Sants
LES ARRELS
aprendre a escoltar: em va donar
una filosofia de la vida”
Sóc filla de Sants, però no duc les males sangs, com diu el cuplet. El meu pare, Eduard Feliu, venia d’una família de serenos d’Hostafrancs, i treballava a l’asseguradora FIATC. La meva mare, Conxita Mestres, va néixer al Poble Nou. Des de molt petita vaig venir a viure a casa dels avis a la Plaça d’Osca on la besàvia Carolina venia hortalisses en l’antic Mercat que allí hi havia. Més tard aquest mercat es traslladà al lloc que avui coneixem com a Mercat Nou, on la família continuà venent-hi hortalisses. Més tard la mare va comprar una parada d’aviram. Posteriorment va tenir una parada de llegums secs i arròs. Jo vaig ser-hi un temps rere el taulell, com a dependenta, fent substitucions a diverses parades, sempre que calia. Allí vaig apendre a escoltar, la qual cosa em va donar una filosofia de la vida, que al llarg dels anys m’ha estat molt útil.
Vaig néixer un 21 de setembre de 1941. El bateig va tenir lloc a l’Església de Santa Maria dels Sants. Em van posar els noms de Núria, Sílvia i Maria Lluïsa Feliu i Mestres. Vaig tenir dos germans, l’Enric i l’Albert. Tots tres anàrem a l’acadèmia mixta del senyor Calduch i més tard a les monges de Sant Vicenç de Paül, d’Hostafrancs. En aquells anys començaria a estudiar solfeig amb la professora Sra. Magda Prunera. A les seves classes hi assistien, entre altres alumnes del barri, en Josep M. Carreras. També em vaig integrar en el ballet popular gràcies als Amics de la Dansa que dirigia el Sr. Miquel Rión. Allí, a més a més de ballar amb els “grans”, tocava el piano acompanyant a l’esbart infantil. Als 17 anys vaig començar com a cantaire i a fer teatre a l’Orfeó Canigó. També anava a aprendre a cosir i tenia cura de la casa i dels meus germans.
Als 18 anys vaig entrar a treballar a la mutualitat de la FIATC, compaginant la feina amb les representacions teatrals amb el TEC (Teatre Experimental Català) i la Cançó. Més tard, de la Plaça d’Osca vaig passar a viure a la Plaça de Can Mantega. Viure en una plaça és com viure en un poble dintre d’un altre poble. Això m’ha permès estar prop dels meus i de la gent que estimo, i poder participar a la vida del barri. He treballat molt -i encara treballo- amb el Secreteriat d’Entitats i el Centre Social. Hem aconseguit protegir moltes coses, però, encara en queden moltes per salvar! Sempre he estat a disposició de les entitats i de la gent que m’ho ha demanat, perquè crec fermament que cal ser generós i retornar amb escreix tot allò que un ha rebut al llarg de la vida.
LES ARRELS
aprendre a escoltar: em va donar
una filosofia de la vida”
Sóc filla de Sants, però no duc les males sangs, com diu el cuplet. El meu pare, Eduard Feliu, venia d’una família de serenos d’Hostafrancs, i treballava a l’asseguradora FIATC. La meva mare, Conxita Mestres, va néixer al Poble Nou. Des de molt petita vaig venir a viure a casa dels avis a la Plaça d’Osca on la besàvia Carolina venia hortalisses en l’antic Mercat que allí hi havia. Més tard aquest mercat es traslladà al lloc que avui coneixem com a Mercat Nou, on la família continuà venent-hi hortalisses. Més tard la mare va comprar una parada d’aviram. Posteriorment va tenir una parada de llegums secs i arròs. Jo vaig ser-hi un temps rere el taulell, com a dependenta, fent substitucions a diverses parades, sempre que calia. Allí vaig apendre a escoltar, la qual cosa em va donar una filosofia de la vida, que al llarg dels anys m’ha estat molt útil.
Vaig néixer un 21 de setembre de 1941. El bateig va tenir lloc a l’Església de Santa Maria dels Sants. Em van posar els noms de Núria, Sílvia i Maria Lluïsa Feliu i Mestres. Vaig tenir dos germans, l’Enric i l’Albert. Tots tres anàrem a l’acadèmia mixta del senyor Calduch i més tard a les monges de Sant Vicenç de Paül, d’Hostafrancs. En aquells anys començaria a estudiar solfeig amb la professora Sra. Magda Prunera. A les seves classes hi assistien, entre altres alumnes del barri, en Josep M. Carreras. També em vaig integrar en el ballet popular gràcies als Amics de la Dansa que dirigia el Sr. Miquel Rión. Allí, a més a més de ballar amb els “grans”, tocava el piano acompanyant a l’esbart infantil. Als 17 anys vaig començar com a cantaire i a fer teatre a l’Orfeó Canigó. També anava a aprendre a cosir i tenia cura de la casa i dels meus germans.
Als 18 anys vaig entrar a treballar a la mutualitat de la FIATC, compaginant la feina amb les representacions teatrals amb el TEC (Teatre Experimental Català) i la Cançó. Més tard, de la Plaça d’Osca vaig passar a viure a la Plaça de Can Mantega. Viure en una plaça és com viure en un poble dintre d’un altre poble. Això m’ha permès estar prop dels meus i de la gent que estimo, i poder participar a la vida del barri. He treballat molt -i encara treballo- amb el Secreteriat d’Entitats i el Centre Social. Hem aconseguit protegir moltes coses, però, encara en queden moltes per salvar! Sempre he estat a disposició de les entitats i de la gent que m’ho ha demanat, perquè crec fermament que cal ser generós i retornar amb escreix tot allò que un ha rebut al llarg de la vida.
PETITS RECORDS
teníem el costum d’agafar les cadires
i baixàvem al carrer”
Un dels meus primers records és el de passejar entremig de les canyes dels aiguamolls de la Marina de Sants, en una vella barca de fusta. Jo tenia aleshores 6 o 7 anys. Anàvem amb els meus pares i el meu germà Enric cap a l’hort de l’amic i veí Sr. Royo i tot passejant agafàvem les granotes que al cap de poc servirien per a la gran arrossada familiar. Encara tinc molt present la gran xafogor de la migdiada a l’ombra de les canyes, prop del mar. També recordo que, de petita, quan venia el bon temps, teníem el costum d’agafar les cadires mitjanes i petites i baixàvem al carrer. Els pares la feien petar amb els veïns, els petits anàvem a comprar un Frigo de tall a la parada de la Genoveva, la “cacahuera”, que venia xufles, cacauets i castanyes pilongues a la Plaça d’Osca.
A casa meva no ens sobraven els diners, però tampoc ens faltava el plat a taula. Amb el pas del temps no he oblidat les olors dels carrers… Aquella vaqueria de la Gaspara i la flaire del pa coent-se a casa de la Maria del forn. També els sorolls formen part del meu record, com els dels carros de cavalls i dels tranvies que passaven per la carretera. A l’estiu, en arribar el capvespre dels dissabtes, anàvem xino xano carretera amunt fins a les “màgiques” Fonts de Montjuïc. Pel camí ens aturàvem a la gran parada ambulant de síndries i melons, on compràvem la síndria que després de sopar ens menjàvem al costat de les fonts. D’aquell temps en tinc molts bons records i en conservo molts amics. Jo mai em vaig moure d’aquell poble que era Sants. Anava del mercat a casa, de l’escola a la plaça, cuidava els meus germans, havia de fer el dinar, els deures, tenir cura de la casa… Vaig aprendre a resoldre els problemes per mi mateixa i, a la vegada, tenia temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: el teatre, la música,la dansa, l’Orfeó…
Fins els 16 anys la meva vida era el barri, on ho tenia tot i no em faltava res. Només anava a Barcelona a comprar partitures a Can Beethoven i a examinar-me a l’Escola de Música del carrer Bruc.
PETITS RECORDS
teníem el costum d’agafar les cadires
i baixàvem al carrer”
Un dels meus primers records és el de passejar entremig de les canyes dels aiguamolls de la Marina de Sants, en una vella barca de fusta. Jo tenia aleshores 6 o 7 anys. Anàvem amb els meus pares i el meu germà Enric cap a l’hort de l’amic i veí Sr. Royo i tot passejant agafàvem les granotes que al cap de poc servirien per a la gran arrossada familiar. Encara tinc molt present la gran xafogor de la migdiada a l’ombra de les canyes, prop del mar. També recordo que, de petita, quan venia el bon temps, teníem el costum d’agafar les cadires mitjanes i petites i baixàvem al carrer. Els pares la feien petar amb els veïns, els petits anàvem a comprar un Frigo de tall a la parada de la Genoveva, la “cacahuera”, que venia xufles, cacauets i castanyes pilongues a la Plaça d’Osca.
A casa meva no ens sobraven els diners, però tampoc ens faltava el plat a taula. Amb el pas del temps no he oblidat les olors dels carrers… Aquella vaqueria de la Gaspara i la flaire del pa coent-se a casa de la Maria del forn. També els sorolls formen part del meu record, com els dels carros de cavalls i dels tranvies que passaven per la carretera. A l’estiu, en arribar el capvespre dels dissabtes, anàvem xino xano carretera amunt fins a les “màgiques” Fonts de Montjuïc. Pel camí ens aturàvem a la gran parada ambulant de síndries i melons, on compràvem la síndria que després de sopar ens menjàvem al costat de les fonts. D’aquell temps en tinc molts bons records i en conservo molts amics. Jo mai em vaig moure d’aquell poble que era Sants. Anava del mercat a casa, de l’escola a la plaça, cuidava els meus germans, havia de fer el dinar, els deures, tenir cura de la casa… Vaig aprendre a resoldre els problemes per mi mateixa i, a la vegada, tenia temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: el teatre, la música,la dansa, l’Orfeó…
Fins els 16 anys la meva vida era el barri, on ho tenia tot i no em faltava res. Només anava a Barcelona a comprar partitures a Can Beethoven i a examinar-me a l’Escola de Música del carrer Bruc.
FESTA MAJOR
la Festa Major era la manera que la gent
tenia de compartir la il.lusió”
Però el gran esdeveniment, que cada any esperàvem amb més il·lusió, era l’arribada de la Festa Major a finals d’agost, que és quan es celebra Sant Bartomeu, el patró de Sants. Aleshores el barri es transformava totalment amb els carrers guarnits amb molt bon gust amb paper, guix i fusta. A la Plaça d’Osca es muntava una mena d’envelat, amb les seves llotges i tot, on actuaven els millors cantants i orquestres de l’època.
Hi havia, igual que ara, una saníssima rivalitat entre les Comissions de Festes de cada carrer. Vivia intensament la Festa Major, perquè el meu pare, durant molt de temps va ser el president de la Comissió de la Festa Major de la Plaça d’Osca. Jo també col.laborava al lluïment de la festa, cantant i tocant al piano la coneguda cançó “És la moreneta”. Però el que més m’agradava eren les curses de sacs, trencar l’olla, la xocolatada i estrenar vestit i sabates cada vegada que hi havia ball de Festa Major. Les sabates les compràvem a Can Segarra i encara recordo el mal que em feien els primers dies: pobres peus! Però, és clar, havien de durar!
En aquells difícils temps de postguerra, la Festa Major era la manera que la gent tenia de compartir la il.lusió per la feina que suposava el guarniment del carrer, els maldecaps per buscar diners per tal de gaudir d’uns quants dies de festa, i que tenien el seu punt àlgid en una meravellosa setmana viscuda al carrer. I el millor de tot, la germanor amb tot el veïnat. Jo crec que d’aquí arrenca, segurament, l’origen de les Associacions de Veïns, fonamentades en un arrelat sentiment d’unió dels santsencs, han estat un moviment que amb el temps ens ha servit per revindicar tantes i tantes coses.
FESTA MAJOR
la Festa Major era la manera que la gent
tenia de compartir la il.lusió”
Però el gran esdeveniment, que cada any esperàvem amb més il·lusió, era l’arribada de la Festa Major a finals d’agost, que és quan es celebra Sant Bartomeu, el patró de Sants. Aleshores el barri es transformava totalment amb els carrers guarnits amb molt bon gust amb paper, guix i fusta. A la Plaça d’Osca es muntava una mena d’envelat, amb les seves llotges i tot, on actuaven els millors cantants i orquestres de l’època.
Hi havia, igual que ara, una saníssima rivalitat entre les Comissions de Festes de cada carrer. Vivia intensament la Festa Major, perquè el meu pare, durant molt de temps va ser el president de la Comissió de la Festa Major de la Plaça d’Osca. Jo també col.laborava al lluïment de la festa, cantant i tocant al piano la coneguda cançó “És la moreneta”. Però el que més m’agradava eren les curses de sacs, trencar l’olla, la xocolatada i estrenar vestit i sabates cada vegada que hi havia ball de Festa Major. Les sabates les compràvem a Can Segarra i encara recordo el mal que em feien els primers dies: pobres peus! Però, és clar, havien de durar!
En aquells difícils temps de postguerra, la Festa Major era la manera que la gent tenia de compartir la il.lusió per la feina que suposava el guarniment del carrer, els maldecaps per buscar diners per tal de gaudir d’uns quants dies de festa, i que tenien el seu punt àlgid en una meravellosa setmana viscuda al carrer. I el millor de tot, la germanor amb tot el veïnat. Jo crec que d’aquí arrenca, segurament, l’origen de les Associacions de Veïns, fonamentades en un arrelat sentiment d’unió dels santsencs, han estat un moviment que amb el temps ens ha servit per revindicar tantes i tantes coses.
FUTBOL
sempre hem estat del Barça”
Des de sempre he estat molt lligada al món del futbol per raons familiars. El meu germà Enric jugava al Condal, el filial del Barça, on també hi jugaven, entre d’altres, en Reixach, en Martí Filosia, en Pujolet, l’Alfonseda… El meu pare i tota la família sempre hem estat del Barça. Fins i tot amb els Amics de la Dansa anàvem al Gol sud de les Corts. Els partits començaven a les tres i acabaven a les cinc de la tarda perquè aleshores encara no hi havia l’enllumenat artificial per il.luminar el camp i, sobretot a l’hivern, es feia fosc molt aviat. És per això, que en lloc de dinar a casa, ens emportàvem la gasosa i l’entrepà que ens menjàvem tot mirant el partit.
FUTBOL
sempre hem estat del Barça”
Des de sempre he estat molt lligada al món del futbol per raons familiars. El meu germà Enric jugava al Condal, el filial del Barça, on també hi jugaven, entre d’altres, en Reixach, en Martí Filosia, en Pujolet, l’Alfonseda… El meu pare i tota la família sempre hem estat del Barça. Fins i tot amb els Amics de la Dansa anàvem al Gol sud de les Corts. Els partits començaven a les tres i acabaven a les cinc de la tarda perquè aleshores encara no hi havia l’enllumenat artificial per il.luminar el camp i, sobretot a l’hivern, es feia fosc molt aviat. És per això, que en lloc de dinar a casa, ens emportàvem la gasosa i l’entrepà que ens menjàvem tot mirant el partit.