
Quan he parlat,
no m’han entès.
Si no és amb tu,
tot el que dic
no vol dir res.
T’he trucat
per dir
t’estimo!
etc, etc…

Érem… El record ara és boirós
i no ens diu ben bé com érem,
però és meravellós.
Si ho recordes,
ara ens sembla que va ser
tot un temps feliç de viure,
que el vent s’endugué.
Els records són tan bonics!
Tot ens sembla lluminós!
Un paratge dolç i antic
on tu i jo vam viure…
Érem… I ja mai no podrà ser
tornar a ser talment com érem
i el temps feliç refer.
Ser tal com érem,
com ho veig ara,
ni que sigui un miratge,
recordaré
com vàrem ser.

No sé pas si és gelosia.
No. Si ho és, jo no ho voldria.
Però quan em mires una altra i una altra després,
tot el meu cor es trasbalsa, no puc fer-hi més.
No, no és pas la gelosia.
No, no ho és però et mataria!
Perquè m’adono que et miren i et roben els ulls,
perquè, mirant-te sospiren i això jo no ho vull.

Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Tot aquell amor
no el pots oblidar!.
Ara tu em vols dir
que tot allò ja no ho recordes
i que tot ha mort
dintre del teu cor.
Si ens vam separar,
si ens vam allunyar, coses de la vida,
tu no em pots culpar
del que va passar.
Saps com et volia !
Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Busca en el meu cor
on l’amor no és mort
Viu el teu record !

Dius que voldries
poder passar uns dies
amb mi, lluny de crits i remors.
Sense problemes,
llegint-me poemes,
pensant: què bonic que és l’amor!
En una casa polida,
feta a la mida,
plena de flors.
I a mi m’agrada
que, una altra vegada,
pensem què fariem tu i jo.
Tu i jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te per dos.
Un te tot amorós.
Tot és silenci.
Ningú no ens escolta.
I em prens entre els braços
i et torno cada petó… Tu…
Tu I jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te por dos.
Quin te més amorós!
Cada dia, que bonic!
Un te per tu,
un te per mi.
Sempre junts.
Que dolç que és viure així!

Recordes quan ens vam trobar?
Va ser un bon temps aquell,
no el puc oblidar.
Recordes com vam somniar?
Teniem tot el temps
i el món a la mà.
Recordes tots els moments
plens de joia i felicitat?
Núvols? Potser hi van ser.
Però mai no he deixat d’estimar-te.
El primer cop que ens vam besar
és un record que mai
podrem oblidar.

Te’n vas anar
i m’entristia
el viure en va
de cada dia.
Ara allò et dol
i qui t’ha vist
diu que vas sol
que estàs tot trist.
Però que hi vols fer
si això ja passa
jo ho se ben be
que he plorat massa!
No puc
son coses mortes
si ni les portes
senten el truc;
no hi puc fer res
si ni tens interès.

El temps de vi i de roses
És un joc per tu
És un joc per mi
Un temps dolç, sense adonar-nos, que és no res
No res, no res amor
Un joc fet de colors

El temps de vi i de roses
És un joc estrany
És com un parany
Que ens ha pres. Som dins d’un cercle de colors
Que entorboleix els ulls de tots dos.

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mentell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d’herba només de la divina pau.

Tinc dos amors.
Barcelona i París,
i entre tots dos,
el cor indecís.
El lloc on vaig nèixer
el cor i l’ànima em té.
Però també París
m’ha pres i em té
el cor presoner.
És amb tots dos
que el meu cor és feliç.
Tinc dos amors,
Barcelona i París.

Tornaràs.
Ho sé, perquè mai
no em podràs deixar
d’estimar.
Tornaràs.
I lluny, ja et sabré,
sentiré el trepig
dins la nit.
I et vindré a trobar
pel camí que el mal temps
no pot esborrar.
Mentrestant,
sempre et vaig
esperant.

Tot és gris.
ho és el temps ho és el teu cor tan indecís
i darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira. Aquest món incert.
Tot és trist.
Ho és el fred ho és el pensar que no t’he vist
i la vida que passa i jo me’n ric
com d’un film antic
fet de l’ombra d’aquell temps difunt.
No em digueu el camí perdut
més enllà d’aquest meu paradís.
Més enllà d’aquest gris absolut
d’aquest immens silenci.
Tot és gris,
ho és el temps, ho és el meu cor tan indecís.
I darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira.
Aquest món incert.

Per carrers i carrerons
jo no em canso de mirar
si senyal veig als balcons
d’algun pis que hi ha per llogar.
Per que jo m’haig de casar!
I el temps passa i el temps vola
i en Narcis està avorrit
perque el noi també te ganes
d’arribar a ser el meu marit!
Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet
perque em concedeixin
trobar algun piset
i si no m’escolten
amb el meu Narcis
no podré casar-m’hi
pel pis!
Son d’un preu exorbitant
tots els pisos que trobem
i barato i no molt gran
és com el necessitem.
Mentre els dos hi capiguem!
No hi fa res que estem justos
ni que el pis sigui un pinyó
la qüestió es poder casar-me
i com més aviat millor!
Preguntant I buscant pis
passo el dia inutilment
i si anem seguint així
bona nit el casament.
I és això el meu sofriment!
Vaig perdent ja l’esperança
de que arribi a pendre estat
però si pel pis no em caso
jo faré algun disbarat!

Tothom em parla i no entenc res
d’allò que em van dient.
Només els ecos del meu cap.
I la gent em mira
però no veig els rostres.
Tant sols les ombres dels seus ulls.
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Oh, Oh, Oh,
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Tothom em parla i no entenc res,
d’allò que em van dient.
Només els ecos al teu cap.
Amor del meu passat, vine altre cop.
Amor del meu passat, vine altre cop.
amor del meu passat, vine altre cop.

Fontana de Trevi.
Tres monedes a la font.
Són com tres esperances.
Quina d’elles tindrà sort?
Llençades a l’aigua
-cada una un pensament-
totes tres ara brillen
sota l’aigua transparent.
I una pot fer realitat
tot allò que ha desitjat!
Fontana de Trevi.
Tres monedes brillen dins.
Són tres vides que passen
i també són tres destins.
Ningú sap
quina sort
porta al cor!

Per mi tot era nit,
sense alegria,
fins que tú has convertit
la nit en dia.
Són tantes coses
que et vull dir i no sé explicar-les!
Només surten de mi
quatre paraules.
Et demano… i em prens
la mà que et crida.
I amb els braços estrenys
la meva vida.
Només puc dir-te
que per tú
torno a somriure.
tu m’has tret de la nit.
tu m’has fet viure.

Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Un dia jo, que sempre t’estimaré,
amb pany i clau els llavis et tancaré:
ja no faràs més bla, bla, bla.
Visca la pau!
No veus que així no podem continuar?
Jo no dic res, tu no pares de xerrar;
per favor no, no,
no xerris més.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.

Ningú més, sinó tu
pot fer, per mi,
dolç, un dia trist,
blau, un cel tot gris
i d’una llàgrima, un somriure.
Tu, que ets l’únic amor.
Transformar tot el temps
en un moment
i que el meu neguit
es fongui en la nit,
com qui desfà un núvol que passa.
Tu, que ets l’únic amor.
Jo sé que tu fas impossibles.
De mi pots fer tot el què vols.
Ets màgic i humà
I saps estimar
com si al món fóssim sols.
Tu, que em pots fins llegir
els pensaments,
saps que els has buidat
d’aquell temps passat.
Saps que no hi queda cap tristesa.
Tu, que ets l’únic amor.

El temps em va prenent,
jo que era feliç
queda però, un dia gris.
Plou, i la platja
cau dins del meu cor
Si pogués esbandir
amb les mans tot aquest cel.
No saps com he guardat
intens el record.
Era d’un blau adolescent,
però amb la pluja tenaç, persistent,
s’omple de gris el pensament.

Un petó més, amor meu!
Vull que em besis altre cop.
Només vull un petó! T’ho demano!
Cap més cosa! Sols això!
Un petó més, per fer callar
la recança i el dolor
d’un adéu, amor meu, que ens separa
però no trenca l’amor.
Ara el temps que vingui serà gris i fred
i les nits seran d’hivern.
però algun dia la llum tornarà,
i en tu i en mi l’alegria!
Un petó més, amor meu!
I no pensis en res més.
Un petó, per guardar-lo per sempre!
I per no dir-nos adéu.

Un raig de lluna
devalla en la nit
i ens omple els cabells de somnis i llum.
Un raig de lluna
travessa la nit
i ens porta a romàntics llocs pressentits.
La llum que ve de la lluna
juga amb mi, juga amb tu,
i ens transporta, tot d’una,
fins que no ha estat mai ningú.
Un raig de lluna
inunda la nit,
omplin tots els nostres somnis de llum.
Ella ens ha omplert de llum.