LLETRES

Lletres

A la veu de la pluja
varen emmudir
les vides tan petites
que es parlen en la nit.
Quan fa bon temps,
es criden ben endins
de la foscor. Comencen
molt cautament subtils,
monòtons, lents
diàlegs sense fi.
L’aire més prim, la menta,
l’aigua del rec, el grill
es cerquen i s’apleguen
en un mateix camí
de fressa compassada
de silenci tranquil.
Però com que la pluja
deixà tota la nit
arran del mar deserta,
avui no el puc sentir.

No em deixis mai, amor no em deixis!
Per tu jo no sóc res.
I si te’n vas no tornaràs mai més.
No em deixis mai, amor no em deixis,
que si no et tinc, com ho faré?
Sola del tot, a ple migdia,
sense esperança, sense alegria.
Això, tu a mi no m’ho pots fer.

Vaig deixar el cor
a San Francisco.
Com si ara hi fós
visc cada instant,
i amb els petits tramvies vaig
pujant cap als estels.
El matí és fred,
l’aire és glaçat,
però és igual!
Jo tinc el cor
a San Francisco,
davant del mar,
sota el cel blau.
Quan tornaré
al meu San Francisco,
trobaré el cor
que hi vaig deixar.

Nit i dia, sola, sempre sola,
viu l’ànima que espera qui la comprengui,
sense trobar ningú.
Fingint una existència que a tots sembli
d’alegre joventut,
d’alegre joventut…
Però a soles, em pregunto: quin serà el dia
que trobi la persona que el cor somnia?
Amb l’ànima tan clara com la mirada,
que ho digui tot… mirant-me una vegada.
Amb l’ànima que sigui com és la meva,
i besant-la, senti que també em besa.
A soles em pregunto: Quin serà el dia
que trobi la persona que el cor somnia?

Això és el que has aconseguit
posant el cor en els meus dits.
Ja no et queda res de mi.
Que no ho has vist?
Això és el que has aconseguit.
Mai m’he pogut enamorar
de cada amor que he anat trobant.
Sé que marxaré d’aquí.
Segurament
ni el teu record tindré present.
Au va no ploris més per mi,
no sóc l’amor que el teu destí
et té guardat: és evident.
Com tu en tinc cent
no estiguis trist que jo vaig fent.
T’he vist un altre cop plorant,
més val que ho vagis superant.
Jo potser un dia tornaré,
més endavant
quan tot el mal vagi passant.

El fadrí del cafè
espera que la gent
se’n vagi.
Sols no resten clients:
dos joves cor-ardents
i un avi.
Un avi que el joc
de morir poc a poc
s’inventa.
I una parella amb mans,
amb llavis i amb la sang
calenta.
Molts consells té el vell
i els dóna a tot aquell
que visqui.
Els joves tot el cel
corglacen dins el gel
d’un whisky.
Joves cap al demà
i vells cap a l’ahir,
tots ploren.
Els consells no són res
i l’esperança és
plor d’hores.
Hores que van passant
maleint o somiant
quimeres.
Quimeres d’home sol
que alimenta l’alcohol,
quimeres.
Quimeres d’home sol
que alimenta una estrella,
quimeres…
Mentre el fadrí s’adorm
i somia el diumenge
que passarà a les Planes
si és que no hi ha futbol.

El temps pot fer camí,
però tu ets com ahir.
Alegre Magdalena,
clara com un matí.
Records d’adolescent
fan niu al pensament.
Si et tinc, em portes sort.
Si ets lluny, et guardo al cor.
El món per tu és bonic.
Tothom vol ser-te amic.
Tota la teva vida
és un somriure infinit.
Les penes que has tingut,
no hi són, ja s’han perdut.
Mira, en la nit serena,
l’estel de joventut.
Tu prens, de cada instant,
la joia, com un cant.
Un cant que torna a tu
si el vent se te l’enduu.
El món per tú és bonic.
Tothom vol ser-te amic.
Tota la teva vida
és un somriure infinit.

Com es que per tu, Alfie
Viure és sols
fer el que vols, i rés més?
Pensa, i creu que no!
Viure no és tan sols, això
No és tan sols esperar
cal donar!
Creu que també
hi ha d’haver amor.
Si és que vols amor, Alfie
dolçament, bojament
com vull jo,
sí potser que sí
que un ha de ser boig, Alfie,
però, com pot ser
quan no es té
gens d’amor?
L’amor no el sents venir,
et pren, i no saps com, Alfie!
L’amor ens ve de molt lluny
i és més fort que tu, més fort que jo,
més fort que
tot el que hi ha al món, Alfie
I és molt més gran que l’univers, Alfie
i tot, i que és així d’inmens, te’l trobes, Alfie,
amagat dins del cor, un matí
ben amagat dins del cor, Alfie, Alfie, Alfie.

Sé que hi ha una vella dita, que diu:
L’amor és cec. Però diu, també:
Si el busques bé el trobaràs.
Llavors, jo he cercat arreu un amor,
que he fabricat dins el meu cap
i encara no l’he trobat.
Algú que em porti, amb un somriure,
la joia de viure,
que em vulgui i que vetlli per mi.
Si algú sap on és, que el faci venir.
Tant l’he buscat! Tant l’he esperat!
L’amor que vetlli per mi.

Què pot ser? No ho sé ben bé.
Això que em passa no s’explica.
Ell m’atrau com ningú més.
No sé que serà, ni sé
si és ell o sóc jo qui es flipa.
No puc dir què m’ha passat.
Alguna cosa no va a l’hora.
I ell, potser ni se n’adona
que ja no me’l trec del cap,
que el cap ja no em funciona.
Això que em passa no pot ser.
M’ha deixat sense cervell.
per poc que badi, em trobaré
que el duc dintre de la pell.
Alguna cosa no va bé.
No veig gens clar això que em passa.
i és que si el deixo fer
pot succeir també
que un dia l’estimi massa.

Voldria no pensar qui de tots dos
serà primer en l’absència.
Voldria viure amb tu fins a la mort,
no dir-nos mai adéu.
Però si fossis tu, primer que jo,
qui se n’anés per sempre,
voldria que pensessis que hi ha un lloc
on tot torna a renèixer.
Quan l’amor és tan gran que no s’acaba,
no és prou una vida.
I la vida, que et semblava que era morta,
sols era adormida.
Per això et dic que si te’n vas primer,
allà vindré a trobar-te
i el nostre amor igual tornarà a ser,
igual podré estimar-te.

Anirem tots cap el cel
sonin les trompetes.
Anirem tots cap el cel
amb les mans ben netes.
No ens caldrà portar bastó
ni sandàlies ni sarró.
tu que estàs tant cansat,
tot sd’un plegat
trobaràs que has volat.
Anirem tots cap el cel
soni la bateria.
Anirem tots cap el cel
amb crits d’alegria.
Sonarà per tot el món
el so dolç d’un vibràfon,
quan toquem els estels
quan toquem els estels.
anirem tots cap el cel.

Voleu saber de què vivim?
d’aplaudiments.
Tot et fa goig
i et tornes boig.
No saps que tens!
Et sembla que al món
ja no comptes gens
de cop no saps on
apa som-hi!
I ve el desori i ets al ball
i has de ballar.
Sona el metall
i amunt i avall
fins que tot volta i que ja et sents
els llavis tibants i els ulls molt lluents
de tants aplaudiments.
Estàs tot pansit
no et queda ni un ral
el cap et fa mal,
quina pega!
I ve per l’aire la remor
que et fa feliç.
Ja no tens por
duus un somris
i et fons per dintre
i et ve el plor
i no saps que tens
i esclata un gran tro
d’aplaudiments!
D’aplaudiments!
D’aplaudiments!

Fou tan estrany,
semblava només un infant
però sabia l’averany
de tothom,
del petit i el gran.
Sabia com s’eixuga el plor,
de cada flor
té un nom.
Només l’amor
donat i compartit és dolç;
la vida deixa massa pols
i dolor
em va dir passant.
Ja no l’he vist;
recordo en va
l’adéu tan trist
que em va fer amb la mà.

Ara amb ell penso
-em fa falta tant!-
i el vaig recordant
cada instant.
Les paraules d’ahir,
tot allò que em van dir
-que no era res, si vols-
però, avuí, per mi és sublim.
I… mira,
jo no ho voldria,
però el rieure seu
sona dintre meu
quan no hi és.
I no puc fer-hi res.
Potser em passarà
I un dia vindrà
que amb ell ja no pensi més.
Mai més recordar!
Que aquest meu desig s’acompleixi!
Però avuí, com penso amb ell!

Avui no puc dir a res que no.
Serà millor,
pel bé de tots dos,
la cita amb ell desnonar;
sé que no hi puc anar,
però em serà un disgust.
avui no puc dir a res que no.
Seré per ell
un tímid anyell
que a res no es pot mai negar.
Sé que hi hauré d’anar
i el cor em fa un ensurt.
Seria
un bon cop de cap a fer;
però no sé si cor tindré.
L’estimo,
em té begut tot el cervell
perquè l’estimo.
L’estimo, l’estimo, l’estimo.
Per això és que avui no puc dir a res que no.
Si em fa un petó
sense aturador,
a ell m’hauré d’entregar,
res no em deturarà,
doncs seré tota d’ell.
M’expliquen
totes les amigues
les malifetes que ha fet,
que és un perdut,
que a totes les dones
els fa aquestes promeses
que a terme no du.
Jo me’n sortiré,
no em pot enganyar.
No em pot enganyar
i això ho sé molt bé.
Passant pel carrer,
de bracet pel carrer
tot passejant amb ell
sé que em treuen la pell;
sé que tot és molta enveja.
avui la pell m’ha pres l’escalfor
i tot de cop
em pugen fogots.
Ja em temo què passarà
quan ell em mirarà
tal com ell ho sap fer.
Les Rambles
em miren amb ulls de flors;
però tampoc
no sé si un poc
m’estima.
Com m’ompliria el cor saber
que ell m’estima.
M’estima.
Retruny dins tot el meu cervell
que ell m’estima.
M’estima, m’estima, m’estima.
Per això us dic que avui no puc dir a res que no,
però tampoc
no tinc gens de por.
Sols una cosa us diré
i us repetiré:
que no puc dir que no.
avui…
no puc dir que no.
No podria…
dir que no.
Ja podeu veure…
que no puc dir que no.
M’agradaria
de poder dir que no.
Mai no podria
avui dir-li que no.

Espectres de naufragi
vénen flotant.
Tot el passat,
la vida meva…
Aquell veler, com el recordo,
rei de la mar!
I la noia bruna i blava
de la ciutat de l’aigua!
Nits en coberta, l’acordió,
la taverna de la boira,
i el combat contra el pirata groc,
i la rialla dels companys
hissant totes les veles!
Espectres de naufragi
vénen flotant.
Tot el passat…
Però.. però, és tot això la vida meva?
Sóc jo només el que vaig ésser ahir?
Que no, i no, i no!
La vida no és
una catedral de pedra!
Per estimar
s’ha d’oblidar.
Per viure
sempre s’ha de recomençar!
Vull, jo vull
a cada port un amor!
Tu i jo!
I tu, i tu, i tu, i tots els que siguin,
i jo,
despullats sota els estels,
a cada port com un somni!
A cada port, un amor…

Sembla com un somni.
Amb tu ballo i el que em passa no sé dir.
Només sé que tot em volta i fa feliç.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.
Sembla com un somni.
El teu rostre en el meu rostre, em fa sentir
les més dolces sensacions, màgic encís.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.
Molt m’agraden les muntanyes,
el cel blau, la neu als cims,
però encara més m’agrada
ballar amb tu, ben junts, així.
Molt m’agrada la mar blava,
amb les cales i amb els pins,
però res pot comparar-se
al que ets tu, ballant amb mí.
Junts per sempre,
lligada a tu per sempre.
Això seria
el que voldria.
Sempre, junts per sempre.
Amb tu ballo i el que em passa no sé dir.
Només sé que tot em volta i fa feliç.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.

Tot és millor
si marxem sempre
caminant ben junts.
No tinguis por
de cap tempesta,
caminant ben junts.
El sol veuràs, brillant,
caminant ben junts.
I altres companys vindran,
caminant ben junts.
Ens fem costat,
lligats els braços,
caminant ben junts.
I, fins qui sap on,
podrem voltar el món,
caminant ben junts.
Un tot sol, sense els altres,
no és cap cosa,
que vingui amb nosaltres!
Junts, tot junts, ben junts,
tot junts, ben junts!

Com el Rei de Birondon
-birondona, birondena-,
com el Rei de Birondon
no n’hi ha un altre en tot el món.
Birondon és un gran regne
com la palma de la mà;
llinda al nord amb Birondàina
i a ponent amb Birondà.
Birondí!
birondà!…
Com el Rei de Birondon, etc.
A les festes per corona
du un tortell de massapà,
i per ceptre a la mà dreta
un caramel a mig llepar.
Birondí, etc.
Té el palau de sucre candi
amb columnes de crocant,
els trespols de xocolata
i els merlets de menjar blanc.
Birondí, etc.
Les muralles que el rodegen
són de sucre de terròs;
els brivalls, sempre que hi passen,
n’escantellen algun tros.
Birondí, etc.
Té ordenat per quan es mori,
si és que arriba a morir mai,
que els seus súbdits l’acompanyin
tot saltant i tot cantant:
Birondí!
birondà!…
Com el Rei de Birondon
-birondona, birondena-,
com el Rei de Birondon
no n’hi ha un altre en tot el món.

Blanc, l’aire de Nadal,
l’aire…!
porta cançons d’aquesta nit,
amb la neu estesa
i amb la puresa
de ser altre cop petits.
Blanc, l’aire de Nadal
torna.
La neu s’adorm i omple els camins.
I del fons d’un temps infinit
ve la pau,
que ha fet aquesta Nit.

Penso que estic mig sonada.
Ben sola
i encara boja per tu.
Sempre
vaig donar-me com volies.
I ara em deixes
i em dius que no sóc per tu.
Penso
en tot l’amor que em tenies.
Digues, que és el que he fet malament?
No ho entenc.
Boja.
Penso que és tot un deliri.
Jo, tant estimar-te.
I tú, per una altra,
te’n vas com si res passés.

Bon dia estrelles.
El cel us ve gran.
Cobriu-vos la cara:
dorm el meu galant.
Bon dia estrelles
per què brilleu tant?
El món sospira i s’enlluerna.
Les veus del dia van sonant.
Glidi, glop, glupi
nibi, nobi, nubi, la la la lo lo…
Saba, sibi, saba,
nubi, aba, naba, li li lo lo.
Tubi, ubi, uala,
nubi, aba, naba
veus del dia van sonant.
Bon dia estrelles
d’allí dalt estant
vestiu-me de plata
beseu-me un instant.
Bon dia estrelles
les ombres se’n van
la nit se’n torna tota sola
les veus del dia van sonant.
Sonen com si, fossin cinc sons.
Sons, sons, són cinc
si que en són de sons.
Potser són sis
si que en són de sons.

La Toneta i el Tonet
cap el tard van bosc endintre,
la Toneta i el Tonet
bosc endins van de bracet.
Dintre el bosc, al vesprejar,
quin bo hi fa de passejar!
Tot d’un cop senten brogit
entremig de la verdissa,
tot d’un cop senten brogit
i un llagart els ha sortit.
Dintre el bosc, etc.
La Toneta fa un xisclet
que de por ni sap què fer-se;
la Toneta fa un xisclet…
i s’abraça amb el Tonet,
Dintre el bosc, etc.
I no va passar res més,
que el llagart, més poruc que ella,
s’amagà entre els esbarzers…
I no va passar res més.
Dintre el Bosc, etc.
Però el trutxa del Tonet
quan es troba amb la Toneta,
però el trutxa del Tonet
li diu sempre, fent l’ullet:
“Dintre el bosc, al vesprejar,
quin bo hi fa de passejar!”

No crec que et trobis molt bé així, tot sol.
Amb música és millor.
Seràs feliç, amic, amb tots,
si vens al cabaret.
Deixa els problemes que et volten pel cap.
Desa tots els papers.
La vida, amic, millor veuràs
si vens al cabaret.
Podràs brindar!
Podràs cantar!
Podràs dansar! No cal que hi pensis més.
El cabaret t’espera!
No volem gent que ens predigui el demà.
D’avui sols volem parlar.
La vida, amic, millor veuràs si vens al cabaret.
Podràs brindar!
Podràs cantar!
Podràs dansar! No cal que hi pensis més.
El cabaret t’espera!
Perquè la vida és molt curta, i ja saps
que ningú no hi pot fer res.
Per això més val que em facis cas.
Per això més val que em facis cas.
I vine al cabaret!

Estic sola aquí, sense rés a fer,
somiant per les taulades,
una mica sola i arraulida, però tranquil·la i decidida
a trobar l’esència de la vida,
col·locant tots els meus somnis
en el mateix centre de la meva
història profunda i viva.
Aniré a cercar la llum del dia,
caminant per les senderes,
trepitjant la terra allà on vull viure,
que és aquesta terra meva,
obriré el meu cor a les persones
que son tendres i sinceres
i aniré cap el Sol que il·lumini la meva estrella.
Camí cap el sud, de la pluja tropical de la locura,
de la fuita cap endavant sense mesura,
obrim la porta, nit sense lluna.
Camí cap el sud, de la calor
amb el color de l’aventura
rera el foll que sap cantar-li a l’hermosura,
obrim la porta fada nocturna.
Fa temps va contar-me un calendari
que per lo antic era molt savi,
que el viatge llarg i necessari
es fa sempre dintre teu,
i ara que no tinc por dels adéus
partiré sense equipatge,
sols amb l’alegria i el coratge
que duc dins aquest cor meu.

Tots aquells ben a prop
s’acostaven a galop.
I no m’he rendit
i he seguit la lluita.
I no em preguntéssin pas:
qui ets? d’on vens? cap on vas?
Esborreu-me el traç
del meu pas entre vosaltres.
Tinc cent noms i no un sol nom,
he perdut fill i company.
Però tinc tants amics!
tot el meu trist país!
Fins ahir encara érem tres
i el raig de la sang s’ha estés.
Visc en el dolor
de la passió (presó) que és la pàtria.
Vas ser tu qui, l’altra nit,
oferies taula i llit.
Vas ser descobert,
vas morir sobre l’herba.
El vent xiula una tonada
lla llibertat que vindrà (de demà).
La sang florirà
vermell i groc d’albada.

Quan encara en el cel
no hi cap raig de sol,
els ocells de la nit
comencen alçar el vol;
els qui van cap al tall
caminen mig corrents
i els qui van a dormir
arroseguen els peus.
Els peus
que els fa tan de mal.
El cor que els fa tant de mal.
La vida que els fa tan de mal,
tant de mal…tant de mal
El metro va estibat
i els autobusos plens,
les boires als carrers
tenen un baf d’encens.
Tenen un baf d’encens
en honor del treball
en honor dels que van
tot frissant cap al tall.
El tall on s’hi guanyen el pa
el pa que és tan mal de guanyar
guanyar que és un perdre seguit
tot seguit, tot seguit…
Com un esbart d’ocells
com un esbart d’ocells
van escola els infants
amb bufanda i abric
i bufant-se les mans
de tornada les mares
passaran pel mercat,
daran voltes i voltes
perquè tot va molt car,
molt car;
avuí molt més que ahir,
ahir quan era bell somiar
somiar que els fa tant de mal,
tant de mal… tant de mal…
Les cançons escolars
arriben al carrer
les mares al fogó
i els pares al taller.
Roba estesa als terrats
i coloms en el cel
que volen molt baixet
dons son com un anhel
anhel, que no es fa il·lusions
anhel, que no es fa il·lusions
anhel que mai no s’hen farà
perquè no s’hen pot fer…

Mariner de la barca,
bon mariner,
que la vida confies
al mar i al vent,
tu que lligues les terres
que són més lluny
i el món dus a coberta
del teu llaüt,
que als bons ports on atraquis
de mar enllà
tots els homes et siguin
com a germans;
tu que en l’aigua deserta
marques camins,
guiat per l’estelada
de l’alta nit,
tu que fas testimoni
d’enteniment
quan ensumes l’obscura
rosa dels vents,
mariner de les aigües
tengues salut:
ves i torna, i no perdis
mai el bon rumb.

Canta’m paraules. Et vull escoltar.
M’agrada sentir
com dius, baixet, el meu nom,
i el repeteixes.
Fa una música
tan bonica
quan tu me’l dius, tan dolç!
M’agrada com parles. Et vaig escoltant.
I em sembla sentir
cantúries
per les boscúries.
Quan dius: Núria,
sembla una orquestra amb violins.

Tot és felicitat
Cantant sota un ruixat.
Sóc feliç mentre plou.
Tot el món sembla nou,
Rentat i esbandit,
Lluent i polit.
És net, sense pols.
I mullat, és tot dolç.

I el meu cor, net també,
És quan plou que està bé.
Plovent, fuig l’enyor
I plovent ve l’amor.
Avui, el cel gris
No sembla pas trist.
La pluja
Avui em fa feliç.

Diguin el que diguin de la vida,
un pot ser feliç de tant en tant.
Jo, a la gent cansada i avorrida,
vull donar un consell espaterrant!
Canta! Si un raig de sol a l’hivern
tu sents que et canta.
Si dos que es volen tu veus, ben abraçats, passar!
Sobretot, canta! Si cap a tu ve aquell somni
que et fa batre el cor!
Vol tocar!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!
Si per sempre vols la jovenesa
i a la vida hi vols molt més que color,
fes-li pam-i-pipa, a la tristesa,
posa a cada cosa una cançó!
Canta! Quan al matí surts del llit i has
d’anar a treballar!
Canta! Quan dins del metro,
potser comencis a suar!
Sobretot, canta! Si algun moment sents
que et ve a trobar l’avorriment!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!
Malhumor? Dia gris?
Deixa’ls correr, si vols ser feliç!
Marxaran -prou que ho sé!-
quan veuran que no hi ha res a fer!
Fes el què et dic, que si em fas cas
sense adonar-te’n ja veuràs
que cada dia de la vida cantaràs!
Canta! noia, que un dia
et van dur tot un jardí de flors!
Canta, noi, que segueixes lluitant sense trobar repòs!
Sobretot, canta! quan de vegades
la vida et juga un mal moment!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!

Vas ballant
tots els balls
i no saps
canviar mai.
Sempre amb la mateixa parella, ballant,
però puc veure que em vas mirant.
Sé que vols
canviar,
sé que vols
amb mi ballar.
Canvi de parella, ballant, és senzill.
Però no goses. No en saps sortir.
Mira de fer que el cambrer vingui a dir-te
que tens trucada al telèfon, que et criden
i que és molt urgent.
Llavors, jo,
tot ballant,
et pendré.
No et deixaré.
Vull que amb mi ballis només.
Quan t’agafi, no hi haurà canvis mai més.

De bon matí,
sota el cel rosat de l’alba,
un murmuri d’ocells em deia
que tu i jo fugiriem sols dalt de la barca
i que mai més ningú no trobaria
ni l’estela, ni el record
del nostre viure eixut de cada dia.
I tots dos sols,
en un inmens oceà sense platja,
només guiats pel vent sobre les ones,
empaitant els inquiets miralls sobre l’escuma
i gronxant-nos en una melodia
falaguera i silenciosa,
alleugerida del feixuc significat de les paraules,
i sense haver de cabdellar pensaments pels altres…
Però a poc a poc,
el sol ha muntat a cavall del dia
i ha escampat la boira, i ha esquinçat el cel
i ha foragitat brutalment els somnis.
De sobte, ni rares escumes, ni pàl•lids miralls,
ni ones lleugeres, ni vent timoner,.
Ni les melodies que enyoren la veu del remer…
Els ocells, culpables, han callat;
però tu no calles, no!
I el sol que crema, i el temps que s’esmuny,
i la feina que apreta, i la barca…
que n’és de lluny!
Quan torni el capvespre baixaré a la platja
i m’ompliré de flaire i d’immensitat
i qui sap…
Qui sap si amollaré les amarres
i m’esquitllaré amb la barca tota sola
seguint el vol de les gavienes
endinsant-me en la nit, cap a l’aurora.

Cavaller que aneu a la guerra,
a què hi aneu?
– A lluitar per la meva terra,
massa ho sabeu.
– Què us darà, quan sigueu en guerra,
força i valor?
– L’amor sant a la meva terra
i un altre amor.
– Cavaller que aneu a la guerra,
quan tornareu
què dureu a la vostra terra
si és que torneu?
– Li duré flamejant de glòria
mon pendó blanc
i un full d’or per la seva història
tacat de sang.
– Cavalller que aneu a campanya,
quan tornareu
què dureu a vostra companya
si és que torneu?
– Li duré com botí de guerra
curulla d’or.
– Cavaller, si en la gran batalla
ferit caieu,
tot sagnant sota vostra malla
què pensareu?
– Malferit puc morir en la guerra,
mes si així fos,
tot pensant en la meva terra
pensaré en vos.

Del cel plouen cèntims i dringuen per l’aire.
Bé prou que ho veuràs si tens els ulls enlaire.
Cal obrir el cor i ser molt més amatent,
no amagar el cap sota el paraigües lluent.
Rera cada núvol surt el sol tot d’una
i els raigs d’or damunt el món són la fortuna.
No fugis de la vida, no et cobreixi cap vel
i tot el que vols et caurà del cel.

Colometa d’amor
banca d’encís,
porta la nostra cançó
arreu del país.
Emprèn el vol lleugera
i al bec un ram verd d’olivera,
per alts camins del cel balu
i així seràs tu la primera
mostrant la gran senyera,
missatgera d’amor i pau.
Estén les ales amb un vol cabdal,
travessa el pla, la mar i els cims volant,
i fes camí, coloma, pregonant
al món sencer la solidaritat.
I fes camí coloma pregonant
al món la solidaritat.

Quan era així,
petita així
-tot just tenia
quatre o cinc anys-
mai no parava
de preguntar:
Com seré, jo, demà?
Doncs, seràs, seràs,
seràs com tu vulguis ser,
si bé mai ningú no sap
com serà demà.
Com serà, serà?
Ningú el seu futur sap mai.
El temps que vindrà et dirà
com seràs demà.

Tant de temps vam viure junts aquell amor,
cossos i ànimes van fer-se’l ja tan seu,
que el teu gust guardo amb enyor
però tu també deus dur com un gust meu…
Potser un dia negaràs la veritat
de la vida i de l’amor que t’he donat,
potser un dia et sabrà greu
però als llavis hi duràs com un gust meu…
No voldria que et pensessis
que retrec el nostre amor per vanitat.
Sols voldria que sabessis
que un a l’altre moltes coses hem deixat.
Passaran els anys i els segles temps enllà.
Jo no sé l’eternitat com et farà,
però en tot el que és ben teu,
sé que encara hi quedarà com un gust meu…

Tardor, temps de fulles caduques,
pluges cansades.
Company, són les portes que truques
totes tancades.
La sort va girar-te l’esquena
una hora amarga.
Amb tu hi ha el teu poble i la pena
d’una nit llarga.
Avuí, sense treva en la guerra
mai no acabada,
te’n vas trepitjant una terra
per tu sagrada,
te’n vas
pel camí que s’allunya
sense tornada.
Tu has mort,
però aquí hi ha Catalunya
altra vegada.

Són els teus ulls clars, nets,
que encomanen la força que tens.
En ells hi veig llum, seny,
claredat en els teus pensaments.
Oh, sí, jo crec en tú!
sí, jo crec en tú!
El teu parlar mou tot
El misteri que hi ha dintre meu.
Apassionat, dolç, greu,
barrejant-se amb un aire molt lleu.
Oh, sí, jo crec en tú!
si, jo crec en tú!
Res no hi haurà que no puguis fer
fins girar la sort!
No en puc dubtar, que a mi ja em vas fer
regirar el cor! El meu cor.
És el teu braç, fort, gran,
defensant-me de tot i lluitant.
I el teu besar com foc
Em pren tota com vol i d’un cop.
Oh, sí, jo crec en tú!
si, jo crec en tú!
Crec només en tú!

Quan fa tantes coses que s’acaben
i fites establertes de fa temps
avui ens adonem que han estat falses
tu creus en un amor que sigui etern?
Quan es capgira tot el món
i els antics dogmas ja no ho són
tu creus que encara val igual
un amor total.
Quan la lluna es pot anar
sense que calgui somniar
tu tens encar la idea
d’un amor total.
Quan tothom fa por dir-se romàntic
tu encara saps si és blau o no l’Atlàntic.
Quan la sirena no és res més
que un crit d’alarma pels carrers
tu creus en càntics immortals
i en amors totals.

La vida val,
l’instant de l’estel fugaç.
El món fa mal
si torbes el pas.
Estreny ben fort
aquesta mà que et du,
i la mort
fugi de tu.
Si et cal cremar
mil dies en una nit,
i si el demà
et porta l’oblit,
si el cor et bat,
si et vol fugir del pit,
presents el crit
de l’eternitat.

Daina,
corres més que una daina.
No puc fer-te cap moxaina.
Tu vols fer-me partir!
Daina
No puc correr més, Daina!
Que he perdut una polaina!
Per què fuges de mi?
Així em deia un xicot,
borinot,
tabalot,
que vaig deixar plantat,
tot mirant l’envelat.
Daina!
Va quedar cridant: Daina!
Per favor, no em deixis, Daina!
I mai més no l’he vist.

Ets com el sol
quan es fica al carrer.
Només tu sol
saps somriure tan bé.
Plou i el carrer es mulla
i sóc com una fulla
sola a l’arbre fet malbé.
Dus el cap alt
i camines dansant.
Com em fa mal
veure’t de dalt estant.
Si una noia et mira,
trenca el cor de fira,
aquest cor que em ve tan gran.
Ets
el que vol
el meu cel.
Ets el vol d’un estel.
I el meu cor juga sol.
Ets
un estrany
però què hi fa
si el meu plany és tan clar
si el meu viure et pertany.
Ets com el sol…
sola al cel
on la boira
s’ha perdut…

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen els camins
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç,
de passar la rella damunt dels records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels serments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

El cel és blavíssim.
Quin vent hi ha passat?
El gran vent fortíssim.
Qui l’haurà rentat?
Ram d’aigua densíssim
de la llibertat.
Oh casal claríssim!
Qui t’ha il·luminat?
L’auri sol puríssim
de la llibertat.
Al cor, goig vivíssim!
Qui l’haurà alegrat?
El batec dolcíssim
de la llibertat.

Dia i nit, pensant en tu.
La ciutat em sembla buida.
No hi ha ningú.
Sense tu, visc com absent.
I és que sols la teva imatge
m’omple el pensament.
Dia i nit.
Dia i nit, el teu record.
El Rellotge mai no para,
batega el meu cor.
Com una heura vas creixent,
arrapant-te a la memòria,
sempre, en tot moment.
Dia i nit.
Dia i nit! Sense parar!
No hi ha res que em faci oblidar-te.
Mai no hi serà!
Els minuts són massa lents
les hores són eternes.
I puc somniar que ets meu,
dia i nit!

Dies i records d’infantesa,
mig de goig i tristesa
perquè no han de tornar.
Desentelo el cristall, per tornar a viure els
records,
i la boira no se’n va.
Somnis d’hores blaves i tendres
i d’ocells que es van perdre
pels camins de l’enyor.
Vaig obrint la finestra al temps llunyà del
record,
i ara em sembla que no ha mort.
I les roses, que eren closes, perfum
han fet altre cop!
Tros de vida, ala al vent, ferida,
que ha pres, de nou, el vol!
Dies i records d’infantesa,
que la vida, malmesa,
ha volgut esborrar.
Es pot fondre la neu de la puresa i l’amor,
però, que màgic, el record!

Tu i jo som, senzillament, dos sers.
Tu i jo som dues persones més.
I vivim com tota la gent.
I tenim també sentiments.
Dos que, tot caminant, s’estimen
i senten la pluja, sense fer-ne gens de cas.
Dos amb un sol afany, que ens lliga.
Som vides que ajunta la gran força
d’estimar.
Tu i jo sempre serem un camí.
Tu i jo sempre seguirem així.
Protegint-nos, si ve mal temps,
i gaudint tots els bons moments.
Junts, i sentint que som ben lliures!
Tot, en nosaltres, crida el goig de ser
estimat!
Junts, la gran il·lusió de viure,
junts, amb els altres, en un món de llibertat!
Els camins de cada dia
hem de caminar,
abraçats i amb l’alegria
i la força d’estimar!
Sempre!

– Senyor jutge, m’han robat!
– Qui és el lladre que ha gosat?
– És un jove ben plantat,
el més guapo del veinat.
– Si s’ho val el que ha robat,
jo el faré morir penjat.
– No es mereix, en veritat,
tan gran pena el seu pecat.
– Digues, doncs, què t’ha robat,
perquè et sigui retornat.
– El meu cor se m’ha emportat…
en un bes que m’ha donat.
– En un cas tan delicat
no hi val jutge ni advocat.
Que ell es quedi amb el cor teu
i tu queda’t amb el seu.

Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front d’estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
ningú ens prendrà la nostra llibertat!

En veure despuntar,
al major lluminar
en la nit més joiosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van,
amb sa veu melindrosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van,
amb sa veu melindrosa.
L’ocell rei de l’espai,
va pels aires volant,
cantant amb melodia,
dient, Jesús és nat,
per treur’ns del pecat
i dar-nos alegria,
dient: Jesús és nat,
per treure’ns del pecat
i dar-nos alegria.

Amb el sol que és molt blanc
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius molt secs molt hostils,
amb el cor ple d’atzar, amb pluja per atzar,
amb algun cop de vent, amb el trot sobre el mar
del llevant inclement,
el clar país, el meu.
Tot de vells campanars, entre cases i camps
i tendríssims palmons
el diumenge de Rams.
Tot de cares de Sants
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps
a cavall de la mort.
I camins plens de pols
per on ve indiferent, la brisa de l’oest,
la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.
Amb pobles i ciutats, que de Roma han nascut,
amb homes jornalers
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam,
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet
el clar país, el meu.

Quan em miraves
m’enamoraves,
però no et posaves
ni un xic sentimental.
I és que em miraves,
però ni pensaves
que amb mi ballaves
el Continental.
Ballant,
mires però no veus res.
Ni saps
qui tens davant.
La dansa et porta
i no t’importa
si estic mig morta.
Això t’és ben igual!
si et preguntaven
amb qui ballaves
potser diries:
Amb el Continental.

Va acariciant-me un somni,
talment un murmuri,
sentin-te parlar.
Com seria la vida,
si un dia em diguessis
que em vols estimar!
És dolça l’esperança,
i tinc la certesa
que un dia ho diràs.
No saps prou l’alegria!
Com espero aquest dia!
El dia que m’estimis
hi haurà un vol de campanes.
Repicaran a festa,
i així ho sabrà tothom!
Les roses que es despertin
faran claror d’albada!
Seran les més enceses!
tindran cent mil colors!
El dia que m’estimis,
banderes desplegades
proclamaran pels aires
el vent de la il·lusió!
De nit, hi haurà una estrella
que ens mirarà, callada.
Petita meravella
que sabrà que sóc estimada.

El meu avi va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor vaixell de guerra
de la flota d’Ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eran nascuts a Calella,
a Palafrugell.
Quan el Català
sortia a la mar,
els nois de Calella
feien un cremat.
Mans a la guitarra,
solien cantar:
Visca Catalunya,
visca el Català!
Arribaren temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
ressonaren els canons.
Els mariners de Calella,
el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta
al peu del canó.
Quan el Català
sortia a la mar,
cridava el meu avi:
“Apa, nois, que és tard!”
els valents de bordo
no varen tornar:
tingueren la culpa
els americans.

Tothom qui l’ha vist
diu: Quin home tan castís,
el teu home!
I és ben cert, si senyor,
que no hi ha pas res millor
que el meu home.
No puc ni pensar
que ell em deixi d’estimar.
Ai, quin home!
Jo, per ell, no hi puc fer més!
vaig pels carrers;
després el “mano”
se me’n duu tots els calés.
i és que viu només per ell
la meva pell,
I és que amb ell sento més fort
com bat el cor.
I, si em mira, llavors si
que estic perduda.
Jo no sé què m’ha passat,
què m’ha donat,
que tant m’es si em vol pegar
com estimar.
Jo li dono tot, perquè
ell és el meu home.
Ai, no sé què m’ha donat!
M’ha dit, qui em vol bé,
que sense ell ja trobaré
altre homes.
I he provat d’estimar
però no puc mai oblidar
el meu home.
Per ell no sóc res,
sé que ve per interés,
aquest home.
Però que vols!, tant me fa,
mentre el tingui amb mi demà.
Ai, quin home!
Més d’un cop m’haurà enganyat,
però al seu costat,
quan diu: t’estimo!
jo vull creure que és veritat.
I és que viu només per ell
la meva pell…

Swanee, com t’estimo, com t’estimo!
Ets el meu Swanee
En tot el món no hi ha.
Cap riu com el meu riu, com el vell riu,
com el meu Swanee.
Riu on viu la gent que vaig deixar i que m’estima.
Avui he retornat al vell riu,
El riu que guarda els meus records.
Swanee, Swanee, parla’m de com fou la mare!
Swanee, Swanee, parla’m de tota la gent!

Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Molinera, que està molent?
Ara molc sègol, ara civada.
Molinera, què està molent?
Ara molc sègol o blat forment. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Què va moldre l’estiu passat?
Les esperances que ens hem forjat. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Què ha de moldre l’hivern vinent?
Les alegries de millors dies.
Què ha de moldre l’hivern vinent?
Les alegries que s’endú el vent. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.

Res no és etern.
Tot, amb el temps, se’n va.
però tu i jo
tot ho fem canviar!
Ens estimem
i què hi fa el pas del temps!
El nostre amor pot més que tot.
Vencent els dies,
pot molt més l’amor.

Recordeu aquell dia, vint-i-vuit de febrer:
pel pa que s’encaria, vam sortir al carrer.
Les dones, enfurides, traient foc pels queixals,
els homes precedien, portant atxes i pals.
Després d’esbotzar vidres i portes del Pastim,
tot el pa que hi havia, l’anaren repartint.
De sobte hi ha un xiscle, algú ha calat foc,
el Pastim s’incendia, tothom en surt com pot.
A foc i sang!, fins aquell dia
molt pocs havien tastat pa blanc.
El general arriba al front d’un regiment
de soldats de Pavia armats fins a les dents.
La gent ben proveïda aviat es dispersà,
la tropa sol podia l’incendi apagar.
A foc i sang!, fins aquell dia
molt pocs havien tastat pa blanc.
Recordeu aquell dia, vam sortir al carrer.

Lent, baixa
dins la nit, el riu,
amb l’aigua que somriu,
brillant,
que tot d’una
surt la lluna,
omplint-lo de llum
i records del passat.
La lluna
s’ha adormit al riu.
La nit, plena d’estiu,
em pren.
I em porta l’alè d’aquell temps,
quan érem diferents,
aquells dolços moments
que no tornaran.

El temps podrà passar,
però en mi sempre viurà,
etern, el teu record.
I tu, per molt que passi el temps,
em duus al cor.
L’amor que ens va ajuntar
no el pot pas esborrar
la pluja ni la nit.
Ni el solc, que ens ha marcat la pell
i l’esperit.
Gotes de pluja, plor dànima endins,
boires que allunyen els nostres camins,
la trista història i la mala sort del temps
que ens ha fugit,
no poden esborrar l’amor que ens va ajuntar
ni el temps feliç viscut,
perquè un record que venç al temps
mai no és perdut.

Sols en tu somnio
I cada nit et crido.
No siguis somni
I omple el meu amor.

En tu he trobat
L’amor de veritat.
No puc donar a ningú
L’amor que tinc per tu.

Tots dos junts, podriem
Transformar la vida
I fer, en nosaltres,
Tot un altre món.

Dona’m la mà,
Que vull realitzar
Tot el que he somiat
Amb tu, només amb tu,
Que ets tu el meu amor!

El meu xicot vestint és tant original
que no te igual i crida l’atenció
per contemplar-lo surt tot-hom
sempre al portal per què en Pasqual
fa sensació.
Va amb pantalons color de molsa
gasta botins extravagants
un bastonet de canya dolça
i un “sobretodo” amb farbalans.
Elàstics blaus subjectats amb candaus
porta enamorat I el barret de costat
de color verd que és lo que em perd
i porta un gec catacric, catacrec
un gec d’astracan pelut ribetat de vellut
i a l’armilla hi du sigrons per botons.
En Pasqual és en tot original com cal.
Porta corbata d’encenalls el meu Pasqual
i un coll molt alt de set o vuit colors
I una bufanda amb un serrell així de llarg
que li serveix d’espolsadors.
Me’n gasta guants de pell d’anguila
mitjons de fil d’empalomar
calçats d’espatlla de goril·la
i punys de goma de “borrar”.
Porta camisa amb la petxera de xarol
i un girasol es posa al trau el noi
una cadena d’or xapada de llautó
i un mocador de pegamoi
amb xemeneia es fuma el puro
i amb salfumant es renta els peus
porta un rellotge que és de suro
i al dit un sello de Correus.

Res no és etern.
Tot, amb el temps, se’n va.
Però tu i jo
tot ho fem canviar!
Ens estimem
i què hi fa el pas del temps!
El nostre amor pot més que tot.
Vencent els dies,
pot molt més l’amor!
Vencent el temps,
el nostre amor viurà.

Quan sentis que passa
qualsevol desgràcia,
qualsevol disbarat,
no cal que busquis culpables.
És ella qui l’ha armat.
Es la sogra , mai no en dubteu,
que és fica a tot arreu.
Ella en té la culpa,
ella ha fet el mal.
Dels terratrèmols i els temporals,
dels aiguats, de tots els mals,
ella en té la culpa
i és el meu final.

L’altre dia anava passejant pel parc
quan de sobte vaig trobar un senyor
que em va mirar,
sense gens d’espera va venir, el barrut,
i em pregunta convençut si el trobava molt barbut
i acostant-se més, volia fer-me compliments;
jo, pensant: quin fresc! vaig dir-li així, senzillament:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.
si la barba posen sobre dels llençols, i així un la veu,
si la barba posen sota dels llençols, i així no es veu.
Doncs, senyors barbuts, digueu
si per sobre la poseu
o per sota la fiqueu.
Digui, digui amb dolça veu,
oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir?
Jo sopava un vespre en un gran restaurant,
i es presenta per atzar el senyor Tristan Bernard,
amb la seva barba i fent-se l’important,
diu que és còmic genial, que com ell ningú no val.
Va voler gastar-me una brometa intrascendent
però vaig aturar-lo amb un posat tot innocent:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.
Veig que la pregunta que als barbuts vaig fer
la pregunta avuí, també, fins la gent que hi ha
al carrer.
I és que a tothom pica la curiositat,
la pregunta ha prosperat i s’esten per la ciutat.
Quan un gran discurs feia un barbut al parlament,
diu que es va aturar, sentint cridar a tota la gent:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.

Jo soc una entusiasta dels focs artificials
i uns ulls faig com taronges
quan vaig a contempla’ls.
Les traques valencianes
m’agraden d’allò més
però sobretot les rodes
m’engresquen amb excés.
M’encanten els coets
que desmalant-se
de foc llencen uns raig que semblen dits
i ves quins dits t’agraden fa el meu novio
els meus encara son mes divertits.
¡El grandíssim trapella…!
Quan s’enlairen els coets
tots es posen a badar
i sentint els seus xiulets…
acostumen a exclamar! Ah…a…a!
Al “Parque” per Sant Jaume
hi hagué un castell de focs
i va portar-m’hi el novio
que és complacent com pocs.
Per cert que a ma germana
que és “viuda” fa poquet
per poc un ull li buida
la canya d’un coet.
I el meu promés va dir-li: si et descuides
avui un substitut trobes mort
doncs si t’hagués fet bornia el pirotècnic
t’hi hauries de casar amb mi
que em te més bornia cega d’amor?
Per la Mercè uns quants joves
que son del meu veïnat
van convidar-me a veure
uns focs dalt d’un terrat.
Al vespre vaig pujar-hi
contenta amb el xicot
mes els coets i rodes ens varen fer el “boicot”.
Es veu que amb la humitat
no s’encenien
ni amb rodes el castell podia anar
però el meu promès em deia: millor dona
així encara és més fosc per festejar
i treia espurnes pels ulls
el molt pirotècnic

Ve la primavera.
Tot el meu cos la sent.
I el meu cor l’espera
perquè té un pretendent.
I surten floretes al bosc i al jardí…
i el sol a les set del matí.
I sento com bat el meu cor presoner.
El sento i no sé que puc fer.
Els lilàs floreixen
i ell no ve.
Ell va dir-me un dia:
Ja vindré.
Quan la primavera
pugi per les branques
i els lilàs es posin
les flors blanques.
Els lilàs floreixen,
I és en va.
Jo també em floreixo
d’esperar.
I és que cada dia
el lilà floria.
Potser és que m’enganya aquest lilà!

Un bes a la mà, pot donar molt prestige
Però d’això no en viu ningú.
Són més importants els brillants i les perles
I no en dubtis, no!
Són els millors amics que hi ha
Que amb brillants, tens totes les coses
Que puguis haver somiat.
Un bes, amor meu, et pot dir que m’estimes,
Però tu, dona’m brillants!

Un home et pot dir moltes coses boniques,
Però després no en queda res.
En canvi els brillants mai no parlen
Però engresquen i no, en dubtis, no!
Són els millors amics que hi ha,
Que amb brillants, tens totes les coses.
Que puguis haver somiat.

Un home pot ser un bon amic,
Si el convences que et regali un bon
Brillant!

 

Diamonds are girl’s best friends
Leo Robin — Jule Styne
Adapt. Josep M. Andreu.

Els molins de vent no paren,
els molins del pensament,
van omplint el cel i l’aire,
van voltant dins del cervell.
Mouen música amagada
que només sent cadascú.
Melodies i tonades
van naixent tan sols per tu.
Pensaments secrets que porten
per camins que sols tu saps.
Cent mil coses mig somortes
van girant dintre el teu cap.
Són talment molins de vent
els molins del pensament.

D’això, encara que ho és,
no se’n diu Barcelona.
Aquí la gran ciutat
ens mostra les vengonyes.
Ens han substituit
les barraques de llaunes
per pisos verticals,
per verticals barraques.
Per pisos verticals,
per verticals barraques.
Li han tret profit al cel,
li han tret profit a l’aire.
Els edificis són
solars, un damunt l’altre.
Han ben aprofitat
el ciment i rajoles.
No han fet ni un jardí,
no han pensat a fer escoles.
No han fet ni un jardí,
no han pensat a fer escoles.
I no han pensat a fer
ni una claveguera,
ni semàfors, ni llums.
Les parets fan escletxes.
Tanmateix, per dormir
sí que el pis fa servei:
és tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
És tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
Les parets que té el pis
són tan primes, tan primes
que sé quan els veïns
prenen una aspirina.
I si els sento tan bé,
sé que ells també em senten.
Al barri nou on visc
les vides es barrejen.
A un pis hi ha dol,
a l’altre hi ha alegria;
escolten el futbol,
miren pornografia.
Quan jo fregeixo un ou
sento olor d’escudella.
Si volen tenir infants,
el somier em desvetlla.
Mató de formigó
i de ciment, formatge
tot quallat en brutor
de lletres acceptades.
Tot qualitat en brutor
i en lletres acceptades.
Tanmateix, per dormir,
sí que el pis fa servei:
és tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
És tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.

Amb fusells de canya,
sabres de cartró,
el posat ferotge
(que fa mitja por),
grans mostatxos negres
pintats amb carbó,
els brivalls del barri
van en formació.
Van a matar moros
més que no en veuran;
ja la veu de mando
dóna el comandant.
Els talons repiquen,
sona el redoblant,
ai! d’aquell qui gosi
posa-s’hi davant!
D’una claveguera
surt un ratolí:
cames ajudeu-me!
quin xisclar i fugir!
Sabres i escopetes
van d’ací i d’allí…
Els mostatxos negres
de res van servir!

Els voltants de l’esglèsia de Sant Antoni
ja a les deu plens estaven de gom a gom
i a la gent tot fent fresa i moven xivarri
s’esperava per veure passar els Tres Tombs.
Va arribar al cap d’un “rato” la comitiva
que portava les besties a beneïr
feien tots molta tropa però era el meu novio
el que més cors de llauna feia patir.
Com que “d’abanderado” hi anava ell
de content no cabia dins de la pell.
I jo en veure’l tan guapo i estarrufat
li vaig dir “carinyo” en un dolç esclat.
Ai Antonet del meu cor
rei dels Tres Tombs jo per tu
que en donaria de Tombs
Ai ja en pots estar ben segur, ben segur!
Com que el Sant del meu “novio”
aquell dia era
vam anar a celebrar-ho a Sant Agustí
erem tretze a la taula mes ell va dir-me:
la més vella es t’ha mare, no cal patir.
Quin gastet el molt plaga al costat em feia
però la mare badava i no el veia a ell
doncs prou feina endrapar la dona
que es va clavar per postres quatre tortells.
Al sortir al cine Diana ens vam anar
i allà si que el cotxer se’m va desbocar.
I per no disgustar-lo, jo soc així
m’ho vaig prendre amb paciència i fins li vaig dir.
A la nit vam anar al ball que a la Bohemia
els cotxers dedicaren al seu patró
i per més que no duia pas la “libreia”
el meu novio hi va anar de vint-i-un botó.
Ell i jo no vam perdre ni una tocada
i ballant disfrutarem com dos lirons
sobretot cargolant una americana
que és el ball segons diuen de fer petons.
Però va ser molt casual doncs el petonet
me’l va fer a la mitja hora en un reconet.
I al anar a fer una mica de ressopó
li vaig dir bo i tornant-li jo aquell petó.

Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
I és un infant que s’ha fet gran
vivint només amors d’engany.
Però als vint anys tot pot ser clar.
Tu vine amb mi, dóna’m la mà.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
L’amor sincer que t’han promès,
ho dóna tot, no espera res.
potser diràs, que no tens sort.
Però jo et dic:
L’amor no ha mort.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
Tens un camí, Emmanuelle.
Tu el pots seguir, sigues fidel.
Tot és millor que no has pensat.
També hi ha amor de veritat.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.

Oh, no!
encara no!
Torna-ho a dir
mentre ets aquí!
Que el temps
s’esmuny
si el tens
i fuig la nit
mil nits més lluny,
i l’infinit
és fa finit!
Oh, no!
Encara no!
Parla xiu-xius
si sé que vius,
que el pols
et bat.
Són molts,
i els he comptat,
batecs del cor
sobre el meu cor
tan esverat.
Massa aviat encara.
I em mulla el plor la cara.
Oh, no!
Encara no!
Fes que el demà
es quedi enllà,
que mai l’espai
per mi
sigui dolor!
sigui claror!
sigui remor!
sigui matí!

No hi ha un sol moment ni cap dia
que t’allunyi del meu pensament.
El món sense tu em semblaria
buit i desert, inclement.
No hi ha cap melodia
que no hagi fet per tu.
Si no és per tu, voldria
que no fos per ningú.
Perquè és que et duc per sempre
dins l’ànima i la vida
i res no em pot fer entendre
que això no pugui ser.
Més enllà del meu viure,
del sol i les estrelles,
enllà de la distància,
eternament, ets meu.

Si, sóc jo, ja ho veieu, torno a casa.
He vist New York, he vist Milà, mig món he vist.
Però al Japó em va venir una enyorança
que em va fer dir: No puc passar sense París.
Per mi és molt important
París de tant en tant.
Han dit que m’agrada la vida
i les joies que brillen. Es cert!
Han dit que cantant i donant-me
encomano entusiasme. Es cert!
Però mai no he pensat,
vagi allà on vagi,
que aquell que em va escoltar
no valgui tant como jo.
Si han dit que jo sóc Mistinguette,
això si que és brometa,
sóc la Núria Feliu.
Que bonic, quan fa temps que una és fora,
tornar a trobar el què no hi ha a cap més pais.
Passejar als boulevards a tothora,
anar al Maxim’s al Macanane, viure Paris!
Paris amb tots els llocs
on baden els badocs.
Han dit que quan dono la poma
els estimo de broma. Es cert!
Han dit que jo vull violetes
més que francs o pessetes. Es cert!
M’agrada, pel carrer,
que tots em mirin
I saludar al que em ve
a dir: Que tal, com va?
Si ha dit que jo sóc Mistinguette,
això si que és brometa,
sóc la Núria Feliu.

És fàcil estimar
quan amb l’amor et trobes.
Sents que et duu coses noves
l’aire, per respirar.
Saps que no et cal res més.
Que ell és tota la vida.
Tot el passat s’oblida,
i el què vindrà després.
És fàcil, quan estimes,
somriure per no res,
pensar que no tens pes,
lliure, volar,
riure i cantar!
És fàcil estimar,
quan ell també t’estima.
Juga l’amor, fent rima.
Fàcil és estimar.

Quan no saps si la fred o bonança
quan t’oblides d’allò que et fa mal,
quan et queda un bocí d’esperança,
és Nadal.
Quan no saps perquè és d’alegria
aquell plor que ha tingut gust de sal
i has trobat que una porta s’obria,
és Nadal.
Nadal retrobat quan son dolces
ni que tinguin durícies, les mans.
Nadal, quan la pols que t’espolses
veus que és part del camí que fan tants.
Quan no saps el perquè, però pots riure
i et fa goig fins allò que no et val
i has trobat que tens l’ànima lliure
és Nadal.

És tan meravellós l’amor!
És la força més inmensa
que hi ha en tot el món!
És l’essència de la vida.
En ell no hi ha mentida.
S’enganya qui no el sent de veritat.
És tan meravellós l’amor!
És amb ell que té un sentit la vida
que ens han donat.
És com l’aire que respires,
com la llum d’un dia clar!
La vida
s’ha fet per estimar!

És un gigoló
que no té perdó
i que només diu mentides.
És un noi bonic
ros i presumit
i que m’ha robat la vida.
Ell sap sempre on és
la que té diners
per passar la nit amb ella.
Ell meu gigoló
va amb la que paga millor.
Ja ho sé, però em té la vida.

Escolta’m bé. No sé com dir-t’ho, encara…
No sé ni com parlar-te.
Perquè no et vull fer mal.
Escolta’m bé. Perquè la veu no gosa,
però t’he de dir una cosa
que no he dit mai.
Escolta’m. Els ulls de plor se’m neguen,
però les paraules han
de ser, com mai, sinceres.
Escolta’m. Jo no vull pas ferir-te,
però el que vaig a dir-te
ja sé que no t’ho esperes.
Escolta’m. Només una paraula.
No em facis dir la causa,
però, ens hem de separar!
No és pas que no t’estimi!
Com sempre, et vull encara!
Per molt de temps que passi
és teu el meu amor…
però et dic: Adéu
i… Bona sort!

Si m’estimes dolçament
em faràs feliç.
Si m’estimes bojament
serà el paradís.
Estimant-nos de veritat.
dolça o bojament,
amb l’amor que haurem creat
vencerem el temps.
Tots els somnis s’han complert,
són realitat.
Junts tots dos, hem descobert
la felicitat.

Ciutat de congressos,
d’artistes burgesos.
És ciutat de fires,
burgesos artistes.
La gran prostituta,
comprada i venuda.
La prostituïda,
venuda i traïda,
on les parets criden
eslògans, mentides.
Les boques que callen,
les goles que canten
veritats dormides,
de cop deixondides.
Ciutats dormitori,
misèria i microbis,
un cinyell de barris
fets amb els estalvis,
fets amb les fatigues
de tantes families.
És la ciutat noble
que és orgull d’un poble
que plora i que canta,
que lluita i treballa.
Merlets i muralles,
palaus i barraques.
Vells palaus que atrauen,
pisos nous que cauen.
Contractistes d’obres,
missers i manobres.
També la ciutat
és un cau de gàngsters
internacionals.
Cossos diplomàtics,
els grans transatlàntics,
avions que el cel creuen,
vaixells que naveguen,
camions que bramulen,
cotxes que circulen,
sirenes que udolen
i coloms que volen.
Homes que es moren,
hereus que no ploren.
Infants que pul·lulen
i homes que suen.
Places amagades,
i fonts encantades.
Botigues de vendre,
tallers, botiguetes,
cases d’antiquaris.
Refilen canaris
i la roba blanca
eixampla les ales
per les balconades
i els terrats dels patis.
Un allau de taxis,
embús d’autobusos,
grups de gamarusos,
cadires, ombrel·les.
Cecs amb loteria,
esguerrats per vida,
joves amb guitarres,
putes amb macarres.
Van plens els carrers
d’homes que treballen
i de malfeiners.
Estimo Barcelona.
Si li veig defectes,
això no hi fa res;
sé que no és perfecta.
La gran Barcelona,
la dels grans negocis,
dels vicis, dels ocis,
del joc i la fiena,
on treballa l’eina
i mai no reposa,
ciutat que és esposa
de mar i muntanya.
Si un dia me’n treien,
sols em restaria…
morir poc a poc.

Molts em diuen que és mentida que m’estimis
perquè mai t’havien vist enamorada.
I ni jo, no puc comprendre que tu vinguis
a parlar sincerament, com has fet ara.
Jo vull creure en les paraules que ara em deies
i vull creure que en mi penses en silenci,
però voldria que em juressis que és de veres,
que és meu i no d’un altre, per sempre el teu amor.
Puc jurar
que l’amor que amb tu naixia
va creixent més cada dia
i que mai no morirà.
Puc jurar
que no hi ha en el meu silenci
ni un moment que en tu no pensi.
En res més no puc pensar.
Perquè mai
no voldria deslliurar-me
dels teus llavis, en besar-me,
que per a mi és sols un instant.
Et vull tant,
que no és prou tota una vida…
I tu saps que no és mentida.
No cal que em facis jurar.

Tan poc temps que fa que anem junts
i ja he vist que ets distingit, que ets un home
del tot esplèndid.
Un “dandy” i elegant.
I, digue’m, no voldries saber el què estic pensant?
T’ho diré ben clar. Jo no vaig
al costat de qualsevol. Jo soc així!
Tu ets esplèndid!
Perd, si és que tu vols, temps amb mi.
Vols que ho passem tu i jo bé, molt bé?
D’alegrar també jo en sé.
Passaràs uns bons moments.
Et faré, si vols, content.
Tan poc temps que fa que anem junts
i ja he vist que ets distingit, que ets un home
del tot esplèndid.
Un “dandy” i elegant.
I, digue’m, no voldries saber el què estic pensant?
T’ho diré ben clar. Jo no vaig
al costat de qualsevol. Jo soc així!
Tu ets esplèndid!
Ets esplèndid!
Ets esplèndid!
Perd, si és que tu vols, temps amb mi.

Un so de sirenes dels vaixells que marxen,
Lés ràdios que criden la publicitat.
Els llavis que tornen petons i carícies.
El sol que, a la cambra, entra.
Damunt la cadira, la roba cansada.
Sentits que es desperten després de la nit.
Paraules callades. Mirades que parlen.
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que el vi i el pa,
que ets molt més que el cos i que la pell,
més que l’herba, més que el blau del mar,
més que el blat i el núvol i l’ocell,
més que un bri d’estrella dins la nit,
més que un gra de sorra i l’univers,
més que el temps que passa i l’infinit.
Ets més, molt més que tot.
Damunt la tauleta, la imatge de plàstic
d’una verge blanca, mig fosforescent,
amb un petit gerro i amb flors de mentida.
Dins el calaix busco, d’esma…
unes arrecades i quatre monedes,
la clau mig torçada i el vell collaret.
El mirall ens mira. Jo torno a mirar-te…
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que l’escalfor
que encomanes amb les teves mans,
més que l’aire, més que la claror,
més que el crit i el riure dels infants.
Més que el foc, que l’alba i el ponent,
més que l’or, dringant i lluminós,
més que el sol clamant i el goig del vent.
Ets molt més, molt més que tot.

Quan va passar la frontera,
allunyant-se del pais
i desant una bandera
dins el cor, cansat i trist,
va començar l’enyorança
i el trasbals de ser estrangers
en una terra de França
que esperaven que els volgués.
Exiliats, trista cosa,
gent que ha perdut i fa nosa;
potser viureu,
però aquell foc que us abranda
ha quedat a l’altra banda
del Pirineu.
Els records que mai no enterres
sobreviuen els combats
d’altres lluites i altres guerres
que desfan camps i ciutats.
I, de cop, la pau arriba.
No pas per tu, foraster,
que la pàtria, que vols viva,
no és encara com va ser.
Exiliats, trista cosa,
gent que va perdre i fa nosa;
potser ho veureu,
perquè el foc encara abranda,
en silenci, a l’altra banda
del Pirineu.
Ara, vell, però amb l’esperança
de no ser aquell qu ha perdut,
torna l’home amb l’enyorança
de la seva joventut.
I com ell, en vénen d’altres
amb els ulls il·luminats.
I els esperem tots nosaltres.
Benvinguts, exiliats!

Un so m’arriba penetrant,
llençat per home o animal,
m’envolta, amb un somni molt vibrant
aïnades que ressonen a les valls.
Hi ha cops de porta i plors també,
la soledat s’estén arreu.
Agafo fort la mà, la del costat,
m’ajuda, puja, i em refaig amb tu.
Obro el pit, respiro soc a dins.
No tinc por, ja sóc valent
sóc conscient de l’inconscient
l’energia suau sorgeix,
l’emoció és balbuceig.
Demanem a crits, que al carrer no hi hagi crits.
Fent uns crits hi ha massa crits, tot són crits!
Parlarem a crits, uns grans crits,
cridant, quins crits, xisclant crits.
No volem crits. Prou de crits. Vull cridar, crits!!
CRIDAREM:
FES EL TEU CRIT: EH!!
Obro el pit, respiro, sóc a dins.
L’aire és fresc com un càntir a l’estiu.
Dolç alè és pluja de perfums,
herbes i vapors, ja sóc al bosc.
Quan s’obren les flors són els meus ulls,
casses de rotllanes, salts i mans.
Cobles, músics, notes són amants
festejant la dansa saltarem.
FEM EL NOSTRE CRIT!!

Té el pare un negoci, de segona mà
amb mobles que ell compra
el pis m’he moblat.
Vaig vestida amb roba de segona mà
no crec que us estranyi
si això em fa empipar
tot el que he tingut i puc tenir
és segur, que algú abans ho ha fet servir.
Vestits de segona mà
he de portar.
Ja em diuen La Flor de Segona Mà
Tinc un vell piano amb molta història
que han tret de la Plaça de les Gloríes,
no puc trobar res per estrenar.
Fins en Jaume aquell lampista que jo estimo,
m’ha dit clar que no és solter, però que és vidu
Ja em diu tothom La Flor de Segona Mà,
la flor dels ciutadans
del barri dels Encants

Per la noia enamorada
es l’ombrel·la llengua experta
que diu allunya’t tancada
i diu acosta’t oberta.
Confident del cor l’ombrel·la
secrets sap i els sap guardar fidelment.
Quan es posa de canto
amaga el peto.
Si amb gràcia l’ombrel·la
se sap inclinar
l’animat enten el que el cor sent
quan és difícil el parlar.
Parla ombrel·la que ell ja t’enten.
Si vull dir-li que l’estimo
la faig rodar apassionada
i tot tancan-la de sobte
li dic estic enfadada
així el braç serveix per dir-li
que no veus com ens observen els papas
corona és d’amor.
Portant-la a l’espatlla
mon cor és per tu
i quan el veig en un passeig
arrossegant un braç la duc…
Parla ombrel·la que ell ja t’enten.

Viure.
Amb la gent vull viure,
que la gent més feliç vol a tothom.
Són com nens,
que els cal companyia.
Com si fossin ocells volant,
ells tenen tot el món,
tot el món,
com els nens
el tenen.
Viure
com viu la gent que és lliure
i que sap ser feliç amb tot el món.
Si és sincera,
si l’ànima és sincera,
veurà que viure no és trist
si en tots vol veure un amic.
De tots
ens cal rebre amor
per més feliç poder viure.
Jo amb tothom vull viure,
com la gent més feliç de
tot el món.

Geòrgia, Geòrgia,
et duc a dins
com la set que m’acompanya
pels camins.
Geòrgia, Geòrgia,
jardí tancat
del meu cor que no es vol plànyer
del passat.
La gramola del Call’s Bar
duia sons d’enllà del mar;
Benny fent el ploricó
tocava una cançó.
Geòrgia, Geòrgia,
no cal morir.
Quan la vida em sigui estranya,
torna a mi.

Sempre ets tu qui em va cridant,
oh, germana lluna, bona amiga!
Quan tots dormen, a mitja nit,
jo sé que els meus ulls mires fit a fit.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, germana lluna, surts per mi.
Cada nit, germana lluna, cada nit.
Ningú més pot escoltar,
oh, germana lluna, confidències.
En silenci, discretament,
em guardes la veu, ningú més no em sent.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, germana lluna, surts per mi.
Cada nit, germana lluna, cada nit.
Quan no hi ets, és estrany el sol.
No el puc ni mirar, ni parlar-li. Es en va.
No és discret. Ni un secret li puc dir.
Només tu, germana lluna, ets per mi.
Només tu, germana lluna, ets per mi.

Gigi, ets el mirall on m’he mirat,
ets el record del temps passat,
com un petit somriure.
Ets la il·lusió que m’ha aturat el temps.
Gigi, l’adolescència has revifat.
I ja no ets tu. Sóc jo.
Amb tu han tornat les il·lusions.
Sóc feliç!
Gigi, nena petita que ha crescut,
imatge i temps de joventut,
amor a flor de pell.
Una rialla sempre a punt
i un somni als ulls.
Igual que tu, jo no sabia
que tot era poesia.
Un bell somni que després
no viurem mai més.

Te’n vas, perquè he volgut que fossis lliure.
Ja sé, que si jo vull, no et mous ni em deixes.
M’has dit que, sense mi, tu no saps viure.
Però és que ara sóc jo que no vull reixes.
Aprèn d’anar pel món, que és gran la vida,
amb gent que plora i riu, i has de comprendre.
Potser trobis amors que són mentida,
d’altres que són veritat, i has de conèixer.
Si trobes un amor d’aquells per sempre,
més fort que aquell que jo en tu vaig fer néixer,
no tinguis cap rencança, jo ho sé entendre,
giraré el meu camí, com el sol al capvespre.
Te’n vas, perquè he volgut que fossis lliure…

Pel cel corren núvols de tempesta
el sol s’ha amagat avergonyit
per por que a la plaça la sardana
la gota d’aigua, faci emmudir.
El llamp avisa
un tro esclata
i les parelles
fort les mans s’agafen.
El fiscorn brama
el tible xiscla
i gotes d’aigua
cauen lentament…
La gent de la plaça no vol marxar
perquè la sardana encara vol ballar
la cobla s’anima
la música s’engresca
i el cel va plorant…
Gelós de la dansa el sol llueix
i dins la rotllana també hi vol entrar
ballar la sardana que tot ho agermana
sol, pluja i gent!

Gotes de pluja van caient
damunt el meu cap, i això a mi no
m’agrada
Però no us peséssiu pas que
la menlangia arribi a prendre’m la joia
que viu en mi.
Gotes de pluja van caient.
El cel és tot gris, però la vida canta.
Tot és més dolç i verd i
mai no podran desfer les ganes de viure
i de felicitat.
La pluja pot mullar-me,
però no ploro.
I espero que
somrigui el sol darrera els núvols.
Trista, la pluja va caient
damunt el meu cap, que és xop de
gotes d’aigua,
però sobre d’aquest cel gris
hi ha un cel més alt i lluminós,
blau i esplèndid,
i ple de sol
que m’espera i brillarà!

Si algun estel tu veus més enllà de la nit
Que et fa l’ullet molt decidit,
No pensis pas que és una estrella més
És que et coneix i amb tu ara es diverteix.

Si et diu que pugis amb ella jugaràs.
Si és que vols creure’m fes-me cas.

Amb l’estrella tu et pots gronxar
Ijugar a fet amagar.
Si una estrella tens a la mà
No te la deixis escapar.

No te la deixis escapar.

“Siguiendo mi camino”
Adaptació: Josep M. Andreu

He passat la nit somniant
amb un príncep dels que ja no h’hi ha
que ha vingut, m’ha besat, m’ha volgut…
i jo m’he donat…!
No puc dir, ben bé, com ha estat
-si era un somni, m’ha semblat realitat-
l’he tingut, l’he estimat i, feliç,
m’he despertat…!
Oh! si no fos una mentida!
Oh! si el meu somni prengués vida!
Si ell, l’amor buscat
i desitjat
fos realitat!
Vull ser feliç altra vegada!
Vull una nit no somniada!
Vull haver viscut
l’amor del somni
que avuí he tingut!

I ara, què…? Sense l’amor que vas jurar-me,
què faré? On aniré? Per quin camí?
Si he de viure sense tu, i acostumar-me
a pensar que era mentida el que em vas dir.
Com pot ser que encara pensi em perdonar-te?
Com pot ser que jo no et deixi d’estimar
i que tingui l’esperança de trobar-te
si m’has dit que t’he de perdre i oblidar?
I ara veig que has cremat com una flama
tot l’amor que tenia jo per tu.
I és en va una veu que encara clama
pel desert, on sense tu no hi ha ningú.
Quin camí podrà seguir la meva vida?
Quina llum podrà buscar, sense il·lusió?
Si per sempre em farà mal una ferida,
la ferida que ha deixat el teu amor.

Els tramvies d’en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines… ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
I els de circunvalació
van tan plens que tots s’hi ofeguen de calor.
Sobre tot les plataformes son fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guardia urbans.
Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feina vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!
Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i el que tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles… d’ocasió.
Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l’elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l’altre peu.
Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vin-i-nou
I fins el de la Creu roja… ves si és prou!
El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a can Tunis os traslada… facilment.
El que va a la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pujen sempre a l’Imperial.
Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop
que aquells “plátanos” fan mal en dar algun cop.

M’ha dit a cau d’orella
-ni quasi em recordo de res del que ha dit-:
sols sé que m’ha dit coses
com mai en ma vida n’havia sentit.
M’ha dit el grandíssim, que tinc els ulls pèrfids,
que enceguen, que encenen, que abrusen el cor;
que aquell qui miren, tan fons el fereixen,
que pres en ses flames, bon goig si no en mor.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
M’ha dit molt més encara,
-ni quasi recordo què més m’ha contat-:
però al escoltar-lo
m’estranya de veres com no m’he enfadat.
M’ha dit que quan parlo ma veu és tan dolça
que canta, que vibra com arpa immortal.
que és veu de sirena que aquell que l’escolta
no troba en sa vida remei al seu mal.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
I ha dit altres més coses
que a penes si goso voler recordar,
sol sé que ara al pensar-hi
no sé jo mateixa si riure o plorar.
M’ha dit que en mos llavis, somrient enigmàtics,
un bes hi batega com foll papalló,
i que ell donaria la vida i cent vides
tan sols per fiblar-hi la mel d’un petó.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.

Sou aquí, els bons amics que jo estimo.
Sou aquí, ara us tinc tan a prop
que em ve una sensació i em pren un tremolor
que em va des del cabell fins al taló.
És el goig de tornanr-vos a veure,
és el goig, o potser l’emoció.
per mi és amic, igual
aquell que està allà dalt
com el que seu al rengle principal.
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que en l’amistat puc creure.
Vostè, que em va animar quan jo vaig començar,
i tu, que em vas fer fer un autògraf pel carrer.
A tots els que heu vingut
ja us he reconegut.
Us vull dir, I no us dic cap mentida,
que, de cop, molt petita m’he vist.
Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.
A tots i a cadascú avuí cantaré.
Ja l’he vist, oh, senyora bonica!
I al marit, que va sempre amb vostè.
I a tu, una nena abans,
com te n’has fet de gran!
I aquell del Poble Nou, i aquell de Sants!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Des d’aquí dalt he vist el noi de posat trist
i aquell que un dia em va venir a felicitar.
I a tu, que vas barbut,
ja t’he reconegut!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Conec aquell d’allí, és un antic veí.
A tots i a cadascú, no m’ha fallat ningú.
A tots els que han vingut
els he reconegut!

Adéu Joe, ho deixo tot, me’n vaig ara.
Ho deixo tot, tinc la barca preparada.
La meva Ivonne m’estima i m’espera encara.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.
Jambalaya ben picant vull menjar jo
aquesta nit vinc amb la noia que més estimo.
Vull tocar, d’omplir el vas en tinc ganes.
Als pantans hi ha festa gran, me’n vaig ara.
Tothom beu, tothom riu, festa grossa!
Més d’un ve per tu Ivonne, ets preciosa!
Ben mudats i esverats tothom balla.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.

No sé com dir-t’ho
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Ara el sol brilla
però hi ha molts dies que també pot ploure.
Sóc aquí si tu ho vols,
demá no hi seré, vens o no oooh…
No sé com dir-t’ho,
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Amb promeses d’amor et puc robar el cor,
peró jo no tinc màgia sempre, ja m’agradaria!
Saps que mai no et mentiria.
Si amb paraules només pogués canviar el món!
Si et prometo el meu cor segur que t’agradaria!
De què et serviria!
Que tot plegat són quatre dies!
Vam quedar que ens divertiríem
Vinga anem a viure ara que podem.

Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
tinc un món per mi,
amb jazz i samba,
amb jazz i samba,
si.
Per jazz i samba,
per jazz i samba,
jo ho daria tot,
que jazz i samba,
que jazz i samba
sóc.
És el ritme que em fa viure el cor.
Com si vol i no vol.
Fa com llum de pluja i sol.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
el meu cor es mou.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba…
Prou!

 

Jo busco un mil·lionari.
Un senyor, si pot ser jove,
o almenys no massa vell,
però sempre un mil·lionari
i que em digui, ben dolç:
Tot el meu, ara és teu.
Jo busco un mil·lionari
per poder anar amb un Rolls-Royce
i sopar als bons restaurants…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.
Es pot dur bon abric
quan es té un bon amic,
sobretot si és ben ric
i el cos t’omple de joies
tan de dia com de nit.
Jo busco un mil·lionari,
un de sol -ja m’hi conformo-
en dolars, si pot ser…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.

Jo t’estimo,
tu m’estimes, però és que ell també
m’estima.
M’amoïna
quan em diu que pels meus ossos, ell,
s’aprima.
S’imagina
i endevina
que n’hi ha un altre
que m’estima.
I em diu: vine!
I em diu que jo sóc, per ell, la medecina.
Tu m’estimes,
ell m’estima. Cada dia em fa una rima.
I em somnia…!
Si no el vull, m’agafarà una malaltia.
Fent tentina,
ja no sé per quin costat el cor s’inclina.
Potser sigui, de tots dos, una joguina.
Jo t’estimo, tu m’estimes, ell m’estima.
Final: Jo t’estimo,
tu m’estimes,
ell m’estima.

Escolta aquest cant
que em surt de l’ànima
que brolla dins meu
amb força i sentiment
escolta aquest cant
que amb joia esclata
per aquest gran amor, fervent.
Per un amor fervent
Amor, amor
un jorn d’argent
un foc intens em va cremar
tu em vas mirar
la meva vida vas il·luminar
i ja per sempre més
amor per mí seràs
la joia de viure.
Plaent serà la nostra vida
radiant serà el nostre amor.
Junts sempre fins al final
mai res ens podrà separar.
I sempre més recordarem
el jorn d’argent.

Josuè va conquerir Jericó,
Jericó, Jericó.
Josué va conquerir Jericó.
les muralles es van enfonsar.
Tots t’exalten com feren amb Gedeó,
tots et lloen com feren amb Saül,
però cap no fou tan bo com Josuè
al combat de Jericó,
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.
Pels vols de les muralles de Jericó,
marxen amb les llances a les mans
i sonant les grans trompetes
Josué canta al Senyor
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.

Cada diumenge vaig, jo,
quan ja tot va dient que ve el temps millor,
al ball, on l’acordió
torna a fer-nos sentir il·lusions.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
Ell ens fa sentir com un aire fi,
ple de tremolors.
Fins diria que somriu,
que amb les nostres coses viu
i que posa llum d’estiu
dins de cada enyor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
I no saps per què,
però tot l’aire és ple
d’aquest so tan dolç.
Pren I es deixa prendre
i ens fa viure del tot,
aquest so tan tendre
d’acordió.
Un dolç oreig et dirà
que el teu cor ja no pot sense amor passar
i que sentint la cançó
sempre torna aquest temps millor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots…

Un dia el nostre poble va veure sorgir un home
que ens va tornar l’orgull de dir-nos catalans.
Ben lluny d’aquell setembre, que fou la nostra posta,
l’abril que ell ens va dur omplia els nostres cants.
Figura de l’Avi,
jo et veig temps enllà.
El somriure als llavis
i el mirar tan clar.
Aquella mirada
amb la veritat,
la pàtria estimada
i la llibertat.
Figura senyera
que va presidir
la nostra manera
i el nostre camí.
Amb tu vingué, un dia,
claror i aire fresc.
El poble et volia,
gran Avi Francesc.
Un dia de desembre que havia de ser festa,
un dia de Nadal, un dia assenyalat,
va ser jorn de tristesa. La teva blanca testa
va reposar del tot. Honor al que ha lluitat!
Figura de l’Avi, etc.
Avuí, els hereus joves no volen veure morta
la flor de llibertat que ens van arrabassar.
I tu, des d’on ens miris, veuràs renèixer, forta,
la lliure voluntat del poble català.

Tot l’escenari és un món.
I és el món, l’escenari més gran.
Tot hi cap.
L’espectacle és el món de les follies.
El món, espectacle ambulant.
Amb ell, tots anem giravoltant!
L’univers, contemplant-nos a tots,
diu que és el món
un “show” colossal,
ple de follies!

Quan arriba la nit
vull somiar.
El temps es fa infinit,
el temps se’n va,
i un somni molt petit
em ve a trobar.
El meu, de sempre.
El somni que he guardat,
que duc al cor,
és l’home imaginat,
és l’home fort.
Ell és, de veritat,
la meva sort
i el meu amor.
Ell vindrà, no en tinc cap dubte.
Cada dia l’he esperat.
No caldrà ni una pregunta.
Serà ell, ho sé, serà aquest home.
Aquest que he somiat,
que ha d’existir,
que encara no ha trobat
el meu camí,
aquest que, enamorat,
vindrà, un matí,
tan sols per mi.

Aquest somriure teu,
aquest que em fas,
serà com un adéu
si tu te’n vas.
Com una ombra té,
que no sé dir.
I és així, potser,
només per mi.
La pluja em besa i duu
claror i neguit.
I amb un somriure, tu
fas dia i nit.
Un estrany pressentiment
diu que em rius com un absent.
Com una ombra en el camí
el teu somriure en mi…

Des l’última vegada
que vaig veure París,
n’estic enamorada.
I tant de temps
que no l’he vist!
Recordo el seu somriure,
els taxis i els cafès
i aquell delit de viure;
quan rèiem per no-res.
Amb verds de primavera
i amb cors enamorats!
Encara veig com era
aquell París que no he oblidat.

Cada diumenge a la nit
jo vaig amb la mare al Foment a ballar
que hi ha un sarau molt lluit
i un jovent alegre que sap disfrutar
jo faig molta broma amb les meves amigues
però encara en faig més amb el meu ballador
i mentre les velles estan pesant figues
molt junts nois i noies voltant pel saló
fem animació.
Ai balladora encisera de la boca petonera
al jovent jo sento dir
i afegeixen aquests mots
no te’ls comprometis tots
guarda-me’n un per mí.
Un botiguer molt guapot
que és una baldufa si es posa a ballar
i que vol ser el meu xicot
el darrer diumenge la toia em comprà
i mentre ballavem va dir amb picardia
a sopar a can Moritz jo t’hi vull portar
però després al veure que també venia
la mare amb nosaltres es va repensar
i adeu-siau sopar.

Des del cel estant,
tot el món no és res,
fins que ve, tocant,
la banda en pes!
Ella ens fa arribar,
ben alegrement,
tot el goig que hi ha
al mar i al vent.
Escolteu-la amb tot el cor,
que el seu pas ens porta sort!
Va deixant l’aire vibrant,
quan va passant!
Va deixant estels!
I bocins de cel!
Tota la vida amb ella crida
tots amb la banda cantem.

Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia: quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.
No et fiïs mai de la calma
que és mare del temporal.
Bufa mestral, bufa ben fort,
Hissem la vela i anem a port.
El cel estava estrellat
la lluna plena brillava
ma barca no em dava un pas
i jo que poc m’hi esforçava.
I jo que poc m’hi esforçava
ma barca no em dava un pas.
Bufa mestral, bufa ben fort.
Hissem la vela i anem a port.
Bufa ben fort, bufa ben fort,
que ja ens espera la mare a port.

Per la Madeleine
i als voltants del Sena
porto poms de flors, en vaig plena.
Jo, que era modista,
ara sóc florista
i no us penseu pas que estic trista.
Els qui coneixia,
pels qui jo cosia,
ara em compren flors -qui ho diria!-
per veure’me cada dia,
i això que venen de lluny.
Al que em ve a veure a mí,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vostè, que és tan gentil!
Els bouquets més bonics
he triat pels amics.
I ells es queden mirant
tantes flors esclatant
com si fos primavera.
La flor que tinc per tu
no la dono a ningú.
Però, si el cel es fa gris,
però per aquell que està trist
sóc la flor de Paris.
Més d’una vegada,
quan estic cansada,
s’omple de records la mirada.
Veig aquella nena,
cabell ros i trena,
que jugava aquí, vora el Sena.
I la llum tan blava
de quan somniava
i, cosint, les hores passava,
però aquell record s’acaba
quan veig venir tanta gent.
Al que em ve a veure a mi,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vosté, que és tan gentil!

Oh! Gavina voladora
que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora
vas volant fins arribar,
a la platja assolellada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada,
la nina dels meus amors.
Quan la vegis sola,
prop la quieta onada
don-li la besada
que li envio més fervent,
digues-li que sento
dolça melangia
i que penso en ella en tot moment.
Oh! Si igual que tu gavina
el mar pogués jo travessar
fins arribar a la platja
on tan dolç és recordar,
i veure la imatge bruna
en un suau despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d’acariciar.

Jo soc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo soc la Marieta que anava amb el soldat
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificanta cançó que em varen fer
va ser la que a tot-hora sentia pel carrer.
Jo soc la criticada Marieta que retreu aquest
cant de picardia
i amb el mateix soldat si no i hagués anat
jo encara tornaria anar a la Font del Gat.
Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca com feia molta gent
la Font del Gat doncs era grat lloc d’esbargiment
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perque un dia ens van veure que ens feiem un petó
alguna mal llengua va treuren’s la cançó.
Després va l’amor nostre tenir un nou incentiu
i pel fillet guarnirem el nostre alegre niu
com que d’aquestes coses la gent sempre s’en riu
de mi s’en reien dient-me. La noia de l’ull viu.
Aquells que no comprenguin lo que és estimació
que riguin tant com vulguin
i cantin la cançó.

Teniu aquí,
si no l’heu vist,
la millor orquestra del pais.
Veniu aquí,
tots a escoltar.
Cap com aquesta no n’hi ha.
Clarinet, contrabaix
i una trompeta que és un cas.
Hi ha un bon trombó
i el pianista-director,
i un bateria campió!
Veniu-hi tots
I escoltareu
millor música que al Liceu.
Ho toquen tot,
òpera i jazz,
sardana, polka I contrapàs.
Són els músics de la colla
que fan més forrolla.
Tots són d’aquí
i tots sis són
els millors músics que hi ha al món.

Vaig per la vida contenta i feliç
com si la terra fos el paradís.
Tot el que miro per mi sempre és meu
amb poca cosa ja en tinc prou.
Jo vull jugar el joc de la sort.
M’ho dicta el cor. Jo sóc així.
En mi tot canta, tot dansa
i és meu.
I amb poca cosa ja en tinc prou.

La Paula no du mitges
comprades als encants
que du mitges de seda,
que son més elegants.
Ahir era una pobra
anant casi captant
avui és la que mana
als balls del Gavilan.
Ahir tant sols menjava
un rosegó amb afany
avui fins mira amb fàstic
pollastres i xampany.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
amb gust les cremaria
per ésser com abans.
Hereus de cases bones
la volen cobrir d’or
el cos poden comprar-lo
mes no comprar el cor
ella encara és pura
i dolça com abans
el cor encara el guarden
les voltes dels encants.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
van ésser les primeres
per això li venen grans.

Mira el mar,
a través del plor
que va caient.
Pluja sobre el mar,
ulls entelats,
l’aire mullat.
Estem plorant.
Mira el mar,
calma trista i plor
serè i tranquil.
Mira els regalims
galtes avall,
penes endins.
El cel de plom.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols
i se’ns emporti.
Volem somriure.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols.
Exigim al vent
que ens porti el sol
de l’alegria.

Sóc mariner,
vaig de viatge,
vull i no vull
cala i estatge,
aigua de port,
ona salvatge,
vela a la mar,
noia a la platja.
Jo vull cent mil coses,
llevants i ponents.
Tu em vols donar roses,
que és tot el que tens.
Les roses fan nosa;
jo tinc, per si véns,
només una rosa:
la rosa dels vents.
Vaig a l’atzar,
la ruta incerta.
Un sol es pon
i un es desperta.
El cel és alt;
la mar, deserta.
Duc a la mà
la rosa oberta.
Deixo el teu port
i l’aigua mansa.
Esborro els ulls
de l’enyorança
que al meu voltant,
com una dansa,
tot l’horitzó
volta i no es cansa.

La Son-soneta és aquí,
ara ha arribat de puntetes;
du vestit color de nit,
va coronada d’estrelles.
La Son-soneta és aquí,
la Son-soneta us ve a veure.
La Son-soneta ha vingut;
si la voleu fer contenta
direu ben baix: “Santa nit”
i aclucareu les parpelles.
La Son-soneta ha vingut;
per si voleu anar amb ella.
La Son-soneta us durà
volant entre cel i terra;
us durà dret a un pais
on els somnis d’or floreixen:
el pais que s’esvaneix
tantost el Sol es desperta.

Pot passar molt bé que un dia arribis a París
i el trobis gris i amb taxis buits i sense pressa.
Dius que no pot ser, que han canviat cada carrer,
fins t’ha semblat que la ciutat no és la mateixa.
Perquè, el temps res en tu no ha canviat
i el cor amb força encara et bat.
Però, mira bé, i al teu voltatn
veuràs Paris igual que abans.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.
“Bonjour, la Tour, bonjour, bonjour París!”
I veus a l’Opera gent “chic”.
I sempre hi té les torres Notre Dame.
El Sena hi passa igual que ahir,
el vell Panam no vol morir
i en els bancs de Luxembourg,
com sempre, avuí es parla d’amour.
Per molt temps que passi
la Torre eiffel no es mou!
Dins el metro van tots encongits, igual que abans,
no et pensis pas que trobaràs un lloc per seure.
I entre “apretaments” de tanta gent, tot és igual,
els atrevits fan correr els dits. Ja ho podràs veure.
Per si algú encara no m’enten
torno a dir: Paris no és diferent.
Si el mires bé, no ho dubtis pas,
igual que abans Paris veuràs.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.

Quan arriba la nit
no vaig pas al llit,
que em faig la toilete.
Vaig cap aquell local
on per un xaval
perdo la xaveta.
Ell, que és tan ben plantat,
tot just he arribat
ja em fa una brometa.
Quan comença el ball l’acordió
ell també comença la cançó:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que aquest meu xicot
tan balla fox-trot
com l’americana.
I es passa treballant,
però amb el ball pensant,
tota la setmana.
I si ell s’hi troba bé
jo també hi vindré
de molt bona gana,
que m’agrada, mentre anem ballant,
la cançó que sempre em va cantant:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que mai no en té prou,
tot el dia es mou,
diu que és la música,
que el ritme porta al cos,
que no té repòs
i que tot li pica.
I és que aquest moviment
un se’l va aprenent
tot de mica en mica,
com si fos el filtre de l’amor.
I li dic que em canti, per favor:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor…

Laura, ulls que em miren des d’un retrat.
Laura, un enigma callat.
Pertot, pertot com una ombra hi ha
I mai ningú sabrà on és

Qui va ser Laura?
Un somriure o bé un plor. Qui sap!
Laura, digue’m la veritat.
Jo vull, jo vull preguntar i no en sé
Qui era Laura?
Potser un somni i res més.

Al cel brillaven milers d’estrelles
era de Pasqua l’hermosa nit
al vent llençaven les caramelles
cançons alegres entre el brogit.
Quan el meu novio
que era el solista
de l’Aliança del Poble Nou
“serio” lluia sa veu d’artista
estava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó
les dolces notes d’eixa cançó:
Per tú, tan sols per tú, xamosa nina,
d’amor ardent el meu cor sent
un goig diví!
Que és gran l’estimació que a mi em domina
ja ho comprendras quan estaras
soleta amb mi, soleta amb mi.
Quan acabaren les caramelles
va haver-hi un xafec d’aplaudiments
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.
Vaig dar d’ous frescos
dotzena i mitja
i un be i un ànec al meu xicot
mentres li deia plena de ditxa.
Veus si t’estimo rei del meu cor.
Petons anava tirant-li jo
i ell em cantava amb mota il·lusió.
El segon dia de Pasqua anaren
a Badalona a menjar-se el be
i al tornar al vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu carrer.
Amb grans forquilles
a molts se’ls veia
el meu tocava l’acordió
i fent-me el murri l’ullet em deia:
Tot el que vulguis et diré jo.
I així cantava molt dolçament
fent filigranes amb l’instrument.

Les noies i els nois
Sense maldecaps,
Fan festa I fan gresca
I juguen plegats.

No tenen butxaques,
Però són els més rics,
Llençant alegria
Amb tots els amics.

Les noies i els nois
Si es miren els ulls
D’amor i follies
Es fan mil embulls

Creen fantasies
Dient veritats,
Es lliure el seu viure i
La seva amistat

Les noies i els nois
No tenen dos rals
La seva riquesa
Son els ideals.

I canten i riuen,
No tenen mai son,
Que sempre és de dia
I el sol mai es pon.

Les noies i els nois
Són com els ocells,
Alegres I lliures
I pobres com ells.

I fan mil proses, i es senten herois,
Les noies I els nois, les noies I els nois
Per tot arreu les noies I els nois

 

“One of the boys”
Adaptació: Josep M Andreu.

Fou una pàtria.
Va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba
un raig d’estrella:
sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants: (bis)
“Foc nou, baixa del cel i torna a prendre:
ja ha arribat l’hora d’esventar les cendres,
oh Pàtria de les tombes flamejants! (bis)

Davant la caserna
quan el dia es fon
la vella llanterna
encén un altre món.
El vespre és nostre i cada nit
robem instants a l’infinit
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
I dins la nit fosca
tots dos abraçats
fem només una ombra
i els temps s’ha aturat.
Poques paraules ens diem
però sabem que ens estimem
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
Passa el temps de pressa
sense fer-ne esment
fins que el toc de queda
desfà l’encantament.
Ens feia mal aquell adéu.
Fins a demà, dolç amor meu!
Adéu, Lili Marlène,
adéu, Lili Marlène.
És la tendra història
d’aquells meus vint anys.
S’omple la memòria
dels dies llunyans.
I encara em sembla que ets aquí.
T’estrenyo fort! Et tinc amb mí!
Lili… Lili Marlène…
Lili… Lili Marlène…

Ja he complert pena tornaré,
i vull saber si ets meu o ja no ets meu.
Per carta, ja vaig dir-te: Em deslliuren aviat.
Ja saps que has de fer, si encara em vols hi m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys. Has pensat en mi?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré, de l’autobús. Si vols, culpa’m a mi.
Que el roure sensa el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Tornaré a casa. T’ho vaig dir.
I vull saber el que és meu i el que no és meu.
Sols tu és qui té la clau de la presó d’on vull sortir.
Ja saps que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys.Has pensat en mi ?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré de l’autobús. Si vols culpa’m a mi.
Que el roure, sense el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Sols tu es qui tè la clau de la presó d’on vull sortir
Ja saps el que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.

Vaig amb l’ànima ferida.
Saps que et crida i que t’espera.
Vaig buscant la teva vida,
lluny, on sempre és primavera.
Lluny, on van les esperances.
lluny, on van tots els amors.
I, mira, potser és que el cor delira,
lluny, jo sento que tu em crides,
jo sento que tu em crides.

M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Són tan hàbils, tan elegants.
Fan jugades que semblen jocs de mans.
Tinc un home que és un timador
però quan m’estima
no em tima no, no.
Tu en tens dos, jo en tinc tres.
Dóna’m els dos, té els meus tres.
I, ves per on, tres i dos ja no hi són!
No es fa cap dineral
guanyat de ral en ral.
M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Endevina qui t’ha tocat.
La cartera segur que t’ha volat.
Entre lladres i estafadors
no té importància
si es roben tots dos.
tu en tens dos,
jo en tinc tres.
Dóna’m els dos,
té els meus tres.
i, ves per on,
tres I dos ja no hi són.

Va dir-me, molt galant: Madame,
la mà jo us vull besar.
Sou dolça i elegant, Madame,
i el cap em feu rodar.
Va dir-me, apassionat: Madame,
no puc dissimular.
I és que no sóc cap sant, Madame!
I és que m’agradeu tant, Madame!
I jo, me’l vaig quedar mirant…
I és, ara, el meu amant.

Mai més
No tornarà aquest moment.
Passa un sol cop a la vid
Per no tornar mai més.

Mai més,
No tornarà ja mai més,
Amb tanta força i tendresa,
L’encís d’aquest moment.

Mai no havia pensat que l’amor
Pogués ser tan inmens,
En un màgic moment
que es depura en el temps.

Perquè tu i jo volem
Que aquest moment sigui etern.
Però es ben segur que com ara,
No tornarà ja mai més.

 

“Again”
D. Cochran — L.Newman
Adaptació Josep M. Andreu

Mai no goses
dir-me aquestes coses
que voldria
sentir.
Mai no goses
jo no et poso noses
Prou t’ajudo i començo
però no vols seguir.
Si soc tendre
tot s’acaba amb il·lusions.
I t’esveres
de fogueres
i volcàniques passions.
Si vols parlar-me
d’estimarme
fes-ho, ja, i no esperis,
no esperis més.

Longneck bottle, cau-me de la mà.
Ei! Jukebox no toquis aquesta cançó mai més
perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botttle, cau-me de la mà.
Escolta’m bé maleït mirall
no tens res més a fer?
Mostrar-me a tots en aquest estat
no em guardes el secret?
La pista sembla que vol jugar amb mi,
allà on jo vull girar,
seguint el ball no dubtaria a marxar
però aquest pas no el tinc gens clar.
Perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botlle, cau-me de mà.

Quin secret té la flor què em donaves?
Quin estrany i enigmàtic poder?
En tocar-la, el meu cor tremolava.
Olorant-la, el temps fuig i se’m perd…
Com un vague i subtil encanteri,
un miratge, que es veu i no es veu,
una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
Una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
No et pregunto quin vent et portava,
ni si un altre mal vent se l’enduu,
ni si el cel d’aquest dia s’acaba.
Avuí visc, i ets amb mi i sóc amb tu.
Què hi duus dins de la teva mirada?
Quan em parles, ben bé, que em vols dir?
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.

Apa, anem-hi, amic,
i ens prendrem dues copes
en els carrers antics,
bastits amb pedres xopes
d’històries i records
recordats per ningú,
de records i d’històries
que són per mi i per tu.
Records que ja són pols,
històries que són pols,
records que sols són pols.
Anem al casc antic
d’aquesta gran ciutat.
Apa, anem-hi, amic,
no et facis pregar tant,
no temis els records.
Agafats de les mans,
trescarem carrerons
amb capelles de sants,
les mans que seran pols,
que demà seran pols,
que avuí ja sols són pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.
I els antics amants
passen de tasca en tasca
una darrera nit
que els fa neguit i basca.
no gosen dir-se adéu
quan es fan un petó,
petó de cendra i pols
que demà serà pols,
que avuí ja sols és pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.

Llúu el coure i el llautó
amb cendra i llimona, fregats;
de lleixiu sura l’olor
per sobre els emblanquinats.
La capella de l’hospici
agombola els estadants
tremolencs i encongits,
segles de dol en ses mans.
Ulls vells, que no saben mirar,
però que senten delit
de veure, a la mitja nit,
Jesucrist com neixerà.
A matines de l’hospici
la sibil·la no hi pren part:
no es pot profetitzar el fi
allà on tot s’ha acabat.
A la foganya hi flameja
un tronc d’ametller corcat.
La campana de l’hospici
repica per Jesús, que és nat.

Si saps que ens hem donat
ànima i vida,
si saps que t’he estimat
sense mentides,
per què dubtes i em dius
coses que em dolen?
Si em vols ferir, no et vull sentir.
Saps que em fas mal.
Tu saps la veritat
de cada dia.
Tots dos ens hem donat
felicitat!
Amb l’ànima i el cor,
torna a somriure.
De dins el nostre amor
que no se’n vagin mai!

Jesús, que vols fer de molt,
quan dius que véns de pescar!
Pareix que no has deixat peix
dins el rebost de la mar.
Jesús, i que ho fas de gros,
quan dius tot el que has pescat,
xop, d’escates amarat,
més content que un ca amb un os!
Dius mentides, pescador,
dius mentides, mariner,
i quan me jures amor,
dius mentides, mentider!
I saps que hi vas d’estufat
en dur ben ple el senalló
del que has tret o el que has comprat
al peixater del cantó.
Saps que ets de presumit
volent fer creure a la gent
que en el mar color d’argent
toques el cel amb un dit!

Quan no hi ha camins, quan terra endins,
sols hi ha fang, només fang
no perd mai l’esperança
d’un demà qui vol lluitar com tu.

La nostra terra que no pot riure
Tu saps que demà serà lliure.

La nostra terra, farta de pluja,
Sap que hi haurà sol i demà
Més enllà…

 

“Beyong tomorrow”, SERPICO
M. Theodorakis
Adaptació: Josep M. Andreu

Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que tu, amb mi viuràs per sempre.
I el meu cor s’ha esborronat
i és tot felicitat i bat més fort !
Mil estels, del cel estant,
avui ens van mirant
i ens fan l’ullet amb alegria.
Tot allò que he somniat
avui amb tu,
s’ha fet realitat !

 

“Long ago…”
Adaptació: Josep M. Andreu

Oh Marquesa, si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
jo us suplico que em feu la gràcia
de ballar un minuet amb mí.
No sentiu? Ara el preludien
la viola i el violí;
el saló s’omple de parelles…
molt millor s’estarà al jardí.
Allà l’aire ens durà fragàncies
de les roses a mig obrir;
sota els arbres, al clar de lluna,
deu ballar-s’hi millor que aquí.
Al jardí, sobre l’herba blana,
vostre peu lliscarà més fi,
si trobessiu que llisca massa,
no hi fa res, repenjeu-vos en mí.
Què pot ser? Què arribeu a caure?
-que és el més que pot succeir-:
la caiguda serà molt dolça,
el meu braç vos farà coixí.
I en tot cas, si algú ho ha de veure
són les roses a mig obrir…
i les roses són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir.

Mireu com va,
mireu com ve
el tràfic pels carrers de Barcelona.
Són un eixam
els que se’n van,
també són un eixam tots els que tornen.
Són un estol,
de sol a sol,
tots els que en el carrer s’hi fan la vida.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com va
parlant tot sol
aquell que surt del banc de firmar lletres.
Mireu com ve
aquell obrer
que acaben d’enviar a fer punyetes.
Mireu com ve,
mireu com van
els nuvis que han fet Pasqua abans del Ram.
Mireu com van,
cenyits blue-jeans,
les noies a ballar a la discoteca.
I els nois barbuts
també hi van
després d’abandonar la biblioteca.
Mireu com ve,
mireu com van
els joves amb la vida per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com ve
fent mullader
la manifestació de feministes.
Mireu com van
cap als Encants
els cotxes estrangers plens de turistes.
Mireu com ve,
mireu com van
de porta en porta tots els viatjants.
Mireu com ve,
mireu com van
tots els afeccionats cap al futbol.
Hi ha emoció
i ebullició
que avuí juguen el Barça i l’Espanyol.
Mireu com va,
mireu com ve
l’avi, avuí que és diumenge, amb el tortell.
Mireu com va,
Rambles avall,
tot un estol de bohemis i d’artistes.
Mireu com ve,
Rambles amunt,
tot un esbart de mariners i de turistes.
Mireu com va,
mireu com ve
tota una colla que no tenen res que fer.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com van
els estudiants
per la Diagonal, per la Gran Via.
Amb crits i veus
de “Llibertat”,
demanen l’Estatut d’Autonomia.
Mireu com ve,
mireu com van
amb la nostra senyera per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.

Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Són de seda fina, perquè a tu t’han agradat.
Però veig que, pel carrer,
mirant, mires molt bé
i en veus d’altres, també, per tot.
Mitges per tot!
Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Però es veu que les altres no t’han pas desagradat.
Potser no brillin tant,
però tu les vas mirant,
amunt, del peus amunt, sempre pujant!
Lluint mitges,
jo no en trec res
-ni les mires!-
Ara ja no et fan cap goig.
Les altres prou te’n fan.
Les altres van passant.
Les altres et criden
-i amb quins ulls les mires!-
Veus mitges per tot arreu!
Mitges de molt bon preu
de molt bona qualitat.
Que brillin o que no
no et fa fred ni calor.
Les mitges que avui mires, no les duc jo.
Les meves mitges no dsitges?
Vine! Són de seda fina!
Mira, com brilla!
Ni les has tocades!
Les duc ben posades!
Deixa estar que passin mitges pels carrers
que les meves vull que miris i res més.

Monestir de Santa Clara,
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.
El jardí de CapoMonte,
amb la font que a penes raja,
sense gent, sense alegria,
ja no té per comapnyia
ni els ocells, ni els tarongers.
No vull mirar-te.
Vull recordar-te.
i espero retrobar-te enl’hora màgica,
quan els records tornin a ser realitats.
Monestir de Santa Clara
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.

Monna Lisa, Monna Lisa, Monna Lisa,
un somriure si és o no entremeliat.
No sabem com ets, com eres,
Monna Lisa.
Què em vols dir, quan t’he mirat
i m’has mirat?
Han passat els anys i els segles,
Monna Lisa,
i ningú no sabrà mai la veritat.
Eres forta i burleta, o submisa?
Qui pot dir-ho, Monna Lisa?
Què miraves, què pensaves,
Monna Lisa,
quan vas deixar aquest mig somriure
en el retrat?

Mira que li hem sabut
treure el profit
a Montjuïc.
Hi hem plantat un gran castell
que és un museu
i és quarter.
És un parc natural
d’atraccions internacionals.
Hi ha el Teatre Grec
i el Cementiri
del Sud-Oest.
Li hem sabut treure el suc,
hi ha un circuit
a Montjuïc.
I els cotxes jubilats,
tot rovellats,
són a Montjuïc.
I en el Poble Espanyol
l’artesania
treballa al sol.
Tenim museus antics
i de moderns
a MontjuIc;
Palau de les Nacions,
i el de Congresos
i Exposicions.
Palau d’Esports,
on s’exhibeixen
cantants bons.
I els genets i els cavalls
del Carrussel
Municipal.
A Montjïc trobareu
plantes i flors
de tot arreu.
Des del Funicular,
tot Barcelona
contemplareu.
I la televisió
a Miramar
hi té un racó.
També hi ha un asil
a on els vells
hi troben niu.
Montjuïc tradicional,
la Font del Gat
és a Montjuïc.
Montjuïc barceloní
amb un Estadi Olimpic.
Mireu que li hem sabut
ben treure el suc
a Montjuïc.

Aniré a l’orient
afrontant els perills
de la mar. Aniré,
si tu vols, món enllà,
molt enllà, cap a l’est
de la vida i l’amor.
Hi aniré en un vaixell
fet d’escuma de mar.
Seré un vell mariner
molt ardit i veloç.
Aviat tornaré
carregat de tresors,
de tresors i presents,
i vestit de coralls;
carregat, si et convé,
de petxines i móns
diminuts, de xaiets
beladors, tot allò
que tu vulguis duré.
I seràs molt feliç,
i la pena que et té
vinculada al passat,
vinculada al present,
es fondrà, si tu vols.
si tu vols, jo seré
un nabab, i aniré
a buscar-te tresors,
món enllà, a l’orient.

Ets de primera
com saps lluir la cigarrera,
el Ronson, les ungles i donar foc.
Tens el teu dia
a la sauna i la barberia.
L’agenda et vessa d’amors per joc.
Ets tant polit
que t’empipa
saber que hi ha gent de debò.
Mai no has sentit
com t’estripa
la vida amb el riure i el plor
ni en saps el sò.
De seda fina
et cal per parella una nina.
No temis, no tenen el cor enlloc.

Les coses que tu fas
les porto dintre meu,
de l’aire del teu pas
al teu somriure mailiciós i lleu.
Et sé l’estil de tot,
com xiules dintre el bany,
com diràs mot per mot
allò que et sembla bé i et sembla estrany.
No t’ho pensis que cap altre pot robar-me
el teu reocrd,
són les coses que les dus d’allò més fort.
Com vas fixar-te en mi,
com m’has fet canviar,
com saps fer-me sofrir,
com és de càlida la teva mà…
mai ningú no ho podia saber com jo.

Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
nit que no vull que s’endugui
ningú.
Fes que el nou dia vingui,
fes que no hi hagi demà,
fes que la nit mai no ens pugui
deixar.
Que sense tu no hi haurà un altre dia,
ni un altre demà, ni un després…
I aquesta nit jo voldria
que no ens deixés mai més.
Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
tu, que l’amor m’has fet viure,
sense tu
ningú.

No encenguis l’espelma
si es fonen els ploms.
tenim lluna plena
i uns bons finestrons.
Que dolça és la lluna,
quan parles d’amor!
I és tan oportuna
la mitja foscor!
No encenguis l’espelma,
que així s’hi està bé.
La llum enlluerna,
com ets jo ja ho sé.
Tu em saps i em coneixes
del cap fins als peus,
però així et diverteixes,
si em veus o no em veus.
Pots encendre una vegada,
si tens por d’ensopegar.
Però a mi molt més m’agrada
aquest joc d’endevinar.
No encenguis l’espelma
ni arreglis els llums.
Romàntics de mena
són els meus costums.
Amb lluna, imagines
indrets i racons.
No ens calen cortines
si es fonen els ploms.

Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Ets dins del pensament. No et deixa marxar.
Records i somnis, són sempre presents.
Més que un lament això que et dic,
és un turment.
Penso en les hores
d’un temps feliç.
Quan tantes coses
vam compartir.
Muntanyes altes,
cors plens de tristesa,
ens han separat.
On ets estimat?
Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Visc d’aquell somni que de mi no se’n va.
La meva vida, ja no té camí.
Per sempre més, viuré, només somnis d’ahir.

No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
No te’n burlis ni te’n riguis,
si ja no sents res per mi.
Trobaràs mil aventures
sense amor
perquè l’amor autèntic
només te’l dono jo.
De l’amor ara te’n burles,
i de mi.
No em diguis que et faig riure,
i que tu em vas mentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.

D’enamorar-te, digues, què en treus?
Algú que té punxes i et desimfla.
Ja veus què en treus de tant fer el ximple.
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Què se’n treu, digues, de fer un petó?
Un lot de bacils de pulmonia
i després res, ni et diu “Bon dia”
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Val més que no em parlis, si us plau!
Bon pes m’he tret! Ara visc en pau.
Au! Ull viu! Fugiu de penes.
Feu com jo: trenqueu les cadenes!
Vés, dóna el cor i te’l tornaran
pitjor que una vella cafetera.
Ja n’és de trist el que t’espera.
No… m‘enamoré mai més.
Què t’ha donat per un xic d’amor?
Deu mil maldecaps, cent mil mentides
t’han près el pel i per això crides:
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!

No passareu, i si passeu,
serà damunt d’un clap de cendres:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
decidirà més tard la història,
entre el saló que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per això cantem: per més que feu
NO PASSAREU.

No saps la feresa
d’amor i no podràs saber com és
fins que et parli la veu de la tristesa
mai més! mai més!
Quin fred sents als llavis
que uns altres han besat indiferents!
I quan vingui la set de més torments,
et clavis fins les dents
sentir el cap tant feixuc
i el cor negat de covardia
sol ben lluny del dia.
No té aixopluc, i qui el vol?

No sé com estimar-lo
ni que dir quan li parlo.
Quins torments tan diferents!
D’aquell dia ençà
que em donà les mans
no sóc com era abans!
És una estranya cosa!
Per què estic tan commosa?
Tot just és un home més.
Ni sé quants van ser meus uns instants.
Però aquest no és pas igual
ni em vol fer mal.
No sé pas ben bé
si el vull fer malbé
o cridar-li el goig
d’aquest amor boig.
Faig missatges als quatre vents
dels meus sentiments!
No us val aquest somriure
si em plau dir que sóc lliure
que no em perd el desconcert.
Preneu-me el pols: sentiu que dolç!
Però tot són embulls
si em mira els ulls!
Si m’arribés el dia
que em digués que em volia
fora tant el meu espant.
Fugir cap on, si tot el món
jo no sé pas com
diu el seu nom!
Oh vine amb mi
fins a la fi.

Respiro el teu alè
a prop
em sento tota flonja
sense saber perquè
de cop
tot el meu cos s’esponja.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un neguit em trasbalsa.
Els teus mots són xarop
sempre que em parles
de prop.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un delit
m’esborrona.
els teus mots són arrop
quan m’enraones
de prop.

No t’hi encaparris. Deixa’l tranquil.
Ja ho saps. Sempre ha estat
així.
Tu fes com sempre. No et posis fel.
Demà, tot serà de mel.
Tu deixa’l fer,
que tot anirà
molt bé!

Dius que sempre hi ha un recurs per tot
que ara pots refer l’esperit de tot
bé, val més que ho deixem córrer tot
no tens remei.
Prou que saps com t’he enyorat aquí
Però no pots fer una altra vida, aquí
no tens remei.
La vida et crema en mil angoixes
de no saps quins nous horitzons
cercant neguits i estèrils dubtes
no veus que perds les il·lusions.
no tindràs així ni goig ni dol
no tindràs caliu per tu, tot sol
no tindràs una arrel que aixeca el vol
no tens remei.

Vinc a la nua
sequedat de la terra.
sóc ja el silenci
aprofundit. M’allunyo
d’una pols enlairada.

Oh, Marí! Oh, Marí!
Tot l’amor del meu cor et vull dir.
Vulgue’l sentir!
Vull que arribi a la teva finestra!
Oh, Marí! Oh, Marí!
Quan escoltis la meva requesta,
digue’m que sí!
Oh, Marí! Oh, Marí!

Entre Les Corts i Montjuïc,
i l’Hospitalet de Llobregat,
a un bell indret de Barcelona
sota un blau cel mirallejat.
Hi ha un barri ferm,
franc i eixerit,
a tots obert,
molt sa i ufà,
que quan s’hi és
tothom creu
que al cel és arribat.
La gent de Sants franca i galana,
és un robí en marc d’or fi
molt catalana.
La seva gent és falaguera,
i com la flor
dóna color
de primavera.
Amb la fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.
Del seu caliu
neix sempre encesa
la flama d’or,
arreu estesa.
Del seu cultiu
germina bella entre les flors
la més gentil estrella.
Amb fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.

Amics meus no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè…
Són tan llises les aigües, tan dolç el navegar,
que les mans, sens voler-ho, cercaran altres mans.
El cel blau, brut de llàgrimes, i les gavines, surant.
El cel, gris de fumassa, i les gavines, volant.
Els amants es reflexen dins els ulls dels amants;
s’estimaran per sempre, o sigui, fins demà.
Bramulen sirenes i sona un acordió,
com un cor submarí batega el motor
i les gavines xisclen i les grues-ocell
furguen el ventre inflat dels immòbils vaixells.
Les grues-ocellot quadriculen el gris,
l’horitzó es pinta els llavis amb un vermell postís
com el d’aquella dona que no pot mirar el cel;
si alça la vista i plora s’escamparà el rimmel,
li embrutarà la cara i les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.
Amics meus, no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè són…
Orenetes de fusta amb un cor per motor.
Orenetes de ferro, per cor, un acordió.
Orenetes de ferro i de ferro és son cor.
Orenetes de fusta i no poden alçar el vol
i us gronxen i us gronxen, no s’adonen de res;
no saben que aquests ossos ja no aguanten el pes
de tanta carn cansada i nervis esflorats.
I us gronxen i us gronxen mentre, amb els ulls tancats,
somieu un viatge cap als mars del sud,
cap a una illa deserta amb un jove molt bru.
El cor us pren el trot i no goseu obrir els ulls
perquè la vida és bruta i també el port és brut.
I són brutes les aigües i és destenyit el cel,
si obriu els ulls, les llàgrimes us fondran el rimmel,
romandrà brut el rostre com les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.

Escolta’m Núria. T’estimo…
Tot pot tornar a ser com la primera vegada.
Recordes…?
Tu sempre igual, igual, tu sempre igual,
tu sempre igual.
No em deixes que parli…
Ets sempre igual.
No em deixes acabar les frases
d’amor que començo…
No tens remei, no tens remei, no tens remei.
Tu em tens, tu m’has pres, tots els sentits…
Sempre igual.
No penso en res més que en tu.
Posat a dir, diguem que et tornes
boig de tant que et faig patir,
que et vols morir.
Tu ets com el vent, que porta violins i roses…!
No m’enredis! No em menteixis més!
Aquesta vegada, t’ho dic de veritat.
Violins, cel i roses? Pots parlar-ne,
si vols, amb una altra.
Violins i roses! Només m’emocionen
quan em va bé d’escoltar i esperar…!
quan m’il·lusiona pensar què pot passar!
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.
Deixa’m dir-te: amor!
Parlar-te com la primera vegada…
Parles en va, parles en va, parles en va.
No, no sóc jo! És la nit, que parla…
Ets sempre igual.
La romàntica nit…
No tens remi, no tens remei, no tens remei.
Ets com un somni irreal…
Sempre igual.
La meva esperança…
I ara em diràs que sóc, encara,
com un foc que et va cremant.
No serà tant!
Els grills i la lluna en els teus ulls,
ens faran dolça la nit…
No m’enredis! No em menteixis més!
No són pas mentides. És la veritat!
Els grills i la lluna, normalment,
sempre fan que em desperti,
mentre jo vull somiar amb un home
que parli menys, però que em faci sentir
totes les coses que hi ha dintre de mi.
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.

Come sei bella, piu bella
stasera; Mariú,
splende un sorriso di stella
negli occhi tuoi blú!
anche se anverso il destinoi
domani sarà,
oggi si sono vieino
perchè sospirar? Nou pensar?
Parlami d’amor, Mariú.
Tutta la mia vita sei tu!
Gli occhi tuoi belli brillano
flamme di sogno scintil·lano.
Domani che lil·lusione non è
Jüi sul tuo cuor, non soffro piu:
parlami d’amore, Mariú.

Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida puc escoltar.
Passejant pel meu carrer
miro totes les botigues.
Vidres i miralls
diuen: Noia, quin goig que fas!
M’hi trobo be al meu carrer,
no sé pas que té,
però sempre ho diré,
i els altres ja ho diuen:
Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida, vida, viu,
i la vida, vida, viu i riu!

Passen els dies
Passen les nits
I encara espero
La teva companyia.
Passen els dies
Passen les nits sense amor.

Ningú no et parla,
Ningú no et diu
Unes paraules
Com les que jo et diria.
Ningú no et parla
Del meu amor que és per tu.

Si vinguéssis,
Et diria,
Tantes coses,
Com voldria,
Però no et vols acostar a mi
Ni un bocí!

Passen els dies,
Passen les nits…
No saps les ànsies
Que hi ha en la meva vida!
Amor, acostat!
No vulguis fer-me partir!

 

“Ain’t misbehaving”
Adaptaació: Josep M. Andreu

Quan treballo penso en tú.
Torno a casa i penso en tú.
El telèfon està trucant i penso en tú.
Com et trobes? Sols penso en tú.
On ets ara? Sols penso en tú.
Fins quan parlo i vaig amb altres,
penso en tú.
No et trec de dins del pensament!
És teu en cada moment!
A estones vull ser lliure, però no en sé!
Camino tota la ciutat.
Hi ha gent al meu costat.
Però entre la gent em perdo, i vaig buscant,
buscant-te…
Cada dia penso en tú
i cada hora és sols per tú
i els meus somnis no t’esborren,
tots són per tú.
Sento passos… penso que ets tú.
Sento riure… potser que ets tú.
Sempre, sempre penso en tú!

Em dic Pepa Suro, estic
xopa de pastís.
somric
i al client neuròtic
faig un gest eròtic
ensenyant palpís.
Si és ric i si el veig un poc indecís
li dic: vols jugar al parxís?
I al pic
ja se’m posa místic
per un preu simbòlic
me l’enduc al pis.
De Vic
ve un vell reumàtic
que em vol posar un àtic
i dur-me a París.
M’en ric i contesto “senyor Artís
l’Enric em fa prou feliç”.
L’Enric
el meu mascle és músic
dels que toquen clàssic
i es queda el panís.

Per fer a un home ben feliç,
I que en falten de coses!
No en té prou amb un somrís
i un coixí ple de roses.
Ni tampoc és prou per ell
si li dius que l’estimes.
Vol demostracions,
vol més efusions,
ja les imagines!
I, en copes d’argent,
beure un xampany…
Tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant. un cel llis
i, joguinejant, l’amor.
Viure els moments sense capficar-t’hi pas gens
I allunyant de tu l’enyor.
Un ball musette, passejar després de braçet
i parlar del temps que fa.
I és molt bonic, metre menges pa de pessic,
veure els colomets volar.
Ai, quin gust que fa!
D’altres homes et diran
que el que volen és viure.
Son feliços viatjant
i que els deixin lliures.
Montecarlo, Reus, London
i la Xina o Turquia…
Volen tot el món,
volen ser James Bond,
volen la Sofia…
I, de tant en tant,
que els vagin ventant…
tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant.
Un cel llis i, joguinejant, l’amor.

No em diguis mai que és cert,
que és veritat,
que els somnis poden ser realitat.
Potser hi ha algú, que sí,
que ho pot aconseguir.
Però és ben segur que a mi
no em passarà.
Es fan cançons d’amor, però em diu el cor
que no s’han fet per mi. Tinc mala sort.
Ja sé que tu em diràs
que el cel té dies clars.
Però no pas per mi.

Moltes vegades a la nit
una cancó torna cap a mi
i el seu record, omple l’infinit
amb pols d’estrelles
que ja han mort.
Una estrella al cor
que batega i que vol ser
la llum a l’horitzó
la llum del nostre amor.

Pot explicar algú
el gust d’un petó?
No, no, no.
Si uns llavis prop de tu
exhalen dolçor
ho entens molt millor.
Por explicar algú
l’encís de l’amor?
No, no, no.
Quan penses en algú
vibrant d’emoció
ho entens molt millor.
Cap argument
no pot explicar
aquest sentiment
que et torbarà.
Pot explicar algú
el foc de l’amor?
No, no, no.
Si, el teu cos ptop d’algú
s’encen de passió
en sents la cremor.

Porta’m lluny del món,
cap a la lluna vull volar.
Porta’m lluny fins on
sigui possible somniar.
Si tu vols
tot pot ser.
Tu tan sols
ho pots fer.
Saps imaginar
quan vols, un món meravellós,
del no-res crear
un paradís per a tots dos.
Ja que en saps
m’hi pots dur.
Vull volar
sola amb tu.

Potser mai,
trobaré el seu somriure
Potser mai
ell transformi el meu viure.
Però aquest camí no em cansa
si puc imaginar
que hi ha alguna esperança,
si és que puc creure
que l’he de veure.
Potser mai,
pels revolts de la vida,
potser mai
trobi que és ell que em crida.
I em dic que tot és posible,
avuí o demà,
I, potser mai,
mai serà.

Que n’es de bo
sentir-lo dir!
Les coses que et fa creure!
S’explica com un llibre obert.
Res, que t’hi has d’asseure!
Prou de treure un pam de llengua
per fer bullir l’olla.
Te el món sencer ben apamat
i deixa’l fer! És un cas!
“S’ha d’obrir l’ull
i girar el full”
És el que sempre diu el Purlie
Purlie… Ai, Purlie!
“Hivern i estiu la cuca viu!
Això és el que m’ensenya el Purlie
Purlie… Ai, Purlie.
Quan el veig em roda el cap
i ell, el pinta, prou que ho sap!
I si jugant va i em pessiga
les meves cames com em fan figa!
Em fa glatir!
El vull per mi!
El cor em bat només pel Purlie
Purlie… Purlie.
I quan veig els teus ulls de fam
Purlie, tremolo talment com un flam.
Si, Purlie, de pressa, que em portin el ram!
No he vist mai un home igual.
El meu cor és un fanal
que es veu de lluny perquè no et perdis
que tots em diuen que ets un perdis.
No se que tinc
ni vull ni cinc.
No em plantis que m’hi quedo Purlie
Purlie… Purlie.
Oh, quan veig els teus ulls de fam
Purlie tremolo talment com un flam.
Ai, Purlie de pressa que em portin el ram
Purlie… Purlie

Truca’m.
Aquí sóc.
T’espero. Si.
No creguis pas que perquè m’has deixat,
jo no
et respondré.
Quan el món et caurà,
pots trucar-me:
qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
No vull
prendre’m un goig de revenja.
Encara que has estat fals,
amor meu,
estimat,
escolta.
No tinguis por.
Si em despertes molt tard,
només
encendré el gas per fer-te cafè.
Pots trucar-me;

qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
Si mai
per als teus plors vols moixaines,
hi tinc trencada la mà,
recorda;
és així.
Encara que tu m’has desfet el cor,
el cor encar et vol.
I tant se val si m’has deixat del tot,
del tot,
encara et vull.
Per molt que hagis rigut del meu amor,
tu ets l’amor,
tu ets l’amor per sempre.
Qualsevol hora va bé;
ja saps que pots trucar-me…

Quan em tornis a veure
potser em trobis estranya,
potser et costi de creure
que he pogut oblidar.
No et pensis pas que sigui
aquell amor que es deixa,
que sigui la mateixa
que et volia estimar.
Quan em tornis a veure
jo també seré un altre.
I l’amor, per a nosaltres,
pot tornar a començar…
Potser demà…
Començarà un nou dia,
hi haurà una estrella balba
i amb la claror de l’alba
ens donarem la mà.

Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
És la pura, és la santa veritat.
Sé que ho dic moltes vegades
i això em perd.
No em vols creure, no m’escoltes i no em fas cas.
Em dius que no, no,
que ja no o vols tornar a sentir.
Dius que calli, que ja en tens prou.
Però jo ho torno a dir.
I és que vull que tu n’estiguis convençut.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.

Quan tens
la cosa que tant desitjaves,
no la vols, ja no en fas
gens ni mica de cas.
Mai no reposes.
Talment com un nen, vols les coses
l’instant mateix que ho demanes.
Després, tan se te’n fa.
I sempre plores.
De tot el que veus, t’enamores.
Quan ho tens, ja no en fas
gens ni mica de cas.
I passa,
quan em vols a mi,
que si et dic que sí,
te’n canses.
Perquè, quan em tens, ja no em fas
gens ni mica de cas.
No vull pas que et posis més trist,
però t’ho he de dir, perquè et conec.
Les coses,
un cop t’han passat per les mans,
no t’interessen ni mica.

D’un somriure
em fascines
i el cor em bull de goig
m’alucines
faig tentines
i el món es torna boig.
Si et veig somriure
s’em fa un grumoll
em torno ximpe
i vaig de corcoll.
D’un somriure
m’encatives
amb un domini estrany.
El teu somriure
és un parany.

El vent que avui truca molt més fort
m’ha parlat d’allò que és mort,
de l’amor que es va apagar.
La nit porta dins una cançó,
porta un aire de tardor
d’aquell temps que ja és llunyà.
Què n’ha quedat del nostre amor?
Què n’ha quedat? Tan sols senyor.
Un vell retrat, aquell retrat de joventut.
Cartes d’amor, que ara he trobat,
del nostre abril que ja ha passat.
Es un record, tan sols record, del què hem viscut.
Felicitat. Cabells al vent.
Besos cremant. Somnis ardents.
De tot allò, si és que tu ho saps, què n’ha quedat?
Un poble antic, Un campanar.
Un lloc amic per estimar.
Un lloc perdut, on hi ha guardat el meu passat.

Que tal, Dolly?
Com estàs, Dolly?
Ens agrada a tots que avui hagis tornat.
Fas molt de goig, Dolly!
Bé es pot dir, Dolly,
que si el temps passa pels altres,
per tu no ha passat.
I com abans, ara,
és per tu encara
que cantem junts les cançons que vas cantar.
Nois, no deixem Dolly!
Que es quedi sempre aquí, Dolly!
Dolly ens dirà que no se’n va mai més!

Queda’t amb mi,
per caritat.
Queda’t aquí,
al meu costat.
Fes-me callar,
fes-me sofrir,
fes-me plorar,
però digue’m: Si.
Moro per tu,
visc sols per tu,
que ets, tu, la meva vida!
El passat és cosa morta.
Qui el tenia, no m’importa!
Queda’t amb mi, amb mi.

Al passar per l’horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me’n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt el meu pit. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot rumbejar!
L’he trobat a ell a l’eixir de l’esglèsia,
m’ha donat el bon dia, jo li he tornat.
“Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fòra ben grat”. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot demanar!
Com a l’hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure’m passar. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa que un jove ens demana…
Quin mal hi ha? (bis)
Jo no entenc perquè li hem de negar!

Ramona…
Recordes tu aquesta cançó
Ramona…
És aquest vals encisador.
Les radios tocaven…
I enamorats de tot arreu
ben junts la cantaven
tot fent un “duo” a mitja veu…
Ramona…
Era el cinema un paradís…
Bufona!
Li deia el noi amb un somrís
i cap al final,
quan ja venia aquell petó…
Ramona, Ramona, Ramó…

Si és que pogués allargaria el vespre…
I que el matí vingués ben aviat…
Podria, potser així, reviure
un abril que enyoro, un passat…
Va ser un abril tan lluminós, recordo…!
va ser un abril amb un perfum tot nou!
I avuí la tardor i els dies curts, apaguen
aquella història i aquell record…
Aquesta cendra que ara sembla morta
guarda la brassa que no vol morir.
Recordaré, malgrat la tristesa,
la claror perduda d’un abril.
La claror perduda d’un abril
d’un abril, d’aquell abril…

Tot és gran
I es bonic
I la vida és un plat exquisit.

Perquè avui
Has vingut.
M’has dut roses de llum i alegria!

I, amb les flors,
Un petó,
Que a la vida no hi ha res millor!

I, després,
Amor meu,
Barregem flors, amor i follia!

Roses, roses! Son preludi d’amor!
Roses, roses! Roses que encenen el dia!

És el món
Un jardí
On les roses floreixen per mi
No hi ha res
Més inmens.
No hi ha res
Tan intens
Com l’aire i el perfum d’aquestes flors!

Dona’m sempre roses, roses, roses, roses…
I l’amor…!

Sant Boi de Llobregat,
l’onze de setembre
tans milers que hi érem
i ni hi érem pas tancats.
Metòdicament
s’aplicaven amb afany
per donar a cada cosa
un nom estrany.
Metòdicament,
Sant Boi, com pot ser?
És viva la parla de Verdaguer.
Imperiosament
a còpia d’aires forans
esborraven les estrofes
dels nostres cants.
Imperiosament
clamas descomunals,
a Sant Boi ressonen
els cops de falç.
Obstinadament
amb divises imperials
ocultaven le ensenyes
de quatre pals.
Obstinadament,
implacablement,
del comú dels ciutadans
n’arribaren a fer súbdits
amb lleis i bans.
Implacablement,
Sant Boi, què ha passat?
que branden senyeres
els immigrants.
Sant Boi, quaranta anys
ha durat i encara
som més que abans.

El temps del rock and roll
per l’Elvis ho donaves tot
perdies l’esma tot ballant
giravoltant com un mussol
tot sol.
Au, vine, dónem la mà
que tots plegats farem rotllana
de les mans, ben agafats
i saltarem comptant els punts
tot junts.
Ja en tens prou de rock and roll
Sant Arisa de Santpedor
ha transformat un rock
empeltat d’aroma de
sardana.
S’han obert uns nous camins
Jordi Molina amb els Montgrins
i rimant tradició
il·lusió
i expectació.
Ballem-hi

Saps per què els ocells, al desembre,
canten com si no fos l’hivern?
-la neu no els hi fa nosa,
pot florir la rosa!-
I a la nit hi ha un blau etern?
Saps per què hi ha un vol d’orenetes
que omple tot el cel matiner?
I, amb fred, l’aigua no es glaça?
Tot això que passa,
passa perquè tu ho pots fer.
Un somriure teu
fon la neu en un instant.
I amb un gest només,
tots els núvols, si tu vols,
es desfan.
Saps per què hi ha estrelles de dia,
i, de nit, hi ha sol pels carrers?
Són coses impossibles.
Tots diuen: Com és?
I ho sabem tu i jo només.

Jo, que encara estic ben convençuda
del meu amor i el teu,
et demano que vulguis desfer un dubte,
perquè sols tu ho pots fer.
Sé que no pot ser
el que la gent m’ha dit de tu.
Sé que no pot ser.
Això ens ho diuen per desfer
el nostre amor, que jo sé
que és tan sincer.
No, mai no podran
véncer l’amor amb un engany.
No, mai no podran.
Quan l’amor és tan gran!
Però encara que ho sé,
digues-me tu, si pot ser,
que el nostre amor s’hagi fet,
per tu, malbé…

Tant de temps que ha passat,
dintre meu, tanta nit.
Allà dalt, la ciutat
on, potser, ell ha fugit.
Se’n va anar
en un dia molt clar,
ja no sé si a una terra llunyana.
Se’n va anar
cap enllà.
No sé pas si tornarà.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se’n va anar.
I un mirar
m’ha quedat per recordar.
Digue’m, amor, si és ben cert
que més enllà fa fon dia.
Digue’m si mai que un es perd
és que ha trobat l’alegria.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà.
Jo no sé quina cosa em diria.
Se’n va anar
cap enllà
i mai més no tornarà.

Un petit secret d’amor
tenia pres dintre el meu cor.
Era el temps de somniar.
A ningú el somni vaig contar.
Sols l’estrella que surt cada nit
va saber quin era el meu neguit.
Que una estrella enten molt bé
quin és l’amor secret, que no us diré.

Mira’m! Vull que aquesta nit
ompli els meus sentits.
Vull veure’t així, tota la vida.
I que no canvïis mai.
Perquè et vull sempre
tal com ets avui.
Vull veure els teus ulls
plens de la il·lusió i el goig de viure!
Sempre, com aquesta nit!

Els ulls oberts i el cos dormit,
sóc ajeguda sobre el llit;
sento una por que m’omple el pit
i em fa basarda.
Demà serà tal com avuí:
el ventre ple i el cervell buit,
un grapat d’hores sense fruit,
com cada dia.
Com cada dia miraré
la gent que passa pel carrer;
ni una miqueta no tindré
de companyia.
Estaré sola entre la gent
que a part o banda va corrent
i que també sola se sent
a peu o en cotxe.
Aquell qui estimo, qui el besarà?
I qui m’estima, on serà?
També al nínxol o al fossar
romandré sola.
Els nínxols blancs del cementiri
em semblen pisos de deliri;
i els pisos, nínxols sense ciri
per a morts en vida.
Els ulls oberts i el cos dormit,
arrenglerats a dins el llit,
som mils i mils aquesta nit
els solitaris.
Els solitaris que demà
ens anirem a pasturar
la soledat que omplirà
carrers i places.
Carrers i places de ciutat
on tot el món va atrafegat
sens no fer cas del seu veïnat
ni de cap altre.

Senzillament, ens neix l’amor, qualsevol dia.
Senzillament, jo no el buscava I l’he trobat.
Senzillament la teva amable companyia,
Senzillament a poc a poc m’ha transformat.

Tot tan fácil semblava quan ens donavem
Tu i jo la mà,
Quan la tarda passava i quan ens deiem: fins demà
Com si fos un somriure, com comenta un matí
Com el temps que hem de viure,
Senzillament així.

Senzillament (bis)

Els carrers, l’hora blava i unes paraules que no eren res…
Fins que ens adonavem
Que el vespre, estrelles ja havia encès
Com si fos poca cosa, com la pluja d’ahir
Com comenta una rosa, senzillament així

Senzillament (bis)

Voldria avui
Que em portés l’amor
Que em digues amb roses, és l’Abril,
I jo li somriuria molt més feliç,
Perquè ell faria roses
D’aquest dia gris.

Si ell em portés
Roses d’un color de sang
Me les posaria al vestit blanc.
Perquè tothom sabés
El meu amor com és
Les roses lluiria pels carrers.

Si tots els meus amics
veiessin com estic,
que menjo el que a mi em sembla
i puc brindar amb bon vi!
Es veu ben bé que jo he nascut per ser així!
M’ho passo bomba i d’allò més divertit!
No sé que passarà
ni com acabarà,
però és que ara això és un cel
de confitura i mel!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el “meu ric”,
el “mister” que té, en dolars, més d’un mil·lió i mig!
Ja els sentirieu com miolen com gats
perquè els deixessin posar el nas dintre els plats!
I ell, que és un senyor fi
i té per escollir,
té un llit cobert de pells
i un pis com tres castells!
Que ara visc al paradis
no s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el vestit
que porto per “na” amb cotxe, amb ell, a mitja nit,
s’aturarien com badocs, al meu pas.
Es quedarien tots amb un pam de nas!
I es que he tingut la sort
de que “quet” meu “milord”
no sé que ha vist en mi.
Però ens hem de divertir!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!

On deu ser, que no torna,
el que tant estimo i que no puc oblidar?
És per massa estimar-lo,
per massa donar… I així m’ho ha volgut pagar.
Potser vaig parlar-li poc
i no li vaig dir prou clar…
Vaig tractar-lo massa bé
o… qui sap! potser
el vaig fer enutjar.
Però si torna no sé pas que fer.
Si girar-me i dir-li: No!
Si a la porta ara truqués,
si en aquest moment tornés
a mi.
Potser es troba massa sol
i a les nits, tot avorrit,
caminant va pel carrer
o… qui sap!, potser
riu, totes les nits.
Vaig tractar-lo com si fos un nen,
vaig mimar-lo massa temps.
Li diria això i molt més
si en aquest moment tornés
a mi.
Tinc el dubte de si això ha passat només per culpa meva.
Fa vergonya de pensar que l’he perdut sense ni entendre’l.
Però vam viure massa junts.
L’estimava per no-res.
Ni tan sols no vaig pensar
que un es pot cansar
de sentir-se pres.
El renyava i el mimava tant!
el volia massa meu.
Tornaria a fer el mateix
si en aquest moment tornés
a mi.
Però altre cop
ho faria
si en aquest moment
tornés.

Si una estrella veus brillar
pensa que et pot escoltar.
Ella tots els somnis fa realitat.
Si la mires fit a fit
serà teu tot l’infinit.
I allò que desitgis serà aconseguit.
Ella veu
l’anhel que hi ha al teu cor,
la llum que mai no mor
i als teus ulls brilla.
Si amb l’estrella vols parlar,
ella se t’acostarà.
Ben baixet, demana i t’ho concedirà.

Quan, per tot,
a cada cosa hi saps posar un amor
i amb ulls alegres saps anar trobant
el goig de cada instant,
com jo.
I, com jo,
has flirtejat, pensant que tot és bo,
I un barri antic, que han dit que és vell i fosc,
el trobes lluminós…
Quan un, si vol, fins pot
parlar com es parla amb argot,
d’on és? digueu! (De París)
Noi, tot ho endevineu!
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!
I conec els barris, els estimo tant
que els veig encara amb ulls d’infant.
Són els vells carrers
els que estimo més.
Quan vaig per Montmatre doblement jo visc.
No ho dubteu pas. Sóc de Paris!
Mai ningú
coneixerà Paris com jo. Segur!
De dia, sé tot el que és més bonic,
i el que és més divertit,
de nit.
I vostè,
que de Paris em diu que no en sap res,
si vol, el porto després a Pigalle,
segur que no hi pren mal!
Conec el bons indrets
i els més amagats cabarets.
Primer Paris,
després el paradis.
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!

Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..
Tu m’has dit adéu
i no puc fer cap altra cosa.
Cap més no vindrà
a fer-me plorar.
Ja no esperaré
que es faci clar al mig del carrer.
Tu m’has dit adéu
i m’has llençat com una nosa.
El cap al coixí…
Voldria morir així.
Que el sol ja no m’escalfi
quan arribi el matí.
No sé pas que fer
ni sóc bona per res
ni vull aprendre a viure
fent un altre paper.
Sóc com un desmai…
Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..

Sóc l’estrella quan vaig amb tu.
Tota brillo dins d’un món bru.
Les companyes diuen amb enveja:
“Alça, noia, i com s’hi rabeja.”
Cap més noia no sap de dur
l’alegria d’un cor tot nu
i un somriure tan esqueixat
d’amor al teu costat.

No sé com ha estat,
no sé què m’ha passat.
Me’n reia
del que en diuen
sentiments.
Però t’he conegut
per tu m’he convençut.
No ho creia,
però també tinc sentiments.
Jo em creia ser lliure,
ignorant l’amor.
Ara veig que amor
ho ets tu,
ho sóc jo,
ho és tot.
I ara, m’és igual
si sóc sentimental.
M’agrada
ser com ara
per què ho sóc per tu.
M’agrada,
però no ho diguis
a ningú.

Solament et puc donar amor, baby
de bon grat et puc fer aquest favor, baby
si no vols
tal consol
et deixo sol
be que em dol
alço el vol
i bon vent i barca nova.
Tot t’ho he donat, no tinc res meu, baby
només m’has deixat, i no em sap greu, baby
restes d’il·lusions sense valor, baby
i ara sols et puc donar amor.

Són de Broadway
I van per tot el món.
Són música I records.
Són mil cançons
són il·lusions
d’un temps perdut.
Qui l’ha viscut
segur que sap
d’on són.
Són de Broadway.
són el record d’un temps
que vol tornar a cantar.
Perquè venen i van
no moriran
les velles melodies
del meu Broadway.

Sortirem tots units
voleiant a grans crits
que volem llibertat.
Sortirem a lluitar
fins que el món vegi clar
que volem llibertat.
Sortirem a morir
tot cantant pel camí
que volem llibertat.

Sota un cirerer florit…
murmuri d’abelles
murmuri d’abelles.
Sota un cirerer florit
murmuri d’abelles
que m’adormí
Com si s’estronqué la vida
quan tu vas tancar la porta
em quedà l’ànima morta
vas deixar-me amb les mans buides.
En perdre la teva imatge
Em va enfonsar l’enyorança
i vaig perdre l’esperança
creia que no tornaria.
I així vaig viure
amb les mans buides
i el cor patint.
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.
Sota un cirerer florit…
Però el temps d’estimar és tan frágil…
Quan te’n adones es trenca,
se’n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.
Avuí que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ella t’ha girat l’esquena,
i no creus que s’ha acabat.
Dius que és un somni
Pobre infeliç
vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.

Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser potser una història de no-res.
Recordes, quina gana, aquell dia, tu i jo, a Detroit?
Beviem i ballàvem, aquell vespre, a “Chinatown”.
L’orquestra repetia el “Xubidú”.
Ballàvem, no paràvem, fins que vèiem
sortir el sol a Detroit.
Toni, jo feia bogeries, per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser molt divertit aquell menú.
La gent que riu i mira, no sap res
d’aquelles nits a Detroit.
MÚSICA
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Potser tu això ja no ho recordes bé.
Aquelles fantasies que viviem
pels carrers de Detroit.
Toni, jo feia bogeries per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Ja sé que tot allò no tornarà.
La gent que riu, em mira,
però no pensa i plora amb mi,
per tu, Toni, a Detroit.

T’estimo, t’estimo
amb tot el meu cor
t’imploro, suplico
que aviat tornis al meu costat.
T’estimo, t’estimo
res no té sentit
t’enyoro, et prego
que no juguis més amb mi.
El meu amor per tu
és tot el meu anhel
sense tu no sóc res
em manca el teu alè,
sentir a la meva pell
l’escalfor del teu cos
el teu llavi en el meu
eternament…
Amor, amor,
et vull amb mi.

T’he mirat i s’han fos
les ciutats i l’asfalt i el ciment
com si fóssim tots dos
la gent
que vindrà caminant
pel camí des del començament
cap a un món innocent
i gran.
Dintre els teus ulls tot és tan nou
com els colors nets de quan plou
al jardí,
i sembla talment
que aquest món s’hagi fet més clement,
que mai més ens caldrà
morir,
que ens espera ben clar
el matí.

M’he despertat.
Ara és de nit.
No sé que fer.
Te n’has anat.
Jo, sola aquí!
No puc pensar,
ni puc dormir
i m’he trobat
que el món és buit
si no ets amb mi.
T’he turcat
per dir
t’estimo!
T’he trucat
per dir
sols penso en tu!
T’he trucat
per dir
t’estimo! T’estimo!
Que com tu, amor
amor, no hi ha ningú!
He procurat
de veure gent.
Molts s’han pensat
que m’he begut
l’enteniment.
Quan he parlat,
no m’han entès.
Si no és amb tu,
tot el que dic
no vol dir res.
T’he trucat
per dir
t’estimo!
etc, etc…

Érem… El record ara és boirós
i no ens diu ben bé com érem,
però és meravellós.
Si ho recordes,
ara ens sembla que va ser
tot un temps feliç de viure,
que el vent s’endugué.
Els records són tan bonics!
Tot ens sembla lluminós!
Un paratge dolç i antic
on tu i jo vam viure…
Érem… I ja mai no podrà ser
tornar a ser talment com érem
i el temps feliç refer.
Ser tal com érem,
com ho veig ara,
ni que sigui un miratge,
recordaré
com vàrem ser.

No sé pas si és gelosia.
No. Si ho és, jo no ho voldria.
Però quan em mires una altra i una altra després,
tot el meu cor es trasbalsa, no puc fer-hi més.
No, no és pas la gelosia.
No, no ho és però et mataria!
Perquè m’adono que et miren i et roben els ulls,
perquè, mirant-te sospiren i això jo no ho vull.

Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Tot aquell amor
no el pots oblidar!.
Ara tu em vols dir
que tot allò ja no ho recordes
i que tot ha mort
dintre del teu cor.
Si ens vam separar,
si ens vam allunyar, coses de la vida,
tu no em pots culpar
del que va passar.
Saps com et volia !
Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Busca en el meu cor
on l’amor no és mort
Viu el teu record !

Dius que voldries
poder passar uns dies
amb mi, lluny de crits i remors.
Sense problemes,
llegint-me poemes,
pensant: què bonic que és l’amor!
En una casa polida,
feta a la mida,
plena de flors.
I a mi m’agrada
que, una altra vegada,
pensem què fariem tu i jo.
Tu i jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te per dos.
Un te tot amorós.
Tot és silenci.
Ningú no ens escolta.
I em prens entre els braços
i et torno cada petó… Tu…
Tu I jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te por dos.
Quin te més amorós!
Cada dia, que bonic!
Un te per tu,
un te per mi.
Sempre junts.
Que dolç que és viure així!

Recordes quan ens vam trobar?
Va ser un bon temps aquell,
no el puc oblidar.
Recordes com vam somniar?
Teniem tot el temps
i el món a la mà.
Recordes tots els moments
plens de joia i felicitat?
Núvols? Potser hi van ser.
Però mai no he deixat d’estimar-te.
El primer cop que ens vam besar
és un record que mai
podrem oblidar.

Te’n vas anar
i m’entristia
el viure en va
de cada dia.
Ara allò et dol
i qui t’ha vist
diu que vas sol
que estàs tot trist.
Però que hi vols fer
si això ja passa
jo ho se ben be
que he plorat massa!
No puc
son coses mortes
si ni les portes
senten el truc;
no hi puc fer res
si ni tens interès.

El temps de vi i de roses
És un joc per tu
És un joc per mi
Un temps dolç, sense adonar-nos, que és no res
No res, no res amor
Un joc fet de colors

El temps de vi i de roses
És un joc estrany
És com un parany
Que ens ha pres. Som dins d’un cercle de colors
Que entorboleix els ulls de tots dos.

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mentell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d’herba només de la divina pau.

Tinc dos amors.
Barcelona i París,
i entre tots dos,
el cor indecís.
El lloc on vaig nèixer
el cor i l’ànima em té.
Però també París
m’ha pres i em té
el cor presoner.
És amb tots dos
que el meu cor és feliç.
Tinc dos amors,
Barcelona i París.

Tornaràs.
Ho sé, perquè mai
no em podràs deixar
d’estimar.
Tornaràs.
I lluny, ja et sabré,
sentiré el trepig
dins la nit.
I et vindré a trobar
pel camí que el mal temps
no pot esborrar.
Mentrestant,
sempre et vaig
esperant.

Tot és gris.
ho és el temps ho és el teu cor tan indecís
i darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira. Aquest món incert.
Tot és trist.
Ho és el fred ho és el pensar que no t’he vist
i la vida que passa i jo me’n ric
com d’un film antic
fet de l’ombra d’aquell temps difunt.
No em digueu el camí perdut
més enllà d’aquest meu paradís.
Més enllà d’aquest gris absolut
d’aquest immens silenci.
Tot és gris,
ho és el temps, ho és el meu cor tan indecís.
I darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira.
Aquest món incert.

Per carrers i carrerons
jo no em canso de mirar
si senyal veig als balcons
d’algun pis que hi ha per llogar.
Per que jo m’haig de casar!
I el temps passa i el temps vola
i en Narcis està avorrit
perque el noi també te ganes
d’arribar a ser el meu marit!
Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet
perque em concedeixin
trobar algun piset
i si no m’escolten
amb el meu Narcis
no podré casar-m’hi
pel pis!
Son d’un preu exorbitant
tots els pisos que trobem
i barato i no molt gran
és com el necessitem.
Mentre els dos hi capiguem!
No hi fa res que estem justos
ni que el pis sigui un pinyó
la qüestió es poder casar-me
i com més aviat millor!
Preguntant I buscant pis
passo el dia inutilment
i si anem seguint així
bona nit el casament.
I és això el meu sofriment!
Vaig perdent ja l’esperança
de que arribi a pendre estat
però si pel pis no em caso
jo faré algun disbarat!

Tothom em parla i no entenc res
d’allò que em van dient.
Només els ecos del meu cap.
I la gent em mira
però no veig els rostres.
Tant sols les ombres dels seus ulls.
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Oh, Oh, Oh,
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Tothom em parla i no entenc res,
d’allò que em van dient.
Només els ecos al teu cap.
Amor del meu passat, vine altre cop.
Amor del meu passat, vine altre cop.
amor del meu passat, vine altre cop.

Fontana de Trevi.
Tres monedes a la font.
Són com tres esperances.
Quina d’elles tindrà sort?
Llençades a l’aigua
-cada una un pensament-
totes tres ara brillen
sota l’aigua transparent.
I una pot fer realitat
tot allò que ha desitjat!
Fontana de Trevi.
Tres monedes brillen dins.
Són tres vides que passen
i també són tres destins.
Ningú sap
quina sort
porta al cor!

Per mi tot era nit,
sense alegria,
fins que tú has convertit
la nit en dia.
Són tantes coses
que et vull dir i no sé explicar-les!
Només surten de mi
quatre paraules.
Et demano… i em prens
la mà que et crida.
I amb els braços estrenys
la meva vida.
Només puc dir-te
que per tú
torno a somriure.
tu m’has tret de la nit.
tu m’has fet viure.

Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Un dia jo, que sempre t’estimaré,
amb pany i clau els llavis et tancaré:
ja no faràs més bla, bla, bla.
Visca la pau!
No veus que així no podem continuar?
Jo no dic res, tu no pares de xerrar;
per favor no, no,
no xerris més.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.

Ningú més, sinó tu
pot fer, per mi,
dolç, un dia trist,
blau, un cel tot gris
i d’una llàgrima, un somriure.
Tu, que ets l’únic amor.
Transformar tot el temps
en un moment
i que el meu neguit
es fongui en la nit,
com qui desfà un núvol que passa.
Tu, que ets l’únic amor.
Jo sé que tu fas impossibles.
De mi pots fer tot el què vols.
Ets màgic i humà
I saps estimar
com si al món fóssim sols.
Tu, que em pots fins llegir
els pensaments,
saps que els has buidat
d’aquell temps passat.
Saps que no hi queda cap tristesa.
Tu, que ets l’únic amor.

El temps em va prenent,
jo que era feliç
queda però, un dia gris.
Plou, i la platja
cau dins del meu cor
Si pogués esbandir
amb les mans tot aquest cel.
No saps com he guardat
intens el record.
Era d’un blau adolescent,
però amb la pluja tenaç, persistent,
s’omple de gris el pensament.

Un petó més, amor meu!
Vull que em besis altre cop.
Només vull un petó! T’ho demano!
Cap més cosa! Sols això!
Un petó més, per fer callar
la recança i el dolor
d’un adéu, amor meu, que ens separa
però no trenca l’amor.
Ara el temps que vingui serà gris i fred
i les nits seran d’hivern.
però algun dia la llum tornarà,
i en tu i en mi l’alegria!
Un petó més, amor meu!
I no pensis en res més.
Un petó, per guardar-lo per sempre!
I per no dir-nos adéu.

Un raig de lluna
devalla en la nit
i ens omple els cabells de somnis i llum.
Un raig de lluna
travessa la nit
i ens porta a romàntics llocs pressentits.
La llum que ve de la lluna
juga amb mi, juga amb tu,
i ens transporta, tot d’una,
fins que no ha estat mai ningú.
Un raig de lluna
inunda la nit,
omplin tots els nostres somnis de llum.
Ella ens ha omplert de llum.

… i les gavines seran de paper de xarol
tot just floreixi la mantinada,
tot just hagi sorgit el sol
a retirar l’estelada.
Quina flor més bonica, el sol,
i quin cel més blau, el mar,
i les ones que es gronxen en el bressol
en una matinada dolça per a estimar.
L’estel somniant
tendrament s’adormia;
les barques de gran velam
semblen espelmes de dia.
Canta i crida,
mariner forjat!
Si perds la vida
no agraeixis el fat.

Quin temps més bo,
quan tu i jo
teniem disset anys.
Un món etern
que no té hivern
ni pensa en desenganys.
De terra i cels
i dels estels
ens creiem els capitans.
Quin temps més bo,
quan tu i jo
teniem disset anys.

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mí, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola…
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.
La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel.
Amb els primers grills
juguen a cucorna
els ulls de la nit.

Ves amb compte! No et cremis!
No juguis gaire amb foc! – Goody, Goody
I amb l’amor, si em vols creure,
ves sempre a poc a poc! – Goody, Goody
Que l’amor és molt traïdor.
Quan només sents escalfor,
és ja tot un incendi.
Calma! I no tinguis por!
Mai no perdis la calma.
Pensa si és sols un joc, – Goody, Goody
si és amor el què et crema
o és un castell de foc.
Si és l’amor d’una vegada,
si t’agrada o no t’agrada.
Si és que tot va bé
o és que sap, potser…
I, després de la jugada,
passi-ho bé!

Si no fos, que tu potser,
va que hi fa, ja m’ho sé
ves i perde’t.
No et pensis que et retreuré
que és estat, el primer,
ves i perde’t.
Ficat ben endins aquesta historia,
per si un dia ve que tens memòria,
et podria dir que em fas….
pero no cal si te’n vas
que em fas molt malt….
que em, fas molt mal.

No és possible.
Tant d’amor i tantes ànsies no són mortes,
quan a l’ànima han deixat senyals tant fortes,
impossibles d’esborrar.
Potser oblides
que no ets tu qui pot jugar amb la meva vida,
que puc dir ben clar que és tot una mentida
a qui vulguis enganyar.
Si n’hi ha una altra,
per a anar-hi, cap història has d’inventar-te.
I no vinguis ni tan sols per excusar-te.
Pots anar-hi. No tinguis por.
Perquè encara
que en la vida mai no deixi d’estimar-te,
no seré pas jo qui vingui a destorbar-te.
Tu mateix… Ves-hi, si vols…

Vaig vivint només que de mentides.
Sé que cap paraula no és sincera.
Sé que mai m’has estimat.
Em beses i sé que em menteixes.
I em resigno, perquè sé
que pago tot el que vaig fer.
Sempre vaig saber que era mentida,
però tot i que ho sé, puc estimar-te,
perquè em dónes, tot mentint,
l’amor que ningú sap donar-me.
Ves mentint-me eternament.
I així m’aniràs fent
feliç.
Repetició:
Final:
Ves-me mentint,
la vida és una mentida.
Ves-me mentint,
i així m’aniràs fent
feliç.

Em fas mal quan no em mires.
Em fas mal quan no em parles.
Em fan mal els teus llavis
quan no em volen besar.
Jo voldria que sempre
fossis tu qui vinguesis
a buscar-me i pregar-me…
I sóc jo qui ho farà.
vine a dir-me que m’estimes
i, quan m’ho diràs,
en mi trobaràs carícies.
Vine a dir-me que em desitges.
Si ho demanes bé,
amb tu sabré fer
delícies.
Vine a veure’m i enamora’m,
i no em deixis d’estimar…
Jo et puc fer, si tu vols, bogeries
que ningú per tu
farà.

Vols ballar?
No ho diguis!
Que no vull
que em lliguis!
No he perdut
l’enteniment.
I sé el que passa
si amb tu ballo un moment.
Sé que no
tens cura
quan prens la cintura
i m’estrenys
tan de valent!
Vols fer ballar-me un altre ball diferent.
Ja sé el que passa si amb tu ballo un moment.

El matí és tot net i clar
i l’estany és com un despertar de llum.
L’aigua calma és un mirall que cull
tot blau que hi ha als teus ulls.
Vine i deixa crèixer
aquest goig que vols, amb mi,
compartir.
Vora l’aigua que hi neixen ja no moren mai.
i els camins que hi juguen tot voltant,
sempre hi tornen, no se’n van.
Ens convida i crida.
Que l’amor, vora l’estany,
hi es tot l’any.
Hi ha un silenci en el matí
que ha embruixat el bosc fins arribar al camí.
I es percep cada batec reclòs
que hi ha a l’ànima i al cos.
Deixa’l, lliure, viure…
Que a la flor d’aigua hi neix l’enyor
i l’amor.
Vora l’aigua de l’estany
els amors que hi neixen ja no moren mai.
I els camins que hi juguen, tot voltant,
sempre ornen, no se’n van.
Ens convida i crida.
Que l’amor, vora l’estany
hi és tot l’any.

Margalida, pallegida
de la vorera del mar.
Un mariner la trobà
dins de la barca, adormida.
Vou-veriveta,
vou-verivou,
la riera corre
i l’aigua no es mou.
Els seus somnis fan onades
com les que dóna la mar;
els somnis que ella somia
els somiaria un pinar.

A la veu de la pluja
varen emmudir
les vides tan petites
que es parlen en la nit.
Quan fa bon temps,
es criden ben endins
de la foscor. Comencen
molt cautament subtils,
monòtons, lents
diàlegs sense fi.
L’aire més prim, la menta,
l’aigua del rec, el grill
es cerquen i s’apleguen
en un mateix camí
de fressa compassada
de silenci tranquil.
Però com que la pluja
deixà tota la nit
arran del mar deserta,
avui no el puc sentir.

No em deixis mai, amor no em deixis!
Per tu jo no sóc res.
I si te’n vas no tornaràs mai més.
No em deixis mai, amor no em deixis,
que si no et tinc, com ho faré?
Sola del tot, a ple migdia,
sense esperança, sense alegria.
Això, tu a mi no m’ho pots fer.

Vaig deixar el cor
a San Francisco.
Com si ara hi fós
visc cada instant,
i amb els petits tramvies vaig
pujant cap als estels.
El matí és fred,
l’aire és glaçat,
però és igual!
Jo tinc el cor
a San Francisco,
davant del mar,
sota el cel blau.
Quan tornaré
al meu San Francisco,
trobaré el cor
que hi vaig deixar.

Nit i dia, sola, sempre sola,
viu l’ànima que espera qui la comprengui,
sense trobar ningú.
Fingint una existència que a tots sembli
d’alegre joventut,
d’alegre joventut…
Però a soles, em pregunto: quin serà el dia
que trobi la persona que el cor somnia?
Amb l’ànima tan clara com la mirada,
que ho digui tot… mirant-me una vegada.
Amb l’ànima que sigui com és la meva,
i besant-la, senti que també em besa.
A soles em pregunto: Quin serà el dia
que trobi la persona que el cor somnia?

Això és el que has aconseguit
posant el cor en els meus dits.
Ja no et queda res de mi.
Que no ho has vist?
Això és el que has aconseguit.
Mai m’he pogut enamorar
de cada amor que he anat trobant.
Sé que marxaré d’aquí.
Segurament
ni el teu record tindré present.
Au va no ploris més per mi,
no sóc l’amor que el teu destí
et té guardat: és evident.
Com tu en tinc cent
no estiguis trist que jo vaig fent.
T’he vist un altre cop plorant,
més val que ho vagis superant.
Jo potser un dia tornaré,
més endavant
quan tot el mal vagi passant.

El fadrí del cafè
espera que la gent
se’n vagi.
Sols no resten clients:
dos joves cor-ardents
i un avi.
Un avi que el joc
de morir poc a poc
s’inventa.
I una parella amb mans,
amb llavis i amb la sang
calenta.
Molts consells té el vell
i els dóna a tot aquell
que visqui.
Els joves tot el cel
corglacen dins el gel
d’un whisky.
Joves cap al demà
i vells cap a l’ahir,
tots ploren.
Els consells no són res
i l’esperança és
plor d’hores.
Hores que van passant
maleint o somiant
quimeres.
Quimeres d’home sol
que alimenta l’alcohol,
quimeres.
Quimeres d’home sol
que alimenta una estrella,
quimeres…
Mentre el fadrí s’adorm
i somia el diumenge
que passarà a les Planes
si és que no hi ha futbol.

El temps pot fer camí,
però tu ets com ahir.
Alegre Magdalena,
clara com un matí.
Records d’adolescent
fan niu al pensament.
Si et tinc, em portes sort.
Si ets lluny, et guardo al cor.
El món per tu és bonic.
Tothom vol ser-te amic.
Tota la teva vida
és un somriure infinit.
Les penes que has tingut,
no hi són, ja s’han perdut.
Mira, en la nit serena,
l’estel de joventut.
Tu prens, de cada instant,
la joia, com un cant.
Un cant que torna a tu
si el vent se te l’enduu.
El món per tú és bonic.
Tothom vol ser-te amic.
Tota la teva vida
és un somriure infinit.

Com es que per tu, Alfie
Viure és sols
fer el que vols, i rés més?
Pensa, i creu que no!
Viure no és tan sols, això
No és tan sols esperar
cal donar!
Creu que també
hi ha d’haver amor.
Si és que vols amor, Alfie
dolçament, bojament
com vull jo,
sí potser que sí
que un ha de ser boig, Alfie,
però, com pot ser
quan no es té
gens d’amor?
L’amor no el sents venir,
et pren, i no saps com, Alfie!
L’amor ens ve de molt lluny
i és més fort que tu, més fort que jo,
més fort que
tot el que hi ha al món, Alfie
I és molt més gran que l’univers, Alfie
i tot, i que és així d’inmens, te’l trobes, Alfie,
amagat dins del cor, un matí
ben amagat dins del cor, Alfie, Alfie, Alfie.

Sé que hi ha una vella dita, que diu:
L’amor és cec. Però diu, també:
Si el busques bé el trobaràs.
Llavors, jo he cercat arreu un amor,
que he fabricat dins el meu cap
i encara no l’he trobat.
Algú que em porti, amb un somriure,
la joia de viure,
que em vulgui i que vetlli per mi.
Si algú sap on és, que el faci venir.
Tant l’he buscat! Tant l’he esperat!
L’amor que vetlli per mi.

Què pot ser? No ho sé ben bé.
Això que em passa no s’explica.
Ell m’atrau com ningú més.
No sé que serà, ni sé
si és ell o sóc jo qui es flipa.
No puc dir què m’ha passat.
Alguna cosa no va a l’hora.
I ell, potser ni se n’adona
que ja no me’l trec del cap,
que el cap ja no em funciona.
Això que em passa no pot ser.
M’ha deixat sense cervell.
per poc que badi, em trobaré
que el duc dintre de la pell.
Alguna cosa no va bé.
No veig gens clar això que em passa.
i és que si el deixo fer
pot succeir també
que un dia l’estimi massa.

Voldria no pensar qui de tots dos
serà primer en l’absència.
Voldria viure amb tu fins a la mort,
no dir-nos mai adéu.
Però si fossis tu, primer que jo,
qui se n’anés per sempre,
voldria que pensessis que hi ha un lloc
on tot torna a renèixer.
Quan l’amor és tan gran que no s’acaba,
no és prou una vida.
I la vida, que et semblava que era morta,
sols era adormida.
Per això et dic que si te’n vas primer,
allà vindré a trobar-te
i el nostre amor igual tornarà a ser,
igual podré estimar-te.

Anirem tots cap el cel
sonin les trompetes.
Anirem tots cap el cel
amb les mans ben netes.
No ens caldrà portar bastó
ni sandàlies ni sarró.
tu que estàs tant cansat,
tot sd’un plegat
trobaràs que has volat.
Anirem tots cap el cel
soni la bateria.
Anirem tots cap el cel
amb crits d’alegria.
Sonarà per tot el món
el so dolç d’un vibràfon,
quan toquem els estels
quan toquem els estels.
anirem tots cap el cel.

Voleu saber de què vivim?
d’aplaudiments.
Tot et fa goig
i et tornes boig.
No saps que tens!
Et sembla que al món
ja no comptes gens
de cop no saps on
apa som-hi!
I ve el desori i ets al ball
i has de ballar.
Sona el metall
i amunt i avall
fins que tot volta i que ja et sents
els llavis tibants i els ulls molt lluents
de tants aplaudiments.
Estàs tot pansit
no et queda ni un ral
el cap et fa mal,
quina pega!
I ve per l’aire la remor
que et fa feliç.
Ja no tens por
duus un somris
i et fons per dintre
i et ve el plor
i no saps que tens
i esclata un gran tro
d’aplaudiments!
D’aplaudiments!
D’aplaudiments!

Fou tan estrany,
semblava només un infant
però sabia l’averany
de tothom,
del petit i el gran.
Sabia com s’eixuga el plor,
de cada flor
té un nom.
Només l’amor
donat i compartit és dolç;
la vida deixa massa pols
i dolor
em va dir passant.
Ja no l’he vist;
recordo en va
l’adéu tan trist
que em va fer amb la mà.

Ara amb ell penso
-em fa falta tant!-
i el vaig recordant
cada instant.
Les paraules d’ahir,
tot allò que em van dir
-que no era res, si vols-
però, avuí, per mi és sublim.
I… mira,
jo no ho voldria,
però el rieure seu
sona dintre meu
quan no hi és.
I no puc fer-hi res.
Potser em passarà
I un dia vindrà
que amb ell ja no pensi més.
Mai més recordar!
Que aquest meu desig s’acompleixi!
Però avuí, com penso amb ell!

Avui no puc dir a res que no.
Serà millor,
pel bé de tots dos,
la cita amb ell desnonar;
sé que no hi puc anar,
però em serà un disgust.
avui no puc dir a res que no.
Seré per ell
un tímid anyell
que a res no es pot mai negar.
Sé que hi hauré d’anar
i el cor em fa un ensurt.
Seria
un bon cop de cap a fer;
però no sé si cor tindré.
L’estimo,
em té begut tot el cervell
perquè l’estimo.
L’estimo, l’estimo, l’estimo.
Per això és que avui no puc dir a res que no.
Si em fa un petó
sense aturador,
a ell m’hauré d’entregar,
res no em deturarà,
doncs seré tota d’ell.
M’expliquen
totes les amigues
les malifetes que ha fet,
que és un perdut,
que a totes les dones
els fa aquestes promeses
que a terme no du.
Jo me’n sortiré,
no em pot enganyar.
No em pot enganyar
i això ho sé molt bé.
Passant pel carrer,
de bracet pel carrer
tot passejant amb ell
sé que em treuen la pell;
sé que tot és molta enveja.
avui la pell m’ha pres l’escalfor
i tot de cop
em pugen fogots.
Ja em temo què passarà
quan ell em mirarà
tal com ell ho sap fer.
Les Rambles
em miren amb ulls de flors;
però tampoc
no sé si un poc
m’estima.
Com m’ompliria el cor saber
que ell m’estima.
M’estima.
Retruny dins tot el meu cervell
que ell m’estima.
M’estima, m’estima, m’estima.
Per això us dic que avui no puc dir a res que no,
però tampoc
no tinc gens de por.
Sols una cosa us diré
i us repetiré:
que no puc dir que no.
avui…
no puc dir que no.
No podria…
dir que no.
Ja podeu veure…
que no puc dir que no.
M’agradaria
de poder dir que no.
Mai no podria
avui dir-li que no.

Espectres de naufragi
vénen flotant.
Tot el passat,
la vida meva…
Aquell veler, com el recordo,
rei de la mar!
I la noia bruna i blava
de la ciutat de l’aigua!
Nits en coberta, l’acordió,
la taverna de la boira,
i el combat contra el pirata groc,
i la rialla dels companys
hissant totes les veles!
Espectres de naufragi
vénen flotant.
Tot el passat…
Però.. però, és tot això la vida meva?
Sóc jo només el que vaig ésser ahir?
Que no, i no, i no!
La vida no és
una catedral de pedra!
Per estimar
s’ha d’oblidar.
Per viure
sempre s’ha de recomençar!
Vull, jo vull
a cada port un amor!
Tu i jo!
I tu, i tu, i tu, i tots els que siguin,
i jo,
despullats sota els estels,
a cada port com un somni!
A cada port, un amor…

Sembla com un somni.
Amb tu ballo i el que em passa no sé dir.
Només sé que tot em volta i fa feliç.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.
Sembla com un somni.
El teu rostre en el meu rostre, em fa sentir
les més dolces sensacions, màgic encís.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.
Molt m’agraden les muntanyes,
el cel blau, la neu als cims,
però encara més m’agrada
ballar amb tu, ben junts, així.
Molt m’agrada la mar blava,
amb les cales i amb els pins,
però res pot comparar-se
al que ets tu, ballant amb mí.
Junts per sempre,
lligada a tu per sempre.
Això seria
el que voldria.
Sempre, junts per sempre.
Amb tu ballo i el que em passa no sé dir.
Només sé que tot em volta i fa feliç.
Quan ballem tan junts, em trobo al
paradís.

Tot és millor
si marxem sempre
caminant ben junts.
No tinguis por
de cap tempesta,
caminant ben junts.
El sol veuràs, brillant,
caminant ben junts.
I altres companys vindran,
caminant ben junts.
Ens fem costat,
lligats els braços,
caminant ben junts.
I, fins qui sap on,
podrem voltar el món,
caminant ben junts.
Un tot sol, sense els altres,
no és cap cosa,
que vingui amb nosaltres!
Junts, tot junts, ben junts,
tot junts, ben junts!

Com el Rei de Birondon
-birondona, birondena-,
com el Rei de Birondon
no n’hi ha un altre en tot el món.
Birondon és un gran regne
com la palma de la mà;
llinda al nord amb Birondàina
i a ponent amb Birondà.
Birondí!
birondà!…
Com el Rei de Birondon, etc.
A les festes per corona
du un tortell de massapà,
i per ceptre a la mà dreta
un caramel a mig llepar.
Birondí, etc.
Té el palau de sucre candi
amb columnes de crocant,
els trespols de xocolata
i els merlets de menjar blanc.
Birondí, etc.
Les muralles que el rodegen
són de sucre de terròs;
els brivalls, sempre que hi passen,
n’escantellen algun tros.
Birondí, etc.
Té ordenat per quan es mori,
si és que arriba a morir mai,
que els seus súbdits l’acompanyin
tot saltant i tot cantant:
Birondí!
birondà!…
Com el Rei de Birondon
-birondona, birondena-,
com el Rei de Birondon
no n’hi ha un altre en tot el món.

Blanc, l’aire de Nadal,
l’aire…!
porta cançons d’aquesta nit,
amb la neu estesa
i amb la puresa
de ser altre cop petits.
Blanc, l’aire de Nadal
torna.
La neu s’adorm i omple els camins.
I del fons d’un temps infinit
ve la pau,
que ha fet aquesta Nit.

Penso que estic mig sonada.
Ben sola
i encara boja per tu.
Sempre
vaig donar-me com volies.
I ara em deixes
i em dius que no sóc per tu.
Penso
en tot l’amor que em tenies.
Digues, que és el que he fet malament?
No ho entenc.
Boja.
Penso que és tot un deliri.
Jo, tant estimar-te.
I tú, per una altra,
te’n vas com si res passés.

Bon dia estrelles.
El cel us ve gran.
Cobriu-vos la cara:
dorm el meu galant.
Bon dia estrelles
per què brilleu tant?
El món sospira i s’enlluerna.
Les veus del dia van sonant.
Glidi, glop, glupi
nibi, nobi, nubi, la la la lo lo…
Saba, sibi, saba,
nubi, aba, naba, li li lo lo.
Tubi, ubi, uala,
nubi, aba, naba
veus del dia van sonant.
Bon dia estrelles
d’allí dalt estant
vestiu-me de plata
beseu-me un instant.
Bon dia estrelles
les ombres se’n van
la nit se’n torna tota sola
les veus del dia van sonant.
Sonen com si, fossin cinc sons.
Sons, sons, són cinc
si que en són de sons.
Potser són sis
si que en són de sons.

La Toneta i el Tonet
cap el tard van bosc endintre,
la Toneta i el Tonet
bosc endins van de bracet.
Dintre el bosc, al vesprejar,
quin bo hi fa de passejar!
Tot d’un cop senten brogit
entremig de la verdissa,
tot d’un cop senten brogit
i un llagart els ha sortit.
Dintre el bosc, etc.
La Toneta fa un xisclet
que de por ni sap què fer-se;
la Toneta fa un xisclet…
i s’abraça amb el Tonet,
Dintre el bosc, etc.
I no va passar res més,
que el llagart, més poruc que ella,
s’amagà entre els esbarzers…
I no va passar res més.
Dintre el Bosc, etc.
Però el trutxa del Tonet
quan es troba amb la Toneta,
però el trutxa del Tonet
li diu sempre, fent l’ullet:
“Dintre el bosc, al vesprejar,
quin bo hi fa de passejar!”

No crec que et trobis molt bé així, tot sol.
Amb música és millor.
Seràs feliç, amic, amb tots,
si vens al cabaret.
Deixa els problemes que et volten pel cap.
Desa tots els papers.
La vida, amic, millor veuràs
si vens al cabaret.
Podràs brindar!
Podràs cantar!
Podràs dansar! No cal que hi pensis més.
El cabaret t’espera!
No volem gent que ens predigui el demà.
D’avui sols volem parlar.
La vida, amic, millor veuràs si vens al cabaret.
Podràs brindar!
Podràs cantar!
Podràs dansar! No cal que hi pensis més.
El cabaret t’espera!
Perquè la vida és molt curta, i ja saps
que ningú no hi pot fer res.
Per això més val que em facis cas.
Per això més val que em facis cas.
I vine al cabaret!

Estic sola aquí, sense rés a fer,
somiant per les taulades,
una mica sola i arraulida, però tranquil·la i decidida
a trobar l’esència de la vida,
col·locant tots els meus somnis
en el mateix centre de la meva
història profunda i viva.
Aniré a cercar la llum del dia,
caminant per les senderes,
trepitjant la terra allà on vull viure,
que és aquesta terra meva,
obriré el meu cor a les persones
que son tendres i sinceres
i aniré cap el Sol que il·lumini la meva estrella.
Camí cap el sud, de la pluja tropical de la locura,
de la fuita cap endavant sense mesura,
obrim la porta, nit sense lluna.
Camí cap el sud, de la calor
amb el color de l’aventura
rera el foll que sap cantar-li a l’hermosura,
obrim la porta fada nocturna.
Fa temps va contar-me un calendari
que per lo antic era molt savi,
que el viatge llarg i necessari
es fa sempre dintre teu,
i ara que no tinc por dels adéus
partiré sense equipatge,
sols amb l’alegria i el coratge
que duc dins aquest cor meu.

Tots aquells ben a prop
s’acostaven a galop.
I no m’he rendit
i he seguit la lluita.
I no em preguntéssin pas:
qui ets? d’on vens? cap on vas?
Esborreu-me el traç
del meu pas entre vosaltres.
Tinc cent noms i no un sol nom,
he perdut fill i company.
Però tinc tants amics!
tot el meu trist país!
Fins ahir encara érem tres
i el raig de la sang s’ha estés.
Visc en el dolor
de la passió (presó) que és la pàtria.
Vas ser tu qui, l’altra nit,
oferies taula i llit.
Vas ser descobert,
vas morir sobre l’herba.
El vent xiula una tonada
lla llibertat que vindrà (de demà).
La sang florirà
vermell i groc d’albada.

Quan encara en el cel
no hi cap raig de sol,
els ocells de la nit
comencen alçar el vol;
els qui van cap al tall
caminen mig corrents
i els qui van a dormir
arroseguen els peus.
Els peus
que els fa tan de mal.
El cor que els fa tant de mal.
La vida que els fa tan de mal,
tant de mal…tant de mal
El metro va estibat
i els autobusos plens,
les boires als carrers
tenen un baf d’encens.
Tenen un baf d’encens
en honor del treball
en honor dels que van
tot frissant cap al tall.
El tall on s’hi guanyen el pa
el pa que és tan mal de guanyar
guanyar que és un perdre seguit
tot seguit, tot seguit…
Com un esbart d’ocells
com un esbart d’ocells
van escola els infants
amb bufanda i abric
i bufant-se les mans
de tornada les mares
passaran pel mercat,
daran voltes i voltes
perquè tot va molt car,
molt car;
avuí molt més que ahir,
ahir quan era bell somiar
somiar que els fa tant de mal,
tant de mal… tant de mal…
Les cançons escolars
arriben al carrer
les mares al fogó
i els pares al taller.
Roba estesa als terrats
i coloms en el cel
que volen molt baixet
dons son com un anhel
anhel, que no es fa il·lusions
anhel, que no es fa il·lusions
anhel que mai no s’hen farà
perquè no s’hen pot fer…

Mariner de la barca,
bon mariner,
que la vida confies
al mar i al vent,
tu que lligues les terres
que són més lluny
i el món dus a coberta
del teu llaüt,
que als bons ports on atraquis
de mar enllà
tots els homes et siguin
com a germans;
tu que en l’aigua deserta
marques camins,
guiat per l’estelada
de l’alta nit,
tu que fas testimoni
d’enteniment
quan ensumes l’obscura
rosa dels vents,
mariner de les aigües
tengues salut:
ves i torna, i no perdis
mai el bon rumb.

Canta’m paraules. Et vull escoltar.
M’agrada sentir
com dius, baixet, el meu nom,
i el repeteixes.
Fa una música
tan bonica
quan tu me’l dius, tan dolç!
M’agrada com parles. Et vaig escoltant.
I em sembla sentir
cantúries
per les boscúries.
Quan dius: Núria,
sembla una orquestra amb violins.

Tot és felicitat
Cantant sota un ruixat.
Sóc feliç mentre plou.
Tot el món sembla nou,
Rentat i esbandit,
Lluent i polit.
És net, sense pols.
I mullat, és tot dolç.

I el meu cor, net també,
És quan plou que està bé.
Plovent, fuig l’enyor
I plovent ve l’amor.
Avui, el cel gris
No sembla pas trist.
La pluja
Avui em fa feliç.

Diguin el que diguin de la vida,
un pot ser feliç de tant en tant.
Jo, a la gent cansada i avorrida,
vull donar un consell espaterrant!
Canta! Si un raig de sol a l’hivern
tu sents que et canta.
Si dos que es volen tu veus, ben abraçats, passar!
Sobretot, canta! Si cap a tu ve aquell somni
que et fa batre el cor!
Vol tocar!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!
Si per sempre vols la jovenesa
i a la vida hi vols molt més que color,
fes-li pam-i-pipa, a la tristesa,
posa a cada cosa una cançó!
Canta! Quan al matí surts del llit i has
d’anar a treballar!
Canta! Quan dins del metro,
potser comencis a suar!
Sobretot, canta! Si algun moment sents
que et ve a trobar l’avorriment!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!
Malhumor? Dia gris?
Deixa’ls correr, si vols ser feliç!
Marxaran -prou que ho sé!-
quan veuran que no hi ha res a fer!
Fes el què et dic, que si em fas cas
sense adonar-te’n ja veuràs
que cada dia de la vida cantaràs!
Canta! noia, que un dia
et van dur tot un jardí de flors!
Canta, noi, que segueixes lluitant sense trobar repòs!
Sobretot, canta! quan de vegades
la vida et juga un mal moment!
Si l’alegria voleu,
jo us dic que amb mi canteu!

Vas ballant
tots els balls
i no saps
canviar mai.
Sempre amb la mateixa parella, ballant,
però puc veure que em vas mirant.
Sé que vols
canviar,
sé que vols
amb mi ballar.
Canvi de parella, ballant, és senzill.
Però no goses. No en saps sortir.
Mira de fer que el cambrer vingui a dir-te
que tens trucada al telèfon, que et criden
i que és molt urgent.
Llavors, jo,
tot ballant,
et pendré.
No et deixaré.
Vull que amb mi ballis només.
Quan t’agafi, no hi haurà canvis mai més.

De bon matí,
sota el cel rosat de l’alba,
un murmuri d’ocells em deia
que tu i jo fugiriem sols dalt de la barca
i que mai més ningú no trobaria
ni l’estela, ni el record
del nostre viure eixut de cada dia.
I tots dos sols,
en un inmens oceà sense platja,
només guiats pel vent sobre les ones,
empaitant els inquiets miralls sobre l’escuma
i gronxant-nos en una melodia
falaguera i silenciosa,
alleugerida del feixuc significat de les paraules,
i sense haver de cabdellar pensaments pels altres…
Però a poc a poc,
el sol ha muntat a cavall del dia
i ha escampat la boira, i ha esquinçat el cel
i ha foragitat brutalment els somnis.
De sobte, ni rares escumes, ni pàl•lids miralls,
ni ones lleugeres, ni vent timoner,.
Ni les melodies que enyoren la veu del remer…
Els ocells, culpables, han callat;
però tu no calles, no!
I el sol que crema, i el temps que s’esmuny,
i la feina que apreta, i la barca…
que n’és de lluny!
Quan torni el capvespre baixaré a la platja
i m’ompliré de flaire i d’immensitat
i qui sap…
Qui sap si amollaré les amarres
i m’esquitllaré amb la barca tota sola
seguint el vol de les gavienes
endinsant-me en la nit, cap a l’aurora.

Cavaller que aneu a la guerra,
a què hi aneu?
– A lluitar per la meva terra,
massa ho sabeu.
– Què us darà, quan sigueu en guerra,
força i valor?
– L’amor sant a la meva terra
i un altre amor.
– Cavaller que aneu a la guerra,
quan tornareu
què dureu a la vostra terra
si és que torneu?
– Li duré flamejant de glòria
mon pendó blanc
i un full d’or per la seva història
tacat de sang.
– Cavalller que aneu a campanya,
quan tornareu
què dureu a vostra companya
si és que torneu?
– Li duré com botí de guerra
curulla d’or.
– Cavaller, si en la gran batalla
ferit caieu,
tot sagnant sota vostra malla
què pensareu?
– Malferit puc morir en la guerra,
mes si així fos,
tot pensant en la meva terra
pensaré en vos.

Del cel plouen cèntims i dringuen per l’aire.
Bé prou que ho veuràs si tens els ulls enlaire.
Cal obrir el cor i ser molt més amatent,
no amagar el cap sota el paraigües lluent.
Rera cada núvol surt el sol tot d’una
i els raigs d’or damunt el món són la fortuna.
No fugis de la vida, no et cobreixi cap vel
i tot el que vols et caurà del cel.

Colometa d’amor
banca d’encís,
porta la nostra cançó
arreu del país.
Emprèn el vol lleugera
i al bec un ram verd d’olivera,
per alts camins del cel balu
i així seràs tu la primera
mostrant la gran senyera,
missatgera d’amor i pau.
Estén les ales amb un vol cabdal,
travessa el pla, la mar i els cims volant,
i fes camí, coloma, pregonant
al món sencer la solidaritat.
I fes camí coloma pregonant
al món la solidaritat.

Quan era així,
petita així
-tot just tenia
quatre o cinc anys-
mai no parava
de preguntar:
Com seré, jo, demà?
Doncs, seràs, seràs,
seràs com tu vulguis ser,
si bé mai ningú no sap
com serà demà.
Com serà, serà?
Ningú el seu futur sap mai.
El temps que vindrà et dirà
com seràs demà.

Tant de temps vam viure junts aquell amor,
cossos i ànimes van fer-se’l ja tan seu,
que el teu gust guardo amb enyor
però tu també deus dur com un gust meu…
Potser un dia negaràs la veritat
de la vida i de l’amor que t’he donat,
potser un dia et sabrà greu
però als llavis hi duràs com un gust meu…
No voldria que et pensessis
que retrec el nostre amor per vanitat.
Sols voldria que sabessis
que un a l’altre moltes coses hem deixat.
Passaran els anys i els segles temps enllà.
Jo no sé l’eternitat com et farà,
però en tot el que és ben teu,
sé que encara hi quedarà com un gust meu…

Tardor, temps de fulles caduques,
pluges cansades.
Company, són les portes que truques
totes tancades.
La sort va girar-te l’esquena
una hora amarga.
Amb tu hi ha el teu poble i la pena
d’una nit llarga.
Avuí, sense treva en la guerra
mai no acabada,
te’n vas trepitjant una terra
per tu sagrada,
te’n vas
pel camí que s’allunya
sense tornada.
Tu has mort,
però aquí hi ha Catalunya
altra vegada.

Són els teus ulls clars, nets,
que encomanen la força que tens.
En ells hi veig llum, seny,
claredat en els teus pensaments.
Oh, sí, jo crec en tú!
sí, jo crec en tú!
El teu parlar mou tot
El misteri que hi ha dintre meu.
Apassionat, dolç, greu,
barrejant-se amb un aire molt lleu.
Oh, sí, jo crec en tú!
si, jo crec en tú!
Res no hi haurà que no puguis fer
fins girar la sort!
No en puc dubtar, que a mi ja em vas fer
regirar el cor! El meu cor.
És el teu braç, fort, gran,
defensant-me de tot i lluitant.
I el teu besar com foc
Em pren tota com vol i d’un cop.
Oh, sí, jo crec en tú!
si, jo crec en tú!
Crec només en tú!

Quan fa tantes coses que s’acaben
i fites establertes de fa temps
avui ens adonem que han estat falses
tu creus en un amor que sigui etern?
Quan es capgira tot el món
i els antics dogmas ja no ho són
tu creus que encara val igual
un amor total.
Quan la lluna es pot anar
sense que calgui somniar
tu tens encar la idea
d’un amor total.
Quan tothom fa por dir-se romàntic
tu encara saps si és blau o no l’Atlàntic.
Quan la sirena no és res més
que un crit d’alarma pels carrers
tu creus en càntics immortals
i en amors totals.

La vida val,
l’instant de l’estel fugaç.
El món fa mal
si torbes el pas.
Estreny ben fort
aquesta mà que et du,
i la mort
fugi de tu.
Si et cal cremar
mil dies en una nit,
i si el demà
et porta l’oblit,
si el cor et bat,
si et vol fugir del pit,
presents el crit
de l’eternitat.

Daina,
corres més que una daina.
No puc fer-te cap moxaina.
Tu vols fer-me partir!
Daina
No puc correr més, Daina!
Que he perdut una polaina!
Per què fuges de mi?
Així em deia un xicot,
borinot,
tabalot,
que vaig deixar plantat,
tot mirant l’envelat.
Daina!
Va quedar cridant: Daina!
Per favor, no em deixis, Daina!
I mai més no l’he vist.

Ets com el sol
quan es fica al carrer.
Només tu sol
saps somriure tan bé.
Plou i el carrer es mulla
i sóc com una fulla
sola a l’arbre fet malbé.
Dus el cap alt
i camines dansant.
Com em fa mal
veure’t de dalt estant.
Si una noia et mira,
trenca el cor de fira,
aquest cor que em ve tan gran.
Ets
el que vol
el meu cel.
Ets el vol d’un estel.
I el meu cor juga sol.
Ets
un estrany
però què hi fa
si el meu plany és tan clar
si el meu viure et pertany.
Ets com el sol…
sola al cel
on la boira
s’ha perdut…

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen els camins
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç,
de passar la rella damunt dels records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels serments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

El cel és blavíssim.
Quin vent hi ha passat?
El gran vent fortíssim.
Qui l’haurà rentat?
Ram d’aigua densíssim
de la llibertat.
Oh casal claríssim!
Qui t’ha il·luminat?
L’auri sol puríssim
de la llibertat.
Al cor, goig vivíssim!
Qui l’haurà alegrat?
El batec dolcíssim
de la llibertat.

Dia i nit, pensant en tu.
La ciutat em sembla buida.
No hi ha ningú.
Sense tu, visc com absent.
I és que sols la teva imatge
m’omple el pensament.
Dia i nit.
Dia i nit, el teu record.
El Rellotge mai no para,
batega el meu cor.
Com una heura vas creixent,
arrapant-te a la memòria,
sempre, en tot moment.
Dia i nit.
Dia i nit! Sense parar!
No hi ha res que em faci oblidar-te.
Mai no hi serà!
Els minuts són massa lents
les hores són eternes.
I puc somniar que ets meu,
dia i nit!

Dies i records d’infantesa,
mig de goig i tristesa
perquè no han de tornar.
Desentelo el cristall, per tornar a viure els
records,
i la boira no se’n va.
Somnis d’hores blaves i tendres
i d’ocells que es van perdre
pels camins de l’enyor.
Vaig obrint la finestra al temps llunyà del
record,
i ara em sembla que no ha mort.
I les roses, que eren closes, perfum
han fet altre cop!
Tros de vida, ala al vent, ferida,
que ha pres, de nou, el vol!
Dies i records d’infantesa,
que la vida, malmesa,
ha volgut esborrar.
Es pot fondre la neu de la puresa i l’amor,
però, que màgic, el record!

Tu i jo som, senzillament, dos sers.
Tu i jo som dues persones més.
I vivim com tota la gent.
I tenim també sentiments.
Dos que, tot caminant, s’estimen
i senten la pluja, sense fer-ne gens de cas.
Dos amb un sol afany, que ens lliga.
Som vides que ajunta la gran força
d’estimar.
Tu i jo sempre serem un camí.
Tu i jo sempre seguirem així.
Protegint-nos, si ve mal temps,
i gaudint tots els bons moments.
Junts, i sentint que som ben lliures!
Tot, en nosaltres, crida el goig de ser
estimat!
Junts, la gran il·lusió de viure,
junts, amb els altres, en un món de llibertat!
Els camins de cada dia
hem de caminar,
abraçats i amb l’alegria
i la força d’estimar!
Sempre!

– Senyor jutge, m’han robat!
– Qui és el lladre que ha gosat?
– És un jove ben plantat,
el més guapo del veinat.
– Si s’ho val el que ha robat,
jo el faré morir penjat.
– No es mereix, en veritat,
tan gran pena el seu pecat.
– Digues, doncs, què t’ha robat,
perquè et sigui retornat.
– El meu cor se m’ha emportat…
en un bes que m’ha donat.
– En un cas tan delicat
no hi val jutge ni advocat.
Que ell es quedi amb el cor teu
i tu queda’t amb el seu.

Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front d’estel
de la senyera!
Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
ningú ens prendrà la nostra llibertat!

En veure despuntar,
al major lluminar
en la nit més joiosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van,
amb sa veu melindrosa,
els ocellets cantant,
a festejar-lo van,
amb sa veu melindrosa.
L’ocell rei de l’espai,
va pels aires volant,
cantant amb melodia,
dient, Jesús és nat,
per treur’ns del pecat
i dar-nos alegria,
dient: Jesús és nat,
per treure’ns del pecat
i dar-nos alegria.

Amb el sol que és molt blanc
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius molt secs molt hostils,
amb el cor ple d’atzar, amb pluja per atzar,
amb algun cop de vent, amb el trot sobre el mar
del llevant inclement,
el clar país, el meu.
Tot de vells campanars, entre cases i camps
i tendríssims palmons
el diumenge de Rams.
Tot de cares de Sants
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps
a cavall de la mort.
I camins plens de pols
per on ve indiferent, la brisa de l’oest,
la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.
Amb pobles i ciutats, que de Roma han nascut,
amb homes jornalers
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam,
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet
el clar país, el meu.

Quan em miraves
m’enamoraves,
però no et posaves
ni un xic sentimental.
I és que em miraves,
però ni pensaves
que amb mi ballaves
el Continental.
Ballant,
mires però no veus res.
Ni saps
qui tens davant.
La dansa et porta
i no t’importa
si estic mig morta.
Això t’és ben igual!
si et preguntaven
amb qui ballaves
potser diries:
Amb el Continental.

Va acariciant-me un somni,
talment un murmuri,
sentin-te parlar.
Com seria la vida,
si un dia em diguessis
que em vols estimar!
És dolça l’esperança,
i tinc la certesa
que un dia ho diràs.
No saps prou l’alegria!
Com espero aquest dia!
El dia que m’estimis
hi haurà un vol de campanes.
Repicaran a festa,
i així ho sabrà tothom!
Les roses que es despertin
faran claror d’albada!
Seran les més enceses!
tindran cent mil colors!
El dia que m’estimis,
banderes desplegades
proclamaran pels aires
el vent de la il·lusió!
De nit, hi haurà una estrella
que ens mirarà, callada.
Petita meravella
que sabrà que sóc estimada.

El meu avi va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor vaixell de guerra
de la flota d’Ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eran nascuts a Calella,
a Palafrugell.
Quan el Català
sortia a la mar,
els nois de Calella
feien un cremat.
Mans a la guitarra,
solien cantar:
Visca Catalunya,
visca el Català!
Arribaren temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
ressonaren els canons.
Els mariners de Calella,
el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta
al peu del canó.
Quan el Català
sortia a la mar,
cridava el meu avi:
“Apa, nois, que és tard!”
els valents de bordo
no varen tornar:
tingueren la culpa
els americans.

Tothom qui l’ha vist
diu: Quin home tan castís,
el teu home!
I és ben cert, si senyor,
que no hi ha pas res millor
que el meu home.
No puc ni pensar
que ell em deixi d’estimar.
Ai, quin home!
Jo, per ell, no hi puc fer més!
vaig pels carrers;
després el “mano”
se me’n duu tots els calés.
i és que viu només per ell
la meva pell,
I és que amb ell sento més fort
com bat el cor.
I, si em mira, llavors si
que estic perduda.
Jo no sé què m’ha passat,
què m’ha donat,
que tant m’es si em vol pegar
com estimar.
Jo li dono tot, perquè
ell és el meu home.
Ai, no sé què m’ha donat!
M’ha dit, qui em vol bé,
que sense ell ja trobaré
altre homes.
I he provat d’estimar
però no puc mai oblidar
el meu home.
Per ell no sóc res,
sé que ve per interés,
aquest home.
Però que vols!, tant me fa,
mentre el tingui amb mi demà.
Ai, quin home!
Més d’un cop m’haurà enganyat,
però al seu costat,
quan diu: t’estimo!
jo vull creure que és veritat.
I és que viu només per ell
la meva pell…

Swanee, com t’estimo, com t’estimo!
Ets el meu Swanee
En tot el món no hi ha.
Cap riu com el meu riu, com el vell riu,
com el meu Swanee.
Riu on viu la gent que vaig deixar i que m’estima.
Avui he retornat al vell riu,
El riu que guarda els meus records.
Swanee, Swanee, parla’m de com fou la mare!
Swanee, Swanee, parla’m de tota la gent!

Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Molinera, que està molent?
Ara molc sègol, ara civada.
Molinera, què està molent?
Ara molc sègol o blat forment. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Què va moldre l’estiu passat?
Les esperances que ens hem forjat. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.
Què ha de moldre l’hivern vinent?
Les alegries de millors dies.
Què ha de moldre l’hivern vinent?
Les alegries que s’endú el vent. (bis)
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, va molent sempre.
Molinera, com va el molí?
Va molent sempre, tarda i matí.

Res no és etern.
Tot, amb el temps, se’n va.
però tu i jo
tot ho fem canviar!
Ens estimem
i què hi fa el pas del temps!
El nostre amor pot més que tot.
Vencent els dies,
pot molt més l’amor.

Recordeu aquell dia, vint-i-vuit de febrer:
pel pa que s’encaria, vam sortir al carrer.
Les dones, enfurides, traient foc pels queixals,
els homes precedien, portant atxes i pals.
Després d’esbotzar vidres i portes del Pastim,
tot el pa que hi havia, l’anaren repartint.
De sobte hi ha un xiscle, algú ha calat foc,
el Pastim s’incendia, tothom en surt com pot.
A foc i sang!, fins aquell dia
molt pocs havien tastat pa blanc.
El general arriba al front d’un regiment
de soldats de Pavia armats fins a les dents.
La gent ben proveïda aviat es dispersà,
la tropa sol podia l’incendi apagar.
A foc i sang!, fins aquell dia
molt pocs havien tastat pa blanc.
Recordeu aquell dia, vam sortir al carrer.

Lent, baixa
dins la nit, el riu,
amb l’aigua que somriu,
brillant,
que tot d’una
surt la lluna,
omplint-lo de llum
i records del passat.
La lluna
s’ha adormit al riu.
La nit, plena d’estiu,
em pren.
I em porta l’alè d’aquell temps,
quan érem diferents,
aquells dolços moments
que no tornaran.

El temps podrà passar,
però en mi sempre viurà,
etern, el teu record.
I tu, per molt que passi el temps,
em duus al cor.
L’amor que ens va ajuntar
no el pot pas esborrar
la pluja ni la nit.
Ni el solc, que ens ha marcat la pell
i l’esperit.
Gotes de pluja, plor dànima endins,
boires que allunyen els nostres camins,
la trista història i la mala sort del temps
que ens ha fugit,
no poden esborrar l’amor que ens va ajuntar
ni el temps feliç viscut,
perquè un record que venç al temps
mai no és perdut.

Sols en tu somnio
I cada nit et crido.
No siguis somni
I omple el meu amor.

En tu he trobat
L’amor de veritat.
No puc donar a ningú
L’amor que tinc per tu.

Tots dos junts, podriem
Transformar la vida
I fer, en nosaltres,
Tot un altre món.

Dona’m la mà,
Que vull realitzar
Tot el que he somiat
Amb tu, només amb tu,
Que ets tu el meu amor!

El meu xicot vestint és tant original
que no te igual i crida l’atenció
per contemplar-lo surt tot-hom
sempre al portal per què en Pasqual
fa sensació.
Va amb pantalons color de molsa
gasta botins extravagants
un bastonet de canya dolça
i un “sobretodo” amb farbalans.
Elàstics blaus subjectats amb candaus
porta enamorat I el barret de costat
de color verd que és lo que em perd
i porta un gec catacric, catacrec
un gec d’astracan pelut ribetat de vellut
i a l’armilla hi du sigrons per botons.
En Pasqual és en tot original com cal.
Porta corbata d’encenalls el meu Pasqual
i un coll molt alt de set o vuit colors
I una bufanda amb un serrell així de llarg
que li serveix d’espolsadors.
Me’n gasta guants de pell d’anguila
mitjons de fil d’empalomar
calçats d’espatlla de goril·la
i punys de goma de “borrar”.
Porta camisa amb la petxera de xarol
i un girasol es posa al trau el noi
una cadena d’or xapada de llautó
i un mocador de pegamoi
amb xemeneia es fuma el puro
i amb salfumant es renta els peus
porta un rellotge que és de suro
i al dit un sello de Correus.

Res no és etern.
Tot, amb el temps, se’n va.
Però tu i jo
tot ho fem canviar!
Ens estimem
i què hi fa el pas del temps!
El nostre amor pot més que tot.
Vencent els dies,
pot molt més l’amor!
Vencent el temps,
el nostre amor viurà.

Quan sentis que passa
qualsevol desgràcia,
qualsevol disbarat,
no cal que busquis culpables.
És ella qui l’ha armat.
Es la sogra , mai no en dubteu,
que és fica a tot arreu.
Ella en té la culpa,
ella ha fet el mal.
Dels terratrèmols i els temporals,
dels aiguats, de tots els mals,
ella en té la culpa
i és el meu final.

L’altre dia anava passejant pel parc
quan de sobte vaig trobar un senyor
que em va mirar,
sense gens d’espera va venir, el barrut,
i em pregunta convençut si el trobava molt barbut
i acostant-se més, volia fer-me compliments;
jo, pensant: quin fresc! vaig dir-li així, senzillament:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.
si la barba posen sobre dels llençols, i així un la veu,
si la barba posen sota dels llençols, i així no es veu.
Doncs, senyors barbuts, digueu
si per sobre la poseu
o per sota la fiqueu.
Digui, digui amb dolça veu,
oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir?
Jo sopava un vespre en un gran restaurant,
i es presenta per atzar el senyor Tristan Bernard,
amb la seva barba i fent-se l’important,
diu que és còmic genial, que com ell ningú no val.
Va voler gastar-me una brometa intrascendent
però vaig aturar-lo amb un posat tot innocent:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.
Veig que la pregunta que als barbuts vaig fer
la pregunta avuí, també, fins la gent que hi ha
al carrer.
I és que a tothom pica la curiositat,
la pregunta ha prosperat i s’esten per la ciutat.
Quan un gran discurs feia un barbut al parlament,
diu que es va aturar, sentint cridar a tota la gent:
Oh, senyor, vostè em podria dir
com s’ho fan els barbuts quan se’n van a dormir.

Jo soc una entusiasta dels focs artificials
i uns ulls faig com taronges
quan vaig a contempla’ls.
Les traques valencianes
m’agraden d’allò més
però sobretot les rodes
m’engresquen amb excés.
M’encanten els coets
que desmalant-se
de foc llencen uns raig que semblen dits
i ves quins dits t’agraden fa el meu novio
els meus encara son mes divertits.
¡El grandíssim trapella…!
Quan s’enlairen els coets
tots es posen a badar
i sentint els seus xiulets…
acostumen a exclamar! Ah…a…a!
Al “Parque” per Sant Jaume
hi hagué un castell de focs
i va portar-m’hi el novio
que és complacent com pocs.
Per cert que a ma germana
que és “viuda” fa poquet
per poc un ull li buida
la canya d’un coet.
I el meu promés va dir-li: si et descuides
avui un substitut trobes mort
doncs si t’hagués fet bornia el pirotècnic
t’hi hauries de casar amb mi
que em te més bornia cega d’amor?
Per la Mercè uns quants joves
que son del meu veïnat
van convidar-me a veure
uns focs dalt d’un terrat.
Al vespre vaig pujar-hi
contenta amb el xicot
mes els coets i rodes ens varen fer el “boicot”.
Es veu que amb la humitat
no s’encenien
ni amb rodes el castell podia anar
però el meu promès em deia: millor dona
així encara és més fosc per festejar
i treia espurnes pels ulls
el molt pirotècnic

Ve la primavera.
Tot el meu cos la sent.
I el meu cor l’espera
perquè té un pretendent.
I surten floretes al bosc i al jardí…
i el sol a les set del matí.
I sento com bat el meu cor presoner.
El sento i no sé que puc fer.
Els lilàs floreixen
i ell no ve.
Ell va dir-me un dia:
Ja vindré.
Quan la primavera
pugi per les branques
i els lilàs es posin
les flors blanques.
Els lilàs floreixen,
I és en va.
Jo també em floreixo
d’esperar.
I és que cada dia
el lilà floria.
Potser és que m’enganya aquest lilà!

Un bes a la mà, pot donar molt prestige
Però d’això no en viu ningú.
Són més importants els brillants i les perles
I no en dubtis, no!
Són els millors amics que hi ha
Que amb brillants, tens totes les coses
Que puguis haver somiat.
Un bes, amor meu, et pot dir que m’estimes,
Però tu, dona’m brillants!

Un home et pot dir moltes coses boniques,
Però després no en queda res.
En canvi els brillants mai no parlen
Però engresquen i no, en dubtis, no!
Són els millors amics que hi ha,
Que amb brillants, tens totes les coses.
Que puguis haver somiat.

Un home pot ser un bon amic,
Si el convences que et regali un bon
Brillant!

 

Diamonds are girl’s best friends
Leo Robin — Jule Styne
Adapt. Josep M. Andreu.

Els molins de vent no paren,
els molins del pensament,
van omplint el cel i l’aire,
van voltant dins del cervell.
Mouen música amagada
que només sent cadascú.
Melodies i tonades
van naixent tan sols per tu.
Pensaments secrets que porten
per camins que sols tu saps.
Cent mil coses mig somortes
van girant dintre el teu cap.
Són talment molins de vent
els molins del pensament.

D’això, encara que ho és,
no se’n diu Barcelona.
Aquí la gran ciutat
ens mostra les vengonyes.
Ens han substituit
les barraques de llaunes
per pisos verticals,
per verticals barraques.
Per pisos verticals,
per verticals barraques.
Li han tret profit al cel,
li han tret profit a l’aire.
Els edificis són
solars, un damunt l’altre.
Han ben aprofitat
el ciment i rajoles.
No han fet ni un jardí,
no han pensat a fer escoles.
No han fet ni un jardí,
no han pensat a fer escoles.
I no han pensat a fer
ni una claveguera,
ni semàfors, ni llums.
Les parets fan escletxes.
Tanmateix, per dormir
sí que el pis fa servei:
és tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
És tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
Les parets que té el pis
són tan primes, tan primes
que sé quan els veïns
prenen una aspirina.
I si els sento tan bé,
sé que ells també em senten.
Al barri nou on visc
les vides es barrejen.
A un pis hi ha dol,
a l’altre hi ha alegria;
escolten el futbol,
miren pornografia.
Quan jo fregeixo un ou
sento olor d’escudella.
Si volen tenir infants,
el somier em desvetlla.
Mató de formigó
i de ciment, formatge
tot quallat en brutor
de lletres acceptades.
Tot qualitat en brutor
i en lletres acceptades.
Tanmateix, per dormir,
sí que el pis fa servei:
és tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.
És tant el cansament
que fa que tot s’oblidi.

Amb fusells de canya,
sabres de cartró,
el posat ferotge
(que fa mitja por),
grans mostatxos negres
pintats amb carbó,
els brivalls del barri
van en formació.
Van a matar moros
més que no en veuran;
ja la veu de mando
dóna el comandant.
Els talons repiquen,
sona el redoblant,
ai! d’aquell qui gosi
posa-s’hi davant!
D’una claveguera
surt un ratolí:
cames ajudeu-me!
quin xisclar i fugir!
Sabres i escopetes
van d’ací i d’allí…
Els mostatxos negres
de res van servir!

Els voltants de l’esglèsia de Sant Antoni
ja a les deu plens estaven de gom a gom
i a la gent tot fent fresa i moven xivarri
s’esperava per veure passar els Tres Tombs.
Va arribar al cap d’un “rato” la comitiva
que portava les besties a beneïr
feien tots molta tropa però era el meu novio
el que més cors de llauna feia patir.
Com que “d’abanderado” hi anava ell
de content no cabia dins de la pell.
I jo en veure’l tan guapo i estarrufat
li vaig dir “carinyo” en un dolç esclat.
Ai Antonet del meu cor
rei dels Tres Tombs jo per tu
que en donaria de Tombs
Ai ja en pots estar ben segur, ben segur!
Com que el Sant del meu “novio”
aquell dia era
vam anar a celebrar-ho a Sant Agustí
erem tretze a la taula mes ell va dir-me:
la més vella es t’ha mare, no cal patir.
Quin gastet el molt plaga al costat em feia
però la mare badava i no el veia a ell
doncs prou feina endrapar la dona
que es va clavar per postres quatre tortells.
Al sortir al cine Diana ens vam anar
i allà si que el cotxer se’m va desbocar.
I per no disgustar-lo, jo soc així
m’ho vaig prendre amb paciència i fins li vaig dir.
A la nit vam anar al ball que a la Bohemia
els cotxers dedicaren al seu patró
i per més que no duia pas la “libreia”
el meu novio hi va anar de vint-i-un botó.
Ell i jo no vam perdre ni una tocada
i ballant disfrutarem com dos lirons
sobretot cargolant una americana
que és el ball segons diuen de fer petons.
Però va ser molt casual doncs el petonet
me’l va fer a la mitja hora en un reconet.
I al anar a fer una mica de ressopó
li vaig dir bo i tornant-li jo aquell petó.

Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
I és un infant que s’ha fet gran
vivint només amors d’engany.
Però als vint anys tot pot ser clar.
Tu vine amb mi, dóna’m la mà.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
L’amor sincer que t’han promès,
ho dóna tot, no espera res.
potser diràs, que no tens sort.
Però jo et dic:
L’amor no ha mort.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.
Tens un camí, Emmanuelle.
Tu el pots seguir, sigues fidel.
Tot és millor que no has pensat.
També hi ha amor de veritat.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle,
el seu cor que va perdut.
Un matí l’amor
vol cridar el cor d’Emmanuelle
que a vint anys ja està vençut.

Oh, no!
encara no!
Torna-ho a dir
mentre ets aquí!
Que el temps
s’esmuny
si el tens
i fuig la nit
mil nits més lluny,
i l’infinit
és fa finit!
Oh, no!
Encara no!
Parla xiu-xius
si sé que vius,
que el pols
et bat.
Són molts,
i els he comptat,
batecs del cor
sobre el meu cor
tan esverat.
Massa aviat encara.
I em mulla el plor la cara.
Oh, no!
Encara no!
Fes que el demà
es quedi enllà,
que mai l’espai
per mi
sigui dolor!
sigui claror!
sigui remor!
sigui matí!

No hi ha un sol moment ni cap dia
que t’allunyi del meu pensament.
El món sense tu em semblaria
buit i desert, inclement.
No hi ha cap melodia
que no hagi fet per tu.
Si no és per tu, voldria
que no fos per ningú.
Perquè és que et duc per sempre
dins l’ànima i la vida
i res no em pot fer entendre
que això no pugui ser.
Més enllà del meu viure,
del sol i les estrelles,
enllà de la distància,
eternament, ets meu.

Si, sóc jo, ja ho veieu, torno a casa.
He vist New York, he vist Milà, mig món he vist.
Però al Japó em va venir una enyorança
que em va fer dir: No puc passar sense París.
Per mi és molt important
París de tant en tant.
Han dit que m’agrada la vida
i les joies que brillen. Es cert!
Han dit que cantant i donant-me
encomano entusiasme. Es cert!
Però mai no he pensat,
vagi allà on vagi,
que aquell que em va escoltar
no valgui tant como jo.
Si han dit que jo sóc Mistinguette,
això si que és brometa,
sóc la Núria Feliu.
Que bonic, quan fa temps que una és fora,
tornar a trobar el què no hi ha a cap més pais.
Passejar als boulevards a tothora,
anar al Maxim’s al Macanane, viure Paris!
Paris amb tots els llocs
on baden els badocs.
Han dit que quan dono la poma
els estimo de broma. Es cert!
Han dit que jo vull violetes
més que francs o pessetes. Es cert!
M’agrada, pel carrer,
que tots em mirin
I saludar al que em ve
a dir: Que tal, com va?
Si ha dit que jo sóc Mistinguette,
això si que és brometa,
sóc la Núria Feliu.

És fàcil estimar
quan amb l’amor et trobes.
Sents que et duu coses noves
l’aire, per respirar.
Saps que no et cal res més.
Que ell és tota la vida.
Tot el passat s’oblida,
i el què vindrà després.
És fàcil, quan estimes,
somriure per no res,
pensar que no tens pes,
lliure, volar,
riure i cantar!
És fàcil estimar,
quan ell també t’estima.
Juga l’amor, fent rima.
Fàcil és estimar.

Quan no saps si la fred o bonança
quan t’oblides d’allò que et fa mal,
quan et queda un bocí d’esperança,
és Nadal.
Quan no saps perquè és d’alegria
aquell plor que ha tingut gust de sal
i has trobat que una porta s’obria,
és Nadal.
Nadal retrobat quan son dolces
ni que tinguin durícies, les mans.
Nadal, quan la pols que t’espolses
veus que és part del camí que fan tants.
Quan no saps el perquè, però pots riure
i et fa goig fins allò que no et val
i has trobat que tens l’ànima lliure
és Nadal.

És tan meravellós l’amor!
És la força més inmensa
que hi ha en tot el món!
És l’essència de la vida.
En ell no hi ha mentida.
S’enganya qui no el sent de veritat.
És tan meravellós l’amor!
És amb ell que té un sentit la vida
que ens han donat.
És com l’aire que respires,
com la llum d’un dia clar!
La vida
s’ha fet per estimar!

És un gigoló
que no té perdó
i que només diu mentides.
És un noi bonic
ros i presumit
i que m’ha robat la vida.
Ell sap sempre on és
la que té diners
per passar la nit amb ella.
Ell meu gigoló
va amb la que paga millor.
Ja ho sé, però em té la vida.

Escolta’m bé. No sé com dir-t’ho, encara…
No sé ni com parlar-te.
Perquè no et vull fer mal.
Escolta’m bé. Perquè la veu no gosa,
però t’he de dir una cosa
que no he dit mai.
Escolta’m. Els ulls de plor se’m neguen,
però les paraules han
de ser, com mai, sinceres.
Escolta’m. Jo no vull pas ferir-te,
però el que vaig a dir-te
ja sé que no t’ho esperes.
Escolta’m. Només una paraula.
No em facis dir la causa,
però, ens hem de separar!
No és pas que no t’estimi!
Com sempre, et vull encara!
Per molt de temps que passi
és teu el meu amor…
però et dic: Adéu
i… Bona sort!

Si m’estimes dolçament
em faràs feliç.
Si m’estimes bojament
serà el paradís.
Estimant-nos de veritat.
dolça o bojament,
amb l’amor que haurem creat
vencerem el temps.
Tots els somnis s’han complert,
són realitat.
Junts tots dos, hem descobert
la felicitat.

Ciutat de congressos,
d’artistes burgesos.
És ciutat de fires,
burgesos artistes.
La gran prostituta,
comprada i venuda.
La prostituïda,
venuda i traïda,
on les parets criden
eslògans, mentides.
Les boques que callen,
les goles que canten
veritats dormides,
de cop deixondides.
Ciutats dormitori,
misèria i microbis,
un cinyell de barris
fets amb els estalvis,
fets amb les fatigues
de tantes families.
És la ciutat noble
que és orgull d’un poble
que plora i que canta,
que lluita i treballa.
Merlets i muralles,
palaus i barraques.
Vells palaus que atrauen,
pisos nous que cauen.
Contractistes d’obres,
missers i manobres.
També la ciutat
és un cau de gàngsters
internacionals.
Cossos diplomàtics,
els grans transatlàntics,
avions que el cel creuen,
vaixells que naveguen,
camions que bramulen,
cotxes que circulen,
sirenes que udolen
i coloms que volen.
Homes que es moren,
hereus que no ploren.
Infants que pul·lulen
i homes que suen.
Places amagades,
i fonts encantades.
Botigues de vendre,
tallers, botiguetes,
cases d’antiquaris.
Refilen canaris
i la roba blanca
eixampla les ales
per les balconades
i els terrats dels patis.
Un allau de taxis,
embús d’autobusos,
grups de gamarusos,
cadires, ombrel·les.
Cecs amb loteria,
esguerrats per vida,
joves amb guitarres,
putes amb macarres.
Van plens els carrers
d’homes que treballen
i de malfeiners.
Estimo Barcelona.
Si li veig defectes,
això no hi fa res;
sé que no és perfecta.
La gran Barcelona,
la dels grans negocis,
dels vicis, dels ocis,
del joc i la fiena,
on treballa l’eina
i mai no reposa,
ciutat que és esposa
de mar i muntanya.
Si un dia me’n treien,
sols em restaria…
morir poc a poc.

Molts em diuen que és mentida que m’estimis
perquè mai t’havien vist enamorada.
I ni jo, no puc comprendre que tu vinguis
a parlar sincerament, com has fet ara.
Jo vull creure en les paraules que ara em deies
i vull creure que en mi penses en silenci,
però voldria que em juressis que és de veres,
que és meu i no d’un altre, per sempre el teu amor.
Puc jurar
que l’amor que amb tu naixia
va creixent més cada dia
i que mai no morirà.
Puc jurar
que no hi ha en el meu silenci
ni un moment que en tu no pensi.
En res més no puc pensar.
Perquè mai
no voldria deslliurar-me
dels teus llavis, en besar-me,
que per a mi és sols un instant.
Et vull tant,
que no és prou tota una vida…
I tu saps que no és mentida.
No cal que em facis jurar.

Tan poc temps que fa que anem junts
i ja he vist que ets distingit, que ets un home
del tot esplèndid.
Un “dandy” i elegant.
I, digue’m, no voldries saber el què estic pensant?
T’ho diré ben clar. Jo no vaig
al costat de qualsevol. Jo soc així!
Tu ets esplèndid!
Perd, si és que tu vols, temps amb mi.
Vols que ho passem tu i jo bé, molt bé?
D’alegrar també jo en sé.
Passaràs uns bons moments.
Et faré, si vols, content.
Tan poc temps que fa que anem junts
i ja he vist que ets distingit, que ets un home
del tot esplèndid.
Un “dandy” i elegant.
I, digue’m, no voldries saber el què estic pensant?
T’ho diré ben clar. Jo no vaig
al costat de qualsevol. Jo soc així!
Tu ets esplèndid!
Ets esplèndid!
Ets esplèndid!
Perd, si és que tu vols, temps amb mi.

Un so de sirenes dels vaixells que marxen,
Lés ràdios que criden la publicitat.
Els llavis que tornen petons i carícies.
El sol que, a la cambra, entra.
Damunt la cadira, la roba cansada.
Sentits que es desperten després de la nit.
Paraules callades. Mirades que parlen.
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que el vi i el pa,
que ets molt més que el cos i que la pell,
més que l’herba, més que el blau del mar,
més que el blat i el núvol i l’ocell,
més que un bri d’estrella dins la nit,
més que un gra de sorra i l’univers,
més que el temps que passa i l’infinit.
Ets més, molt més que tot.
Damunt la tauleta, la imatge de plàstic
d’una verge blanca, mig fosforescent,
amb un petit gerro i amb flors de mentida.
Dins el calaix busco, d’esma…
unes arrecades i quatre monedes,
la clau mig torçada i el vell collaret.
El mirall ens mira. Jo torno a mirar-te…
I com poder dir-te que ets més, ets més,
ets més, ets més,
que ets molt més que l’escalfor
que encomanes amb les teves mans,
més que l’aire, més que la claror,
més que el crit i el riure dels infants.
Més que el foc, que l’alba i el ponent,
més que l’or, dringant i lluminós,
més que el sol clamant i el goig del vent.
Ets molt més, molt més que tot.

Quan va passar la frontera,
allunyant-se del pais
i desant una bandera
dins el cor, cansat i trist,
va començar l’enyorança
i el trasbals de ser estrangers
en una terra de França
que esperaven que els volgués.
Exiliats, trista cosa,
gent que ha perdut i fa nosa;
potser viureu,
però aquell foc que us abranda
ha quedat a l’altra banda
del Pirineu.
Els records que mai no enterres
sobreviuen els combats
d’altres lluites i altres guerres
que desfan camps i ciutats.
I, de cop, la pau arriba.
No pas per tu, foraster,
que la pàtria, que vols viva,
no és encara com va ser.
Exiliats, trista cosa,
gent que va perdre i fa nosa;
potser ho veureu,
perquè el foc encara abranda,
en silenci, a l’altra banda
del Pirineu.
Ara, vell, però amb l’esperança
de no ser aquell qu ha perdut,
torna l’home amb l’enyorança
de la seva joventut.
I com ell, en vénen d’altres
amb els ulls il·luminats.
I els esperem tots nosaltres.
Benvinguts, exiliats!

Un so m’arriba penetrant,
llençat per home o animal,
m’envolta, amb un somni molt vibrant
aïnades que ressonen a les valls.
Hi ha cops de porta i plors també,
la soledat s’estén arreu.
Agafo fort la mà, la del costat,
m’ajuda, puja, i em refaig amb tu.
Obro el pit, respiro soc a dins.
No tinc por, ja sóc valent
sóc conscient de l’inconscient
l’energia suau sorgeix,
l’emoció és balbuceig.
Demanem a crits, que al carrer no hi hagi crits.
Fent uns crits hi ha massa crits, tot són crits!
Parlarem a crits, uns grans crits,
cridant, quins crits, xisclant crits.
No volem crits. Prou de crits. Vull cridar, crits!!
CRIDAREM:
FES EL TEU CRIT: EH!!
Obro el pit, respiro, sóc a dins.
L’aire és fresc com un càntir a l’estiu.
Dolç alè és pluja de perfums,
herbes i vapors, ja sóc al bosc.
Quan s’obren les flors són els meus ulls,
casses de rotllanes, salts i mans.
Cobles, músics, notes són amants
festejant la dansa saltarem.
FEM EL NOSTRE CRIT!!

Té el pare un negoci, de segona mà
amb mobles que ell compra
el pis m’he moblat.
Vaig vestida amb roba de segona mà
no crec que us estranyi
si això em fa empipar
tot el que he tingut i puc tenir
és segur, que algú abans ho ha fet servir.
Vestits de segona mà
he de portar.
Ja em diuen La Flor de Segona Mà
Tinc un vell piano amb molta història
que han tret de la Plaça de les Gloríes,
no puc trobar res per estrenar.
Fins en Jaume aquell lampista que jo estimo,
m’ha dit clar que no és solter, però que és vidu
Ja em diu tothom La Flor de Segona Mà,
la flor dels ciutadans
del barri dels Encants

Per la noia enamorada
es l’ombrel·la llengua experta
que diu allunya’t tancada
i diu acosta’t oberta.
Confident del cor l’ombrel·la
secrets sap i els sap guardar fidelment.
Quan es posa de canto
amaga el peto.
Si amb gràcia l’ombrel·la
se sap inclinar
l’animat enten el que el cor sent
quan és difícil el parlar.
Parla ombrel·la que ell ja t’enten.
Si vull dir-li que l’estimo
la faig rodar apassionada
i tot tancan-la de sobte
li dic estic enfadada
així el braç serveix per dir-li
que no veus com ens observen els papas
corona és d’amor.
Portant-la a l’espatlla
mon cor és per tu
i quan el veig en un passeig
arrossegant un braç la duc…
Parla ombrel·la que ell ja t’enten.

Viure.
Amb la gent vull viure,
que la gent més feliç vol a tothom.
Són com nens,
que els cal companyia.
Com si fossin ocells volant,
ells tenen tot el món,
tot el món,
com els nens
el tenen.
Viure
com viu la gent que és lliure
i que sap ser feliç amb tot el món.
Si és sincera,
si l’ànima és sincera,
veurà que viure no és trist
si en tots vol veure un amic.
De tots
ens cal rebre amor
per més feliç poder viure.
Jo amb tothom vull viure,
com la gent més feliç de
tot el món.

Geòrgia, Geòrgia,
et duc a dins
com la set que m’acompanya
pels camins.
Geòrgia, Geòrgia,
jardí tancat
del meu cor que no es vol plànyer
del passat.
La gramola del Call’s Bar
duia sons d’enllà del mar;
Benny fent el ploricó
tocava una cançó.
Geòrgia, Geòrgia,
no cal morir.
Quan la vida em sigui estranya,
torna a mi.

Sempre ets tu qui em va cridant,
oh, germana lluna, bona amiga!
Quan tots dormen, a mitja nit,
jo sé que els meus ulls mires fit a fit.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, germana lluna, surts per mi.
Cada nit, germana lluna, cada nit.
Ningú més pot escoltar,
oh, germana lluna, confidències.
En silenci, discretament,
em guardes la veu, ningú més no em sent.
Cada nit, cada nit,
amb tu vinc a parlar.
Cada nit, germana lluna, surts per mi.
Cada nit, germana lluna, cada nit.
Quan no hi ets, és estrany el sol.
No el puc ni mirar, ni parlar-li. Es en va.
No és discret. Ni un secret li puc dir.
Només tu, germana lluna, ets per mi.
Només tu, germana lluna, ets per mi.

Gigi, ets el mirall on m’he mirat,
ets el record del temps passat,
com un petit somriure.
Ets la il·lusió que m’ha aturat el temps.
Gigi, l’adolescència has revifat.
I ja no ets tu. Sóc jo.
Amb tu han tornat les il·lusions.
Sóc feliç!
Gigi, nena petita que ha crescut,
imatge i temps de joventut,
amor a flor de pell.
Una rialla sempre a punt
i un somni als ulls.
Igual que tu, jo no sabia
que tot era poesia.
Un bell somni que després
no viurem mai més.

Te’n vas, perquè he volgut que fossis lliure.
Ja sé, que si jo vull, no et mous ni em deixes.
M’has dit que, sense mi, tu no saps viure.
Però és que ara sóc jo que no vull reixes.
Aprèn d’anar pel món, que és gran la vida,
amb gent que plora i riu, i has de comprendre.
Potser trobis amors que són mentida,
d’altres que són veritat, i has de conèixer.
Si trobes un amor d’aquells per sempre,
més fort que aquell que jo en tu vaig fer néixer,
no tinguis cap rencança, jo ho sé entendre,
giraré el meu camí, com el sol al capvespre.
Te’n vas, perquè he volgut que fossis lliure…

Pel cel corren núvols de tempesta
el sol s’ha amagat avergonyit
per por que a la plaça la sardana
la gota d’aigua, faci emmudir.
El llamp avisa
un tro esclata
i les parelles
fort les mans s’agafen.
El fiscorn brama
el tible xiscla
i gotes d’aigua
cauen lentament…
La gent de la plaça no vol marxar
perquè la sardana encara vol ballar
la cobla s’anima
la música s’engresca
i el cel va plorant…
Gelós de la dansa el sol llueix
i dins la rotllana també hi vol entrar
ballar la sardana que tot ho agermana
sol, pluja i gent!

Gotes de pluja van caient
damunt el meu cap, i això a mi no
m’agrada
Però no us peséssiu pas que
la menlangia arribi a prendre’m la joia
que viu en mi.
Gotes de pluja van caient.
El cel és tot gris, però la vida canta.
Tot és més dolç i verd i
mai no podran desfer les ganes de viure
i de felicitat.
La pluja pot mullar-me,
però no ploro.
I espero que
somrigui el sol darrera els núvols.
Trista, la pluja va caient
damunt el meu cap, que és xop de
gotes d’aigua,
però sobre d’aquest cel gris
hi ha un cel més alt i lluminós,
blau i esplèndid,
i ple de sol
que m’espera i brillarà!

Si algun estel tu veus més enllà de la nit
Que et fa l’ullet molt decidit,
No pensis pas que és una estrella més
És que et coneix i amb tu ara es diverteix.

Si et diu que pugis amb ella jugaràs.
Si és que vols creure’m fes-me cas.

Amb l’estrella tu et pots gronxar
Ijugar a fet amagar.
Si una estrella tens a la mà
No te la deixis escapar.

No te la deixis escapar.

“Siguiendo mi camino”
Adaptació: Josep M. Andreu

He passat la nit somniant
amb un príncep dels que ja no h’hi ha
que ha vingut, m’ha besat, m’ha volgut…
i jo m’he donat…!
No puc dir, ben bé, com ha estat
-si era un somni, m’ha semblat realitat-
l’he tingut, l’he estimat i, feliç,
m’he despertat…!
Oh! si no fos una mentida!
Oh! si el meu somni prengués vida!
Si ell, l’amor buscat
i desitjat
fos realitat!
Vull ser feliç altra vegada!
Vull una nit no somniada!
Vull haver viscut
l’amor del somni
que avuí he tingut!

I ara, què…? Sense l’amor que vas jurar-me,
què faré? On aniré? Per quin camí?
Si he de viure sense tu, i acostumar-me
a pensar que era mentida el que em vas dir.
Com pot ser que encara pensi em perdonar-te?
Com pot ser que jo no et deixi d’estimar
i que tingui l’esperança de trobar-te
si m’has dit que t’he de perdre i oblidar?
I ara veig que has cremat com una flama
tot l’amor que tenia jo per tu.
I és en va una veu que encara clama
pel desert, on sense tu no hi ha ningú.
Quin camí podrà seguir la meva vida?
Quina llum podrà buscar, sense il·lusió?
Si per sempre em farà mal una ferida,
la ferida que ha deixat el teu amor.

Els tramvies d’en Foronda van farcits de ciutadans
semblen llaunes de sardines… ambulants.
Els dels banys, com els de Gràcia
I els de circunvalació
van tan plens que tots s’hi ofeguen de calor.
Sobre tot les plataformes son fornals al roig més viu
i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!
En cada una sempre hi ha entre xics i grans
vint persones i un parell de guardia urbans.
Si passo molt distreta per la via
quan entregar la feina vaig o en vinc
i sento la campana del tramvia
quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc
i és el tramvia!
Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i el que tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un Raffles… d’ocasió.
Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés
i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.
Així és que de l’elèctric quan baixeu
tots teniu el cementiri a l’altre peu.
Fan desgràcies el quaranta
i el disset i el vin-i-nou
I fins el de la Creu roja… ves si és prou!
El que hi ha a Santa Madrona
que com tots va molt furient
a can Tunis os traslada… facilment.
El que va a la Bonanova
tot sovint també fa mal
als promesos que a les fosques
pujen sempre a l’Imperial.
Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop
que aquells “plátanos” fan mal en dar algun cop.

M’ha dit a cau d’orella
-ni quasi em recordo de res del que ha dit-:
sols sé que m’ha dit coses
com mai en ma vida n’havia sentit.
M’ha dit el grandíssim, que tinc els ulls pèrfids,
que enceguen, que encenen, que abrusen el cor;
que aquell qui miren, tan fons el fereixen,
que pres en ses flames, bon goig si no en mor.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
M’ha dit molt més encara,
-ni quasi recordo què més m’ha contat-:
però al escoltar-lo
m’estranya de veres com no m’he enfadat.
M’ha dit que quan parlo ma veu és tan dolça
que canta, que vibra com arpa immortal.
que és veu de sirena que aquell que l’escolta
no troba en sa vida remei al seu mal.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.
I ha dit altres més coses
que a penes si goso voler recordar,
sol sé que ara al pensar-hi
no sé jo mateixa si riure o plorar.
M’ha dit que en mos llavis, somrient enigmàtics,
un bes hi batega com foll papalló,
i que ell donaria la vida i cent vides
tan sols per fiblar-hi la mel d’un petó.
Quines coses de dir!…
Però així i tot donen bo de sentir.

Sou aquí, els bons amics que jo estimo.
Sou aquí, ara us tinc tan a prop
que em ve una sensació i em pren un tremolor
que em va des del cabell fins al taló.
És el goig de tornanr-vos a veure,
és el goig, o potser l’emoció.
per mi és amic, igual
aquell que està allà dalt
com el que seu al rengle principal.
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que en l’amistat puc creure.
Vostè, que em va animar quan jo vaig començar,
i tu, que em vas fer fer un autògraf pel carrer.
A tots els que heu vingut
ja us he reconegut.
Us vull dir, I no us dic cap mentida,
que, de cop, molt petita m’he vist.
Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.
A tots i a cadascú avuí cantaré.
Ja l’he vist, oh, senyora bonica!
I al marit, que va sempre amb vostè.
I a tu, una nena abans,
com te n’has fet de gran!
I aquell del Poble Nou, i aquell de Sants!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Des d’aquí dalt he vist el noi de posat trist
i aquell que un dia em va venir a felicitar.
I a tu, que vas barbut,
ja t’he reconegut!
Ja us he reconegut,
amics, que m’heu vingut a veure!
Ja us he reconegut,
ja veig que amb l’amistat puc creure.
Conec aquell d’allí, és un antic veí.
A tots i a cadascú, no m’ha fallat ningú.
A tots els que han vingut
els he reconegut!

Adéu Joe, ho deixo tot, me’n vaig ara.
Ho deixo tot, tinc la barca preparada.
La meva Ivonne m’estima i m’espera encara.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.
Jambalaya ben picant vull menjar jo
aquesta nit vinc amb la noia que més estimo.
Vull tocar, d’omplir el vas en tinc ganes.
Als pantans hi ha festa gran, me’n vaig ara.
Tothom beu, tothom riu, festa grossa!
Més d’un ve per tu Ivonne, ets preciosa!
Ben mudats i esverats tothom balla.
Als pantans hi ha festa gran me’n vaig ara.

No sé com dir-t’ho
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Ara el sol brilla
però hi ha molts dies que també pot ploure.
Sóc aquí si tu ho vols,
demá no hi seré, vens o no oooh…
No sé com dir-t’ho,
no tinc per tu un jardí tot ple de roses.
Amb promeses d’amor et puc robar el cor,
peró jo no tinc màgia sempre, ja m’agradaria!
Saps que mai no et mentiria.
Si amb paraules només pogués canviar el món!
Si et prometo el meu cor segur que t’agradaria!
De què et serviria!
Que tot plegat són quatre dies!
Vam quedar que ens divertiríem
Vinga anem a viure ara que podem.

Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
tinc un món per mi,
amb jazz i samba,
amb jazz i samba,
si.
Per jazz i samba,
per jazz i samba,
jo ho daria tot,
que jazz i samba,
que jazz i samba
sóc.
És el ritme que em fa viure el cor.
Com si vol i no vol.
Fa com llum de pluja i sol.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba
el meu cor es mou.
Amb jazz i samba,
amb jazz i samba…
Prou!

 

Jo busco un mil·lionari.
Un senyor, si pot ser jove,
o almenys no massa vell,
però sempre un mil·lionari
i que em digui, ben dolç:
Tot el meu, ara és teu.
Jo busco un mil·lionari
per poder anar amb un Rolls-Royce
i sopar als bons restaurants…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.
Es pot dur bon abric
quan es té un bon amic,
sobretot si és ben ric
i el cos t’omple de joies
tan de dia com de nit.
Jo busco un mil·lionari,
un de sol -ja m’hi conformo-
en dolars, si pot ser…
Jo busco un mil·lionari.
Busco bé, passejant pel carrer.

Jo t’estimo,
tu m’estimes, però és que ell també
m’estima.
M’amoïna
quan em diu que pels meus ossos, ell,
s’aprima.
S’imagina
i endevina
que n’hi ha un altre
que m’estima.
I em diu: vine!
I em diu que jo sóc, per ell, la medecina.
Tu m’estimes,
ell m’estima. Cada dia em fa una rima.
I em somnia…!
Si no el vull, m’agafarà una malaltia.
Fent tentina,
ja no sé per quin costat el cor s’inclina.
Potser sigui, de tots dos, una joguina.
Jo t’estimo, tu m’estimes, ell m’estima.
Final: Jo t’estimo,
tu m’estimes,
ell m’estima.

Escolta aquest cant
que em surt de l’ànima
que brolla dins meu
amb força i sentiment
escolta aquest cant
que amb joia esclata
per aquest gran amor, fervent.
Per un amor fervent
Amor, amor
un jorn d’argent
un foc intens em va cremar
tu em vas mirar
la meva vida vas il·luminar
i ja per sempre més
amor per mí seràs
la joia de viure.
Plaent serà la nostra vida
radiant serà el nostre amor.
Junts sempre fins al final
mai res ens podrà separar.
I sempre més recordarem
el jorn d’argent.

Josuè va conquerir Jericó,
Jericó, Jericó.
Josué va conquerir Jericó.
les muralles es van enfonsar.
Tots t’exalten com feren amb Gedeó,
tots et lloen com feren amb Saül,
però cap no fou tan bo com Josuè
al combat de Jericó,
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.
Pels vols de les muralles de Jericó,
marxen amb les llances a les mans
i sonant les grans trompetes
Josué canta al Senyor
aquell matí!
Josuè va conquerir Jericó
Jericó, Jericó.
Josuè va conquerir Jericó,
les muralles es van esfondrar.

Cada diumenge vaig, jo,
quan ja tot va dient que ve el temps millor,
al ball, on l’acordió
torna a fer-nos sentir il·lusions.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
Ell ens fa sentir com un aire fi,
ple de tremolors.
Fins diria que somriu,
que amb les nostres coses viu
i que posa llum d’estiu
dins de cada enyor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots.
I no saps per què,
però tot l’aire és ple
d’aquest so tan dolç.
Pren I es deixa prendre
i ens fa viure del tot,
aquest so tan tendre
d’acordió.
Un dolç oreig et dirà
que el teu cor ja no pot sense amor passar
i que sentint la cançó
sempre torna aquest temps millor.
Va tocant per mí,
va tocant per tú,
va tocant per tots…

Un dia el nostre poble va veure sorgir un home
que ens va tornar l’orgull de dir-nos catalans.
Ben lluny d’aquell setembre, que fou la nostra posta,
l’abril que ell ens va dur omplia els nostres cants.
Figura de l’Avi,
jo et veig temps enllà.
El somriure als llavis
i el mirar tan clar.
Aquella mirada
amb la veritat,
la pàtria estimada
i la llibertat.
Figura senyera
que va presidir
la nostra manera
i el nostre camí.
Amb tu vingué, un dia,
claror i aire fresc.
El poble et volia,
gran Avi Francesc.
Un dia de desembre que havia de ser festa,
un dia de Nadal, un dia assenyalat,
va ser jorn de tristesa. La teva blanca testa
va reposar del tot. Honor al que ha lluitat!
Figura de l’Avi, etc.
Avuí, els hereus joves no volen veure morta
la flor de llibertat que ens van arrabassar.
I tu, des d’on ens miris, veuràs renèixer, forta,
la lliure voluntat del poble català.

Tot l’escenari és un món.
I és el món, l’escenari més gran.
Tot hi cap.
L’espectacle és el món de les follies.
El món, espectacle ambulant.
Amb ell, tots anem giravoltant!
L’univers, contemplant-nos a tots,
diu que és el món
un “show” colossal,
ple de follies!

Quan arriba la nit
vull somiar.
El temps es fa infinit,
el temps se’n va,
i un somni molt petit
em ve a trobar.
El meu, de sempre.
El somni que he guardat,
que duc al cor,
és l’home imaginat,
és l’home fort.
Ell és, de veritat,
la meva sort
i el meu amor.
Ell vindrà, no en tinc cap dubte.
Cada dia l’he esperat.
No caldrà ni una pregunta.
Serà ell, ho sé, serà aquest home.
Aquest que he somiat,
que ha d’existir,
que encara no ha trobat
el meu camí,
aquest que, enamorat,
vindrà, un matí,
tan sols per mi.

Aquest somriure teu,
aquest que em fas,
serà com un adéu
si tu te’n vas.
Com una ombra té,
que no sé dir.
I és així, potser,
només per mi.
La pluja em besa i duu
claror i neguit.
I amb un somriure, tu
fas dia i nit.
Un estrany pressentiment
diu que em rius com un absent.
Com una ombra en el camí
el teu somriure en mi…

Des l’última vegada
que vaig veure París,
n’estic enamorada.
I tant de temps
que no l’he vist!
Recordo el seu somriure,
els taxis i els cafès
i aquell delit de viure;
quan rèiem per no-res.
Amb verds de primavera
i amb cors enamorats!
Encara veig com era
aquell París que no he oblidat.

Cada diumenge a la nit
jo vaig amb la mare al Foment a ballar
que hi ha un sarau molt lluit
i un jovent alegre que sap disfrutar
jo faig molta broma amb les meves amigues
però encara en faig més amb el meu ballador
i mentre les velles estan pesant figues
molt junts nois i noies voltant pel saló
fem animació.
Ai balladora encisera de la boca petonera
al jovent jo sento dir
i afegeixen aquests mots
no te’ls comprometis tots
guarda-me’n un per mí.
Un botiguer molt guapot
que és una baldufa si es posa a ballar
i que vol ser el meu xicot
el darrer diumenge la toia em comprà
i mentre ballavem va dir amb picardia
a sopar a can Moritz jo t’hi vull portar
però després al veure que també venia
la mare amb nosaltres es va repensar
i adeu-siau sopar.

Des del cel estant,
tot el món no és res,
fins que ve, tocant,
la banda en pes!
Ella ens fa arribar,
ben alegrement,
tot el goig que hi ha
al mar i al vent.
Escolteu-la amb tot el cor,
que el seu pas ens porta sort!
Va deixant l’aire vibrant,
quan va passant!
Va deixant estels!
I bocins de cel!
Tota la vida amb ella crida
tots amb la banda cantem.

Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia: quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma.
No et fiïs mai de la calma
que és mare del temporal.
Bufa mestral, bufa ben fort,
Hissem la vela i anem a port.
El cel estava estrellat
la lluna plena brillava
ma barca no em dava un pas
i jo que poc m’hi esforçava.
I jo que poc m’hi esforçava
ma barca no em dava un pas.
Bufa mestral, bufa ben fort.
Hissem la vela i anem a port.
Bufa ben fort, bufa ben fort,
que ja ens espera la mare a port.

Per la Madeleine
i als voltants del Sena
porto poms de flors, en vaig plena.
Jo, que era modista,
ara sóc florista
i no us penseu pas que estic trista.
Els qui coneixia,
pels qui jo cosia,
ara em compren flors -qui ho diria!-
per veure’me cada dia,
i això que venen de lluny.
Al que em ve a veure a mí,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vostè, que és tan gentil!
Els bouquets més bonics
he triat pels amics.
I ells es queden mirant
tantes flors esclatant
com si fos primavera.
La flor que tinc per tu
no la dono a ningú.
Però, si el cel es fa gris,
però per aquell que està trist
sóc la flor de Paris.
Més d’una vegada,
quan estic cansada,
s’omple de records la mirada.
Veig aquella nena,
cabell ros i trena,
que jugava aquí, vora el Sena.
I la llum tan blava
de quan somniava
i, cosint, les hores passava,
però aquell record s’acaba
quan veig venir tanta gent.
Al que em ve a veure a mi,
agraïnt-l’hi he de dir:
Sóc feliç, de debò,
i aquí va aquesta flor
per vosté, que és tan gentil!

Oh! Gavina voladora
que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora
vas volant fins arribar,
a la platja assolellada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada,
la nina dels meus amors.
Quan la vegis sola,
prop la quieta onada
don-li la besada
que li envio més fervent,
digues-li que sento
dolça melangia
i que penso en ella en tot moment.
Oh! Si igual que tu gavina
el mar pogués jo travessar
fins arribar a la platja
on tan dolç és recordar,
i veure la imatge bruna
en un suau despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d’acariciar.

Jo soc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo soc la Marieta que anava amb el soldat
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificanta cançó que em varen fer
va ser la que a tot-hora sentia pel carrer.
Jo soc la criticada Marieta que retreu aquest
cant de picardia
i amb el mateix soldat si no i hagués anat
jo encara tornaria anar a la Font del Gat.
Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca com feia molta gent
la Font del Gat doncs era grat lloc d’esbargiment
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perque un dia ens van veure que ens feiem un petó
alguna mal llengua va treuren’s la cançó.
Després va l’amor nostre tenir un nou incentiu
i pel fillet guarnirem el nostre alegre niu
com que d’aquestes coses la gent sempre s’en riu
de mi s’en reien dient-me. La noia de l’ull viu.
Aquells que no comprenguin lo que és estimació
que riguin tant com vulguin
i cantin la cançó.

Teniu aquí,
si no l’heu vist,
la millor orquestra del pais.
Veniu aquí,
tots a escoltar.
Cap com aquesta no n’hi ha.
Clarinet, contrabaix
i una trompeta que és un cas.
Hi ha un bon trombó
i el pianista-director,
i un bateria campió!
Veniu-hi tots
I escoltareu
millor música que al Liceu.
Ho toquen tot,
òpera i jazz,
sardana, polka I contrapàs.
Són els músics de la colla
que fan més forrolla.
Tots són d’aquí
i tots sis són
els millors músics que hi ha al món.

Vaig per la vida contenta i feliç
com si la terra fos el paradís.
Tot el que miro per mi sempre és meu
amb poca cosa ja en tinc prou.
Jo vull jugar el joc de la sort.
M’ho dicta el cor. Jo sóc així.
En mi tot canta, tot dansa
i és meu.
I amb poca cosa ja en tinc prou.

La Paula no du mitges
comprades als encants
que du mitges de seda,
que son més elegants.
Ahir era una pobra
anant casi captant
avui és la que mana
als balls del Gavilan.
Ahir tant sols menjava
un rosegó amb afany
avui fins mira amb fàstic
pollastres i xampany.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
amb gust les cremaria
per ésser com abans.
Hereus de cases bones
la volen cobrir d’or
el cos poden comprar-lo
mes no comprar el cor
ella encara és pura
i dolça com abans
el cor encara el guarden
les voltes dels encants.
La Paula te unes mitges
comprades als encants
van ésser les primeres
per això li venen grans.

Mira el mar,
a través del plor
que va caient.
Pluja sobre el mar,
ulls entelats,
l’aire mullat.
Estem plorant.
Mira el mar,
calma trista i plor
serè i tranquil.
Mira els regalims
galtes avall,
penes endins.
El cel de plom.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols
i se’ns emporti.
Volem somriure.
Implorem que el vent
s’aixequi amb força.
Demanem al vent
que escampi els núvols.
Exigim al vent
que ens porti el sol
de l’alegria.

Sóc mariner,
vaig de viatge,
vull i no vull
cala i estatge,
aigua de port,
ona salvatge,
vela a la mar,
noia a la platja.
Jo vull cent mil coses,
llevants i ponents.
Tu em vols donar roses,
que és tot el que tens.
Les roses fan nosa;
jo tinc, per si véns,
només una rosa:
la rosa dels vents.
Vaig a l’atzar,
la ruta incerta.
Un sol es pon
i un es desperta.
El cel és alt;
la mar, deserta.
Duc a la mà
la rosa oberta.
Deixo el teu port
i l’aigua mansa.
Esborro els ulls
de l’enyorança
que al meu voltant,
com una dansa,
tot l’horitzó
volta i no es cansa.

La Son-soneta és aquí,
ara ha arribat de puntetes;
du vestit color de nit,
va coronada d’estrelles.
La Son-soneta és aquí,
la Son-soneta us ve a veure.
La Son-soneta ha vingut;
si la voleu fer contenta
direu ben baix: “Santa nit”
i aclucareu les parpelles.
La Son-soneta ha vingut;
per si voleu anar amb ella.
La Son-soneta us durà
volant entre cel i terra;
us durà dret a un pais
on els somnis d’or floreixen:
el pais que s’esvaneix
tantost el Sol es desperta.

Pot passar molt bé que un dia arribis a París
i el trobis gris i amb taxis buits i sense pressa.
Dius que no pot ser, que han canviat cada carrer,
fins t’ha semblat que la ciutat no és la mateixa.
Perquè, el temps res en tu no ha canviat
i el cor amb força encara et bat.
Però, mira bé, i al teu voltatn
veuràs Paris igual que abans.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.
“Bonjour, la Tour, bonjour, bonjour París!”
I veus a l’Opera gent “chic”.
I sempre hi té les torres Notre Dame.
El Sena hi passa igual que ahir,
el vell Panam no vol morir
i en els bancs de Luxembourg,
com sempre, avuí es parla d’amour.
Per molt temps que passi
la Torre eiffel no es mou!
Dins el metro van tots encongits, igual que abans,
no et pensis pas que trobaràs un lloc per seure.
I entre “apretaments” de tanta gent, tot és igual,
els atrevits fan correr els dits. Ja ho podràs veure.
Per si algú encara no m’enten
torno a dir: Paris no és diferent.
Si el mires bé, no ho dubtis pas,
igual que abans Paris veuràs.
La Torre Eiffel no es mou d’allí.

Quan arriba la nit
no vaig pas al llit,
que em faig la toilete.
Vaig cap aquell local
on per un xaval
perdo la xaveta.
Ell, que és tan ben plantat,
tot just he arribat
ja em fa una brometa.
Quan comença el ball l’acordió
ell també comença la cançó:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que aquest meu xicot
tan balla fox-trot
com l’americana.
I es passa treballant,
però amb el ball pensant,
tota la setmana.
I si ell s’hi troba bé
jo també hi vindré
de molt bona gana,
que m’agrada, mentre anem ballant,
la cançó que sempre em va cantant:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor.
Si em deixes fer, jo et faré ballar el ball rodó.
Mentre se’m clava, ell em diu:
Ai, xava, digue’m que vols
T’agradaria ballar algun dia tu i jo tots sols?
Agafa’t fort i el meu cor sentiràs com va!
Com jo ningú no et fa a tu aquest giravoltar.
I quan s’acaba em torna a dir: Xava, aquest meu neguit
sols me’l treuria ballant un dia tota la nit!
I és que mai no en té prou,
tot el dia es mou,
diu que és la música,
que el ritme porta al cos,
que no té repòs
i que tot li pica.
I és que aquest moviment
un se’l va aprenent
tot de mica en mica,
com si fos el filtre de l’amor.
I li dic que em canti, per favor:
Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor…

Laura, ulls que em miren des d’un retrat.
Laura, un enigma callat.
Pertot, pertot com una ombra hi ha
I mai ningú sabrà on és

Qui va ser Laura?
Un somriure o bé un plor. Qui sap!
Laura, digue’m la veritat.
Jo vull, jo vull preguntar i no en sé
Qui era Laura?
Potser un somni i res més.

Al cel brillaven milers d’estrelles
era de Pasqua l’hermosa nit
al vent llençaven les caramelles
cançons alegres entre el brogit.
Quan el meu novio
que era el solista
de l’Aliança del Poble Nou
“serio” lluia sa veu d’artista
estava el barri ple com un ou.
I jo escoltava des del balcó
les dolces notes d’eixa cançó:
Per tú, tan sols per tú, xamosa nina,
d’amor ardent el meu cor sent
un goig diví!
Que és gran l’estimació que a mi em domina
ja ho comprendras quan estaras
soleta amb mi, soleta amb mi.
Quan acabaren les caramelles
va haver-hi un xafec d’aplaudiments
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.
Vaig dar d’ous frescos
dotzena i mitja
i un be i un ànec al meu xicot
mentres li deia plena de ditxa.
Veus si t’estimo rei del meu cor.
Petons anava tirant-li jo
i ell em cantava amb mota il·lusió.
El segon dia de Pasqua anaren
a Badalona a menjar-se el be
i al tornar al vespre tots ells passaren
formats com sorges pel meu carrer.
Amb grans forquilles
a molts se’ls veia
el meu tocava l’acordió
i fent-me el murri l’ullet em deia:
Tot el que vulguis et diré jo.
I així cantava molt dolçament
fent filigranes amb l’instrument.

Les noies i els nois
Sense maldecaps,
Fan festa I fan gresca
I juguen plegats.

No tenen butxaques,
Però són els més rics,
Llençant alegria
Amb tots els amics.

Les noies i els nois
Si es miren els ulls
D’amor i follies
Es fan mil embulls

Creen fantasies
Dient veritats,
Es lliure el seu viure i
La seva amistat

Les noies i els nois
No tenen dos rals
La seva riquesa
Son els ideals.

I canten i riuen,
No tenen mai son,
Que sempre és de dia
I el sol mai es pon.

Les noies i els nois
Són com els ocells,
Alegres I lliures
I pobres com ells.

I fan mil proses, i es senten herois,
Les noies I els nois, les noies I els nois
Per tot arreu les noies I els nois

 

“One of the boys”
Adaptació: Josep M Andreu.

Fou una pàtria.
Va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba
un raig d’estrella:
sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants: (bis)
“Foc nou, baixa del cel i torna a prendre:
ja ha arribat l’hora d’esventar les cendres,
oh Pàtria de les tombes flamejants! (bis)

Davant la caserna
quan el dia es fon
la vella llanterna
encén un altre món.
El vespre és nostre i cada nit
robem instants a l’infinit
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
I dins la nit fosca
tots dos abraçats
fem només una ombra
i els temps s’ha aturat.
Poques paraules ens diem
però sabem que ens estimem
tu i jo, Lili Marlène
tu i jo, Lili Marlène
Passa el temps de pressa
sense fer-ne esment
fins que el toc de queda
desfà l’encantament.
Ens feia mal aquell adéu.
Fins a demà, dolç amor meu!
Adéu, Lili Marlène,
adéu, Lili Marlène.
És la tendra història
d’aquells meus vint anys.
S’omple la memòria
dels dies llunyans.
I encara em sembla que ets aquí.
T’estrenyo fort! Et tinc amb mí!
Lili… Lili Marlène…
Lili… Lili Marlène…

Ja he complert pena tornaré,
i vull saber si ets meu o ja no ets meu.
Per carta, ja vaig dir-te: Em deslliuren aviat.
Ja saps que has de fer, si encara em vols hi m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys. Has pensat en mi?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré, de l’autobús. Si vols, culpa’m a mi.
Que el roure sensa el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Tornaré a casa. T’ho vaig dir.
I vull saber el que és meu i el que no és meu.
Sols tu és qui té la clau de la presó d’on vull sortir.
Ja saps que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.
Saps com m’ho has de dir.
Lligant amb un llaç groc el roure del camí.
Han passat tres anys.Has pensat en mi ?
Si miro, i el roure no duu el llaç lligat,
no baixaré de l’autobús. Si vols culpa’m a mi.
Que el roure, sense el llaç, que ja no em vols em voldrà dir.
Sols tu es qui tè la clau de la presó d’on vull sortir
Ja saps el que has de fer, si encara em vols i m’ho vols dir.

Vaig amb l’ànima ferida.
Saps que et crida i que t’espera.
Vaig buscant la teva vida,
lluny, on sempre és primavera.
Lluny, on van les esperances.
lluny, on van tots els amors.
I, mira, potser és que el cor delira,
lluny, jo sento que tu em crides,
jo sento que tu em crides.

M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Són tan hàbils, tan elegants.
Fan jugades que semblen jocs de mans.
Tinc un home que és un timador
però quan m’estima
no em tima no, no.
Tu en tens dos, jo en tinc tres.
Dóna’m els dos, té els meus tres.
I, ves per on, tres i dos ja no hi són!
No es fa cap dineral
guanyat de ral en ral.
M’enamoren els timadors
que fan mil trampes
i semblen senyors.
Endevina qui t’ha tocat.
La cartera segur que t’ha volat.
Entre lladres i estafadors
no té importància
si es roben tots dos.
tu en tens dos,
jo en tinc tres.
Dóna’m els dos,
té els meus tres.
i, ves per on,
tres I dos ja no hi són.

Va dir-me, molt galant: Madame,
la mà jo us vull besar.
Sou dolça i elegant, Madame,
i el cap em feu rodar.
Va dir-me, apassionat: Madame,
no puc dissimular.
I és que no sóc cap sant, Madame!
I és que m’agradeu tant, Madame!
I jo, me’l vaig quedar mirant…
I és, ara, el meu amant.

Mai més
No tornarà aquest moment.
Passa un sol cop a la vid
Per no tornar mai més.

Mai més,
No tornarà ja mai més,
Amb tanta força i tendresa,
L’encís d’aquest moment.

Mai no havia pensat que l’amor
Pogués ser tan inmens,
En un màgic moment
que es depura en el temps.

Perquè tu i jo volem
Que aquest moment sigui etern.
Però es ben segur que com ara,
No tornarà ja mai més.

 

“Again”
D. Cochran — L.Newman
Adaptació Josep M. Andreu

Mai no goses
dir-me aquestes coses
que voldria
sentir.
Mai no goses
jo no et poso noses
Prou t’ajudo i començo
però no vols seguir.
Si soc tendre
tot s’acaba amb il·lusions.
I t’esveres
de fogueres
i volcàniques passions.
Si vols parlar-me
d’estimarme
fes-ho, ja, i no esperis,
no esperis més.

Longneck bottle, cau-me de la mà.
Ei! Jukebox no toquis aquesta cançó mai més
perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botttle, cau-me de la mà.
Escolta’m bé maleït mirall
no tens res més a fer?
Mostrar-me a tots en aquest estat
no em guardes el secret?
La pista sembla que vol jugar amb mi,
allà on jo vull girar,
seguint el ball no dubtaria a marxar
però aquest pas no el tinc gens clar.
Perquè hi ha algú a casa meva
que m’estima i no entendrà.
Longneck botlle, cau-me de mà.

Quin secret té la flor què em donaves?
Quin estrany i enigmàtic poder?
En tocar-la, el meu cor tremolava.
Olorant-la, el temps fuig i se’m perd…
Com un vague i subtil encanteri,
un miratge, que es veu i no es veu,
una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
Una espurna de màgic misteri,
que et segueix i amb tu va a tot arreu.
No et pregunto quin vent et portava,
ni si un altre mal vent se l’enduu,
ni si el cel d’aquest dia s’acaba.
Avuí visc, i ets amb mi i sóc amb tu.
Què hi duus dins de la teva mirada?
Quan em parles, ben bé, que em vols dir?
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.
I és que et miro, i despertes l’albada
i t’escolto, i em sento morir.

Apa, anem-hi, amic,
i ens prendrem dues copes
en els carrers antics,
bastits amb pedres xopes
d’històries i records
recordats per ningú,
de records i d’històries
que són per mi i per tu.
Records que ja són pols,
històries que són pols,
records que sols són pols.
Anem al casc antic
d’aquesta gran ciutat.
Apa, anem-hi, amic,
no et facis pregar tant,
no temis els records.
Agafats de les mans,
trescarem carrerons
amb capelles de sants,
les mans que seran pols,
que demà seran pols,
que avuí ja sols són pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.
I els antics amants
passen de tasca en tasca
una darrera nit
que els fa neguit i basca.
no gosen dir-se adéu
quan es fan un petó,
petó de cendra i pols
que demà serà pols,
que avuí ja sols és pols.
Una pujada,
una baixada,
una plaçola
inesperada.
La pluja amiga,
la pedra antiga.
La pluja torta,
la ciutat morta.
La pluja antiga,
la pedra amiga,
la ciutat morta i la pau…
i la pau d’un adéu-siau.

Llúu el coure i el llautó
amb cendra i llimona, fregats;
de lleixiu sura l’olor
per sobre els emblanquinats.
La capella de l’hospici
agombola els estadants
tremolencs i encongits,
segles de dol en ses mans.
Ulls vells, que no saben mirar,
però que senten delit
de veure, a la mitja nit,
Jesucrist com neixerà.
A matines de l’hospici
la sibil·la no hi pren part:
no es pot profetitzar el fi
allà on tot s’ha acabat.
A la foganya hi flameja
un tronc d’ametller corcat.
La campana de l’hospici
repica per Jesús, que és nat.

Si saps que ens hem donat
ànima i vida,
si saps que t’he estimat
sense mentides,
per què dubtes i em dius
coses que em dolen?
Si em vols ferir, no et vull sentir.
Saps que em fas mal.
Tu saps la veritat
de cada dia.
Tots dos ens hem donat
felicitat!
Amb l’ànima i el cor,
torna a somriure.
De dins el nostre amor
que no se’n vagin mai!

Jesús, que vols fer de molt,
quan dius que véns de pescar!
Pareix que no has deixat peix
dins el rebost de la mar.
Jesús, i que ho fas de gros,
quan dius tot el que has pescat,
xop, d’escates amarat,
més content que un ca amb un os!
Dius mentides, pescador,
dius mentides, mariner,
i quan me jures amor,
dius mentides, mentider!
I saps que hi vas d’estufat
en dur ben ple el senalló
del que has tret o el que has comprat
al peixater del cantó.
Saps que ets de presumit
volent fer creure a la gent
que en el mar color d’argent
toques el cel amb un dit!

Quan no hi ha camins, quan terra endins,
sols hi ha fang, només fang
no perd mai l’esperança
d’un demà qui vol lluitar com tu.

La nostra terra que no pot riure
Tu saps que demà serà lliure.

La nostra terra, farta de pluja,
Sap que hi haurà sol i demà
Més enllà…

 

“Beyong tomorrow”, SERPICO
M. Theodorakis
Adaptació: Josep M. Andreu

Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que tu, amb mi viuràs per sempre.
I el meu cor s’ha esborronat
i és tot felicitat i bat més fort !
Mil estels, del cel estant,
avui ens van mirant
i ens fan l’ullet amb alegria.
Tot allò que he somniat
avui amb tu,
s’ha fet realitat !

 

“Long ago…”
Adaptació: Josep M. Andreu

Oh Marquesa, si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
jo us suplico que em feu la gràcia
de ballar un minuet amb mí.
No sentiu? Ara el preludien
la viola i el violí;
el saló s’omple de parelles…
molt millor s’estarà al jardí.
Allà l’aire ens durà fragàncies
de les roses a mig obrir;
sota els arbres, al clar de lluna,
deu ballar-s’hi millor que aquí.
Al jardí, sobre l’herba blana,
vostre peu lliscarà més fi,
si trobessiu que llisca massa,
no hi fa res, repenjeu-vos en mí.
Què pot ser? Què arribeu a caure?
-que és el més que pot succeir-:
la caiguda serà molt dolça,
el meu braç vos farà coixí.
I en tot cas, si algú ho ha de veure
són les roses a mig obrir…
i les roses són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir.

Mireu com va,
mireu com ve
el tràfic pels carrers de Barcelona.
Són un eixam
els que se’n van,
també són un eixam tots els que tornen.
Són un estol,
de sol a sol,
tots els que en el carrer s’hi fan la vida.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com va
parlant tot sol
aquell que surt del banc de firmar lletres.
Mireu com ve
aquell obrer
que acaben d’enviar a fer punyetes.
Mireu com ve,
mireu com van
els nuvis que han fet Pasqua abans del Ram.
Mireu com van,
cenyits blue-jeans,
les noies a ballar a la discoteca.
I els nois barbuts
també hi van
després d’abandonar la biblioteca.
Mireu com ve,
mireu com van
els joves amb la vida per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com ve
fent mullader
la manifestació de feministes.
Mireu com van
cap als Encants
els cotxes estrangers plens de turistes.
Mireu com ve,
mireu com van
de porta en porta tots els viatjants.
Mireu com ve,
mireu com van
tots els afeccionats cap al futbol.
Hi ha emoció
i ebullició
que avuí juguen el Barça i l’Espanyol.
Mireu com va,
mireu com ve
l’avi, avuí que és diumenge, amb el tortell.
Mireu com va,
Rambles avall,
tot un estol de bohemis i d’artistes.
Mireu com ve,
Rambles amunt,
tot un esbart de mariners i de turistes.
Mireu com va,
mireu com ve
tota una colla que no tenen res que fer.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.
Mireu com van
els estudiants
per la Diagonal, per la Gran Via.
Amb crits i veus
de “Llibertat”,
demanen l’Estatut d’Autonomia.
Mireu com ve,
mireu com van
amb la nostra senyera per davant.
Mireu com va,
mireu com ve
la vida pel carrer.

Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Són de seda fina, perquè a tu t’han agradat.
Però veig que, pel carrer,
mirant, mires molt bé
i en veus d’altres, també, per tot.
Mitges per tot!
Brillants, són les mitges que, per tu, jo m’he posat.
Però es veu que les altres no t’han pas desagradat.
Potser no brillin tant,
però tu les vas mirant,
amunt, del peus amunt, sempre pujant!
Lluint mitges,
jo no en trec res
-ni les mires!-
Ara ja no et fan cap goig.
Les altres prou te’n fan.
Les altres van passant.
Les altres et criden
-i amb quins ulls les mires!-
Veus mitges per tot arreu!
Mitges de molt bon preu
de molt bona qualitat.
Que brillin o que no
no et fa fred ni calor.
Les mitges que avui mires, no les duc jo.
Les meves mitges no dsitges?
Vine! Són de seda fina!
Mira, com brilla!
Ni les has tocades!
Les duc ben posades!
Deixa estar que passin mitges pels carrers
que les meves vull que miris i res més.

Monestir de Santa Clara,
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.
El jardí de CapoMonte,
amb la font que a penes raja,
sense gent, sense alegria,
ja no té per comapnyia
ni els ocells, ni els tarongers.
No vull mirar-te.
Vull recordar-te.
i espero retrobar-te enl’hora màgica,
quan els records tornin a ser realitats.
Monestir de Santa Clara
com t’estimo i et recordo!
Amb claror de primavera,
penso en Nàpols, tal com era.
No vull veure-la com és.

Monna Lisa, Monna Lisa, Monna Lisa,
un somriure si és o no entremeliat.
No sabem com ets, com eres,
Monna Lisa.
Què em vols dir, quan t’he mirat
i m’has mirat?
Han passat els anys i els segles,
Monna Lisa,
i ningú no sabrà mai la veritat.
Eres forta i burleta, o submisa?
Qui pot dir-ho, Monna Lisa?
Què miraves, què pensaves,
Monna Lisa,
quan vas deixar aquest mig somriure
en el retrat?

Mira que li hem sabut
treure el profit
a Montjuïc.
Hi hem plantat un gran castell
que és un museu
i és quarter.
És un parc natural
d’atraccions internacionals.
Hi ha el Teatre Grec
i el Cementiri
del Sud-Oest.
Li hem sabut treure el suc,
hi ha un circuit
a Montjuïc.
I els cotxes jubilats,
tot rovellats,
són a Montjuïc.
I en el Poble Espanyol
l’artesania
treballa al sol.
Tenim museus antics
i de moderns
a MontjuIc;
Palau de les Nacions,
i el de Congresos
i Exposicions.
Palau d’Esports,
on s’exhibeixen
cantants bons.
I els genets i els cavalls
del Carrussel
Municipal.
A Montjïc trobareu
plantes i flors
de tot arreu.
Des del Funicular,
tot Barcelona
contemplareu.
I la televisió
a Miramar
hi té un racó.
També hi ha un asil
a on els vells
hi troben niu.
Montjuïc tradicional,
la Font del Gat
és a Montjuïc.
Montjuïc barceloní
amb un Estadi Olimpic.
Mireu que li hem sabut
ben treure el suc
a Montjuïc.

Aniré a l’orient
afrontant els perills
de la mar. Aniré,
si tu vols, món enllà,
molt enllà, cap a l’est
de la vida i l’amor.
Hi aniré en un vaixell
fet d’escuma de mar.
Seré un vell mariner
molt ardit i veloç.
Aviat tornaré
carregat de tresors,
de tresors i presents,
i vestit de coralls;
carregat, si et convé,
de petxines i móns
diminuts, de xaiets
beladors, tot allò
que tu vulguis duré.
I seràs molt feliç,
i la pena que et té
vinculada al passat,
vinculada al present,
es fondrà, si tu vols.
si tu vols, jo seré
un nabab, i aniré
a buscar-te tresors,
món enllà, a l’orient.

Ets de primera
com saps lluir la cigarrera,
el Ronson, les ungles i donar foc.
Tens el teu dia
a la sauna i la barberia.
L’agenda et vessa d’amors per joc.
Ets tant polit
que t’empipa
saber que hi ha gent de debò.
Mai no has sentit
com t’estripa
la vida amb el riure i el plor
ni en saps el sò.
De seda fina
et cal per parella una nina.
No temis, no tenen el cor enlloc.

Les coses que tu fas
les porto dintre meu,
de l’aire del teu pas
al teu somriure mailiciós i lleu.
Et sé l’estil de tot,
com xiules dintre el bany,
com diràs mot per mot
allò que et sembla bé i et sembla estrany.
No t’ho pensis que cap altre pot robar-me
el teu reocrd,
són les coses que les dus d’allò més fort.
Com vas fixar-te en mi,
com m’has fet canviar,
com saps fer-me sofrir,
com és de càlida la teva mà…
mai ningú no ho podia saber com jo.

Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
nit que no vull que s’endugui
ningú.
Fes que el nou dia vingui,
fes que no hi hagi demà,
fes que la nit mai no ens pugui
deixar.
Que sense tu no hi haurà un altre dia,
ni un altre demà, ni un després…
I aquesta nit jo voldria
que no ens deixés mai més.
Nit feta música i somni,
nit feta somni per tu,
tu, que l’amor m’has fet viure,
sense tu
ningú.

No encenguis l’espelma
si es fonen els ploms.
tenim lluna plena
i uns bons finestrons.
Que dolça és la lluna,
quan parles d’amor!
I és tan oportuna
la mitja foscor!
No encenguis l’espelma,
que així s’hi està bé.
La llum enlluerna,
com ets jo ja ho sé.
Tu em saps i em coneixes
del cap fins als peus,
però així et diverteixes,
si em veus o no em veus.
Pots encendre una vegada,
si tens por d’ensopegar.
Però a mi molt més m’agrada
aquest joc d’endevinar.
No encenguis l’espelma
ni arreglis els llums.
Romàntics de mena
són els meus costums.
Amb lluna, imagines
indrets i racons.
No ens calen cortines
si es fonen els ploms.

Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Ets dins del pensament. No et deixa marxar.
Records i somnis, són sempre presents.
Més que un lament això que et dic,
és un turment.
Penso en les hores
d’un temps feliç.
Quan tantes coses
vam compartir.
Muntanyes altes,
cors plens de tristesa,
ens han separat.
On ets estimat?
Per molt que vulgui, no et puc oblidar.
Visc d’aquell somni que de mi no se’n va.
La meva vida, ja no té camí.
Per sempre més, viuré, només somnis d’ahir.

No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
No te’n burlis ni te’n riguis,
si ja no sents res per mi.
Trobaràs mil aventures
sense amor
perquè l’amor autèntic
només te’l dono jo.
De l’amor ara te’n burles,
i de mi.
No em diguis que et faig riure,
i que tu em vas mentir.
No ho diguis, no ho diguis, no ho diguis.
I si ho dius, quan ja no hi sigui,
que jo no et pugui sentir.

D’enamorar-te, digues, què en treus?
Algú que té punxes i et desimfla.
Ja veus què en treus de tant fer el ximple.
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Què se’n treu, digues, de fer un petó?
Un lot de bacils de pulmonia
i després res, ni et diu “Bon dia”
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
Val més que no em parlis, si us plau!
Bon pes m’he tret! Ara visc en pau.
Au! Ull viu! Fugiu de penes.
Feu com jo: trenqueu les cadenes!
Vés, dóna el cor i te’l tornaran
pitjor que una vella cafetera.
Ja n’és de trist el que t’espera.
No… m‘enamoré mai més.
Què t’ha donat per un xic d’amor?
Deu mil maldecaps, cent mil mentides
t’han près el pel i per això crides:
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!
No… m’enamoraré mai més!

No passareu, i si passeu,
serà damunt d’un clap de cendres:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
No passareu, i si passeu
decidirà més tard la història,
entre el saló que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà: per més que feu
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per això cantem: per més que feu
NO PASSAREU.

No saps la feresa
d’amor i no podràs saber com és
fins que et parli la veu de la tristesa
mai més! mai més!
Quin fred sents als llavis
que uns altres han besat indiferents!
I quan vingui la set de més torments,
et clavis fins les dents
sentir el cap tant feixuc
i el cor negat de covardia
sol ben lluny del dia.
No té aixopluc, i qui el vol?

No sé com estimar-lo
ni que dir quan li parlo.
Quins torments tan diferents!
D’aquell dia ençà
que em donà les mans
no sóc com era abans!
És una estranya cosa!
Per què estic tan commosa?
Tot just és un home més.
Ni sé quants van ser meus uns instants.
Però aquest no és pas igual
ni em vol fer mal.
No sé pas ben bé
si el vull fer malbé
o cridar-li el goig
d’aquest amor boig.
Faig missatges als quatre vents
dels meus sentiments!
No us val aquest somriure
si em plau dir que sóc lliure
que no em perd el desconcert.
Preneu-me el pols: sentiu que dolç!
Però tot són embulls
si em mira els ulls!
Si m’arribés el dia
que em digués que em volia
fora tant el meu espant.
Fugir cap on, si tot el món
jo no sé pas com
diu el seu nom!
Oh vine amb mi
fins a la fi.

Respiro el teu alè
a prop
em sento tota flonja
sense saber perquè
de cop
tot el meu cos s’esponja.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un neguit em trasbalsa.
Els teus mots són xarop
sempre que em parles
de prop.
Et tinc de fit a fit
dintre el meu pit
un delit
m’esborrona.
els teus mots són arrop
quan m’enraones
de prop.

No t’hi encaparris. Deixa’l tranquil.
Ja ho saps. Sempre ha estat
així.
Tu fes com sempre. No et posis fel.
Demà, tot serà de mel.
Tu deixa’l fer,
que tot anirà
molt bé!

Dius que sempre hi ha un recurs per tot
que ara pots refer l’esperit de tot
bé, val més que ho deixem córrer tot
no tens remei.
Prou que saps com t’he enyorat aquí
Però no pots fer una altra vida, aquí
no tens remei.
La vida et crema en mil angoixes
de no saps quins nous horitzons
cercant neguits i estèrils dubtes
no veus que perds les il·lusions.
no tindràs així ni goig ni dol
no tindràs caliu per tu, tot sol
no tindràs una arrel que aixeca el vol
no tens remei.

Vinc a la nua
sequedat de la terra.
sóc ja el silenci
aprofundit. M’allunyo
d’una pols enlairada.

Oh, Marí! Oh, Marí!
Tot l’amor del meu cor et vull dir.
Vulgue’l sentir!
Vull que arribi a la teva finestra!
Oh, Marí! Oh, Marí!
Quan escoltis la meva requesta,
digue’m que sí!
Oh, Marí! Oh, Marí!

Entre Les Corts i Montjuïc,
i l’Hospitalet de Llobregat,
a un bell indret de Barcelona
sota un blau cel mirallejat.
Hi ha un barri ferm,
franc i eixerit,
a tots obert,
molt sa i ufà,
que quan s’hi és
tothom creu
que al cel és arribat.
La gent de Sants franca i galana,
és un robí en marc d’or fi
molt catalana.
La seva gent és falaguera,
i com la flor
dóna color
de primavera.
Amb la fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.
Del seu caliu
neix sempre encesa
la flama d’or,
arreu estesa.
Del seu cultiu
germina bella entre les flors
la més gentil estrella.
Amb fe serena
mira endavant
i bat bandera
sempre estimant.
Oidà, Oidà.

Amics meus no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè…
Són tan llises les aigües, tan dolç el navegar,
que les mans, sens voler-ho, cercaran altres mans.
El cel blau, brut de llàgrimes, i les gavines, surant.
El cel, gris de fumassa, i les gavines, volant.
Els amants es reflexen dins els ulls dels amants;
s’estimaran per sempre, o sigui, fins demà.
Bramulen sirenes i sona un acordió,
com un cor submarí batega el motor
i les gavines xisclen i les grues-ocell
furguen el ventre inflat dels immòbils vaixells.
Les grues-ocellot quadriculen el gris,
l’horitzó es pinta els llavis amb un vermell postís
com el d’aquella dona que no pot mirar el cel;
si alça la vista i plora s’escamparà el rimmel,
li embrutarà la cara i les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.
Amics meus, no us caigui tort
si ara us dono un bon consell,
amics meus no us caigui tort:
si no teniu companyia,
no agafeu les Golondrines,
les Golondrines del port.
Perquè són…
Orenetes de fusta amb un cor per motor.
Orenetes de ferro, per cor, un acordió.
Orenetes de ferro i de ferro és son cor.
Orenetes de fusta i no poden alçar el vol
i us gronxen i us gronxen, no s’adonen de res;
no saben que aquests ossos ja no aguanten el pes
de tanta carn cansada i nervis esflorats.
I us gronxen i us gronxen mentre, amb els ulls tancats,
somieu un viatge cap als mars del sud,
cap a una illa deserta amb un jove molt bru.
El cor us pren el trot i no goseu obrir els ulls
perquè la vida és bruta i també el port és brut.
I són brutes les aigües i és destenyit el cel,
si obriu els ulls, les llàgrimes us fondran el rimmel,
romandrà brut el rostre com les aigües del port,
que ja van massa brutes de morques i de llot.

Escolta’m Núria. T’estimo…
Tot pot tornar a ser com la primera vegada.
Recordes…?
Tu sempre igual, igual, tu sempre igual,
tu sempre igual.
No em deixes que parli…
Ets sempre igual.
No em deixes acabar les frases
d’amor que començo…
No tens remei, no tens remei, no tens remei.
Tu em tens, tu m’has pres, tots els sentits…
Sempre igual.
No penso en res més que en tu.
Posat a dir, diguem que et tornes
boig de tant que et faig patir,
que et vols morir.
Tu ets com el vent, que porta violins i roses…!
No m’enredis! No em menteixis més!
Aquesta vegada, t’ho dic de veritat.
Violins, cel i roses? Pots parlar-ne,
si vols, amb una altra.
Violins i roses! Només m’emocionen
quan em va bé d’escoltar i esperar…!
quan m’il·lusiona pensar què pot passar!
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.
Deixa’m dir-te: amor!
Parlar-te com la primera vegada…
Parles en va, parles en va, parles en va.
No, no sóc jo! És la nit, que parla…
Ets sempre igual.
La romàntica nit…
No tens remi, no tens remei, no tens remei.
Ets com un somni irreal…
Sempre igual.
La meva esperança…
I ara em diràs que sóc, encara,
com un foc que et va cremant.
No serà tant!
Els grills i la lluna en els teus ulls,
ens faran dolça la nit…
No m’enredis! No em menteixis més!
No són pas mentides. És la veritat!
Els grills i la lluna, normalment,
sempre fan que em desperti,
mentre jo vull somiar amb un home
que parli menys, però que em faci sentir
totes les coses que hi ha dintre de mi.
Una paraula, encara…
Paraules, paraules, paraules…
Escolta’m…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
T’ho prego…
Paraules, paraules, paraules…
Et juro…
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules…
Les teves paraules, per mi, no són res.

Come sei bella, piu bella
stasera; Mariú,
splende un sorriso di stella
negli occhi tuoi blú!
anche se anverso il destinoi
domani sarà,
oggi si sono vieino
perchè sospirar? Nou pensar?
Parlami d’amor, Mariú.
Tutta la mia vita sei tu!
Gli occhi tuoi belli brillano
flamme di sogno scintil·lano.
Domani che lil·lusione non è
Jüi sul tuo cuor, non soffro piu:
parlami d’amore, Mariú.

Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida puc escoltar.
Passejant pel meu carrer
miro totes les botigues.
Vidres i miralls
diuen: Noia, quin goig que fas!
M’hi trobo be al meu carrer,
no sé pas que té,
però sempre ho diré,
i els altres ja ho diuen:
Passejant pel meu carrer,
pel costat que el sol hi toca,
s’obren els balcons
i la vida, vida, viu,
i la vida, vida, viu i riu!

Passen els dies
Passen les nits
I encara espero
La teva companyia.
Passen els dies
Passen les nits sense amor.

Ningú no et parla,
Ningú no et diu
Unes paraules
Com les que jo et diria.
Ningú no et parla
Del meu amor que és per tu.

Si vinguéssis,
Et diria,
Tantes coses,
Com voldria,
Però no et vols acostar a mi
Ni un bocí!

Passen els dies,
Passen les nits…
No saps les ànsies
Que hi ha en la meva vida!
Amor, acostat!
No vulguis fer-me partir!

 

“Ain’t misbehaving”
Adaptaació: Josep M. Andreu

Quan treballo penso en tú.
Torno a casa i penso en tú.
El telèfon està trucant i penso en tú.
Com et trobes? Sols penso en tú.
On ets ara? Sols penso en tú.
Fins quan parlo i vaig amb altres,
penso en tú.
No et trec de dins del pensament!
És teu en cada moment!
A estones vull ser lliure, però no en sé!
Camino tota la ciutat.
Hi ha gent al meu costat.
Però entre la gent em perdo, i vaig buscant,
buscant-te…
Cada dia penso en tú
i cada hora és sols per tú
i els meus somnis no t’esborren,
tots són per tú.
Sento passos… penso que ets tú.
Sento riure… potser que ets tú.
Sempre, sempre penso en tú!

Em dic Pepa Suro, estic
xopa de pastís.
somric
i al client neuròtic
faig un gest eròtic
ensenyant palpís.
Si és ric i si el veig un poc indecís
li dic: vols jugar al parxís?
I al pic
ja se’m posa místic
per un preu simbòlic
me l’enduc al pis.
De Vic
ve un vell reumàtic
que em vol posar un àtic
i dur-me a París.
M’en ric i contesto “senyor Artís
l’Enric em fa prou feliç”.
L’Enric
el meu mascle és músic
dels que toquen clàssic
i es queda el panís.

Per fer a un home ben feliç,
I que en falten de coses!
No en té prou amb un somrís
i un coixí ple de roses.
Ni tampoc és prou per ell
si li dius que l’estimes.
Vol demostracions,
vol més efusions,
ja les imagines!
I, en copes d’argent,
beure un xampany…
Tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant. un cel llis
i, joguinejant, l’amor.
Viure els moments sense capficar-t’hi pas gens
I allunyant de tu l’enyor.
Un ball musette, passejar després de braçet
i parlar del temps que fa.
I és molt bonic, metre menges pa de pessic,
veure els colomets volar.
Ai, quin gust que fa!
D’altres homes et diran
que el que volen és viure.
Son feliços viatjant
i que els deixin lliures.
Montecarlo, Reus, London
i la Xina o Turquia…
Volen tot el món,
volen ser James Bond,
volen la Sofia…
I, de tant en tant,
que els vagin ventant…
tot això per ells
és important.
Per ser feliç, no fa falta tant.
Un cel llis i, joguinejant, l’amor.

No em diguis mai que és cert,
que és veritat,
que els somnis poden ser realitat.
Potser hi ha algú, que sí,
que ho pot aconseguir.
Però és ben segur que a mi
no em passarà.
Es fan cançons d’amor, però em diu el cor
que no s’han fet per mi. Tinc mala sort.
Ja sé que tu em diràs
que el cel té dies clars.
Però no pas per mi.

Moltes vegades a la nit
una cancó torna cap a mi
i el seu record, omple l’infinit
amb pols d’estrelles
que ja han mort.
Una estrella al cor
que batega i que vol ser
la llum a l’horitzó
la llum del nostre amor.

Pot explicar algú
el gust d’un petó?
No, no, no.
Si uns llavis prop de tu
exhalen dolçor
ho entens molt millor.
Por explicar algú
l’encís de l’amor?
No, no, no.
Quan penses en algú
vibrant d’emoció
ho entens molt millor.
Cap argument
no pot explicar
aquest sentiment
que et torbarà.
Pot explicar algú
el foc de l’amor?
No, no, no.
Si, el teu cos ptop d’algú
s’encen de passió
en sents la cremor.

Porta’m lluny del món,
cap a la lluna vull volar.
Porta’m lluny fins on
sigui possible somniar.
Si tu vols
tot pot ser.
Tu tan sols
ho pots fer.
Saps imaginar
quan vols, un món meravellós,
del no-res crear
un paradís per a tots dos.
Ja que en saps
m’hi pots dur.
Vull volar
sola amb tu.

Potser mai,
trobaré el seu somriure
Potser mai
ell transformi el meu viure.
Però aquest camí no em cansa
si puc imaginar
que hi ha alguna esperança,
si és que puc creure
que l’he de veure.
Potser mai,
pels revolts de la vida,
potser mai
trobi que és ell que em crida.
I em dic que tot és posible,
avuí o demà,
I, potser mai,
mai serà.

Que n’es de bo
sentir-lo dir!
Les coses que et fa creure!
S’explica com un llibre obert.
Res, que t’hi has d’asseure!
Prou de treure un pam de llengua
per fer bullir l’olla.
Te el món sencer ben apamat
i deixa’l fer! És un cas!
“S’ha d’obrir l’ull
i girar el full”
És el que sempre diu el Purlie
Purlie… Ai, Purlie!
“Hivern i estiu la cuca viu!
Això és el que m’ensenya el Purlie
Purlie… Ai, Purlie.
Quan el veig em roda el cap
i ell, el pinta, prou que ho sap!
I si jugant va i em pessiga
les meves cames com em fan figa!
Em fa glatir!
El vull per mi!
El cor em bat només pel Purlie
Purlie… Purlie.
I quan veig els teus ulls de fam
Purlie, tremolo talment com un flam.
Si, Purlie, de pressa, que em portin el ram!
No he vist mai un home igual.
El meu cor és un fanal
que es veu de lluny perquè no et perdis
que tots em diuen que ets un perdis.
No se que tinc
ni vull ni cinc.
No em plantis que m’hi quedo Purlie
Purlie… Purlie.
Oh, quan veig els teus ulls de fam
Purlie tremolo talment com un flam.
Ai, Purlie de pressa que em portin el ram
Purlie… Purlie

Truca’m.
Aquí sóc.
T’espero. Si.
No creguis pas que perquè m’has deixat,
jo no
et respondré.
Quan el món et caurà,
pots trucar-me:
qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
No vull
prendre’m un goig de revenja.
Encara que has estat fals,
amor meu,
estimat,
escolta.
No tinguis por.
Si em despertes molt tard,
només
encendré el gas per fer-te cafè.
Pots trucar-me;

qualsevol hora va bé,
i em trobaràs.
Si mai
per als teus plors vols moixaines,
hi tinc trencada la mà,
recorda;
és així.
Encara que tu m’has desfet el cor,
el cor encar et vol.
I tant se val si m’has deixat del tot,
del tot,
encara et vull.
Per molt que hagis rigut del meu amor,
tu ets l’amor,
tu ets l’amor per sempre.
Qualsevol hora va bé;
ja saps que pots trucar-me…

Quan em tornis a veure
potser em trobis estranya,
potser et costi de creure
que he pogut oblidar.
No et pensis pas que sigui
aquell amor que es deixa,
que sigui la mateixa
que et volia estimar.
Quan em tornis a veure
jo també seré un altre.
I l’amor, per a nosaltres,
pot tornar a començar…
Potser demà…
Començarà un nou dia,
hi haurà una estrella balba
i amb la claror de l’alba
ens donarem la mà.

Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
És la pura, és la santa veritat.
Sé que ho dic moltes vegades
i això em perd.
No em vols creure, no m’escoltes i no em fas cas.
Em dius que no, no,
que ja no o vols tornar a sentir.
Dius que calli, que ja en tens prou.
Però jo ho torno a dir.
I és que vull que tu n’estiguis convençut.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
saps que és cert.
Quan et dic: Tant com t’estimo!
Quan et dic: Tant com t’estimo!
És la pura, la santa veritat.

Quan tens
la cosa que tant desitjaves,
no la vols, ja no en fas
gens ni mica de cas.
Mai no reposes.
Talment com un nen, vols les coses
l’instant mateix que ho demanes.
Després, tan se te’n fa.
I sempre plores.
De tot el que veus, t’enamores.
Quan ho tens, ja no en fas
gens ni mica de cas.
I passa,
quan em vols a mi,
que si et dic que sí,
te’n canses.
Perquè, quan em tens, ja no em fas
gens ni mica de cas.
No vull pas que et posis més trist,
però t’ho he de dir, perquè et conec.
Les coses,
un cop t’han passat per les mans,
no t’interessen ni mica.

D’un somriure
em fascines
i el cor em bull de goig
m’alucines
faig tentines
i el món es torna boig.
Si et veig somriure
s’em fa un grumoll
em torno ximpe
i vaig de corcoll.
D’un somriure
m’encatives
amb un domini estrany.
El teu somriure
és un parany.

El vent que avui truca molt més fort
m’ha parlat d’allò que és mort,
de l’amor que es va apagar.
La nit porta dins una cançó,
porta un aire de tardor
d’aquell temps que ja és llunyà.
Què n’ha quedat del nostre amor?
Què n’ha quedat? Tan sols senyor.
Un vell retrat, aquell retrat de joventut.
Cartes d’amor, que ara he trobat,
del nostre abril que ja ha passat.
Es un record, tan sols record, del què hem viscut.
Felicitat. Cabells al vent.
Besos cremant. Somnis ardents.
De tot allò, si és que tu ho saps, què n’ha quedat?
Un poble antic, Un campanar.
Un lloc amic per estimar.
Un lloc perdut, on hi ha guardat el meu passat.

Que tal, Dolly?
Com estàs, Dolly?
Ens agrada a tots que avui hagis tornat.
Fas molt de goig, Dolly!
Bé es pot dir, Dolly,
que si el temps passa pels altres,
per tu no ha passat.
I com abans, ara,
és per tu encara
que cantem junts les cançons que vas cantar.
Nois, no deixem Dolly!
Que es quedi sempre aquí, Dolly!
Dolly ens dirà que no se’n va mai més!

Queda’t amb mi,
per caritat.
Queda’t aquí,
al meu costat.
Fes-me callar,
fes-me sofrir,
fes-me plorar,
però digue’m: Si.
Moro per tu,
visc sols per tu,
que ets, tu, la meva vida!
El passat és cosa morta.
Qui el tenia, no m’importa!
Queda’t amb mi, amb mi.

Al passar per l’horta collia una rosa,
era una poncella desclosa a la nit;
me’n he anat a missa sens ni recordar-me
que dugués la rosa damunt el meu pit. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa no és més que una rosa!
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot rumbejar!
L’he trobat a ell a l’eixir de l’esglèsia,
m’ha donat el bon dia, jo li he tornat.
“Quina rosa portes més fresca i gemada!
Si me la donessis em fòra ben grat”. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa bé es pot demanar!
Com a l’hort de casa de roses no en falten,
jo li só donada sens fer-me pregar;
i ara les veïnes no sé què murmuren,
ni perquè somriuen al veure’m passar. (bis)
Quin mal hi ha? (bis)
Una rosa que un jove ens demana…
Quin mal hi ha? (bis)
Jo no entenc perquè li hem de negar!

Ramona…
Recordes tu aquesta cançó
Ramona…
És aquest vals encisador.
Les radios tocaven…
I enamorats de tot arreu
ben junts la cantaven
tot fent un “duo” a mitja veu…
Ramona…
Era el cinema un paradís…
Bufona!
Li deia el noi amb un somrís
i cap al final,
quan ja venia aquell petó…
Ramona, Ramona, Ramó…

Si és que pogués allargaria el vespre…
I que el matí vingués ben aviat…
Podria, potser així, reviure
un abril que enyoro, un passat…
Va ser un abril tan lluminós, recordo…!
va ser un abril amb un perfum tot nou!
I avuí la tardor i els dies curts, apaguen
aquella història i aquell record…
Aquesta cendra que ara sembla morta
guarda la brassa que no vol morir.
Recordaré, malgrat la tristesa,
la claror perduda d’un abril.
La claror perduda d’un abril
d’un abril, d’aquell abril…

Tot és gran
I es bonic
I la vida és un plat exquisit.

Perquè avui
Has vingut.
M’has dut roses de llum i alegria!

I, amb les flors,
Un petó,
Que a la vida no hi ha res millor!

I, després,
Amor meu,
Barregem flors, amor i follia!

Roses, roses! Son preludi d’amor!
Roses, roses! Roses que encenen el dia!

És el món
Un jardí
On les roses floreixen per mi
No hi ha res
Més inmens.
No hi ha res
Tan intens
Com l’aire i el perfum d’aquestes flors!

Dona’m sempre roses, roses, roses, roses…
I l’amor…!

Sant Boi de Llobregat,
l’onze de setembre
tans milers que hi érem
i ni hi érem pas tancats.
Metòdicament
s’aplicaven amb afany
per donar a cada cosa
un nom estrany.
Metòdicament,
Sant Boi, com pot ser?
És viva la parla de Verdaguer.
Imperiosament
a còpia d’aires forans
esborraven les estrofes
dels nostres cants.
Imperiosament
clamas descomunals,
a Sant Boi ressonen
els cops de falç.
Obstinadament
amb divises imperials
ocultaven le ensenyes
de quatre pals.
Obstinadament,
implacablement,
del comú dels ciutadans
n’arribaren a fer súbdits
amb lleis i bans.
Implacablement,
Sant Boi, què ha passat?
que branden senyeres
els immigrants.
Sant Boi, quaranta anys
ha durat i encara
som més que abans.

El temps del rock and roll
per l’Elvis ho donaves tot
perdies l’esma tot ballant
giravoltant com un mussol
tot sol.
Au, vine, dónem la mà
que tots plegats farem rotllana
de les mans, ben agafats
i saltarem comptant els punts
tot junts.
Ja en tens prou de rock and roll
Sant Arisa de Santpedor
ha transformat un rock
empeltat d’aroma de
sardana.
S’han obert uns nous camins
Jordi Molina amb els Montgrins
i rimant tradició
il·lusió
i expectació.
Ballem-hi

Saps per què els ocells, al desembre,
canten com si no fos l’hivern?
-la neu no els hi fa nosa,
pot florir la rosa!-
I a la nit hi ha un blau etern?
Saps per què hi ha un vol d’orenetes
que omple tot el cel matiner?
I, amb fred, l’aigua no es glaça?
Tot això que passa,
passa perquè tu ho pots fer.
Un somriure teu
fon la neu en un instant.
I amb un gest només,
tots els núvols, si tu vols,
es desfan.
Saps per què hi ha estrelles de dia,
i, de nit, hi ha sol pels carrers?
Són coses impossibles.
Tots diuen: Com és?
I ho sabem tu i jo només.

Jo, que encara estic ben convençuda
del meu amor i el teu,
et demano que vulguis desfer un dubte,
perquè sols tu ho pots fer.
Sé que no pot ser
el que la gent m’ha dit de tu.
Sé que no pot ser.
Això ens ho diuen per desfer
el nostre amor, que jo sé
que és tan sincer.
No, mai no podran
véncer l’amor amb un engany.
No, mai no podran.
Quan l’amor és tan gran!
Però encara que ho sé,
digues-me tu, si pot ser,
que el nostre amor s’hagi fet,
per tu, malbé…

Tant de temps que ha passat,
dintre meu, tanta nit.
Allà dalt, la ciutat
on, potser, ell ha fugit.
Se’n va anar
en un dia molt clar,
ja no sé si a una terra llunyana.
Se’n va anar
cap enllà.
No sé pas si tornarà.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se’n va anar.
I un mirar
m’ha quedat per recordar.
Digue’m, amor, si és ben cert
que més enllà fa fon dia.
Digue’m si mai que un es perd
és que ha trobat l’alegria.
Se’n va anar.
Va donar-me la mà.
Jo no sé quina cosa em diria.
Se’n va anar
cap enllà
i mai més no tornarà.

Un petit secret d’amor
tenia pres dintre el meu cor.
Era el temps de somniar.
A ningú el somni vaig contar.
Sols l’estrella que surt cada nit
va saber quin era el meu neguit.
Que una estrella enten molt bé
quin és l’amor secret, que no us diré.

Mira’m! Vull que aquesta nit
ompli els meus sentits.
Vull veure’t així, tota la vida.
I que no canvïis mai.
Perquè et vull sempre
tal com ets avui.
Vull veure els teus ulls
plens de la il·lusió i el goig de viure!
Sempre, com aquesta nit!

Els ulls oberts i el cos dormit,
sóc ajeguda sobre el llit;
sento una por que m’omple el pit
i em fa basarda.
Demà serà tal com avuí:
el ventre ple i el cervell buit,
un grapat d’hores sense fruit,
com cada dia.
Com cada dia miraré
la gent que passa pel carrer;
ni una miqueta no tindré
de companyia.
Estaré sola entre la gent
que a part o banda va corrent
i que també sola se sent
a peu o en cotxe.
Aquell qui estimo, qui el besarà?
I qui m’estima, on serà?
També al nínxol o al fossar
romandré sola.
Els nínxols blancs del cementiri
em semblen pisos de deliri;
i els pisos, nínxols sense ciri
per a morts en vida.
Els ulls oberts i el cos dormit,
arrenglerats a dins el llit,
som mils i mils aquesta nit
els solitaris.
Els solitaris que demà
ens anirem a pasturar
la soledat que omplirà
carrers i places.
Carrers i places de ciutat
on tot el món va atrafegat
sens no fer cas del seu veïnat
ni de cap altre.

Senzillament, ens neix l’amor, qualsevol dia.
Senzillament, jo no el buscava I l’he trobat.
Senzillament la teva amable companyia,
Senzillament a poc a poc m’ha transformat.

Tot tan fácil semblava quan ens donavem
Tu i jo la mà,
Quan la tarda passava i quan ens deiem: fins demà
Com si fos un somriure, com comenta un matí
Com el temps que hem de viure,
Senzillament així.

Senzillament (bis)

Els carrers, l’hora blava i unes paraules que no eren res…
Fins que ens adonavem
Que el vespre, estrelles ja havia encès
Com si fos poca cosa, com la pluja d’ahir
Com comenta una rosa, senzillament així

Senzillament (bis)

Voldria avui
Que em portés l’amor
Que em digues amb roses, és l’Abril,
I jo li somriuria molt més feliç,
Perquè ell faria roses
D’aquest dia gris.

Si ell em portés
Roses d’un color de sang
Me les posaria al vestit blanc.
Perquè tothom sabés
El meu amor com és
Les roses lluiria pels carrers.

Si tots els meus amics
veiessin com estic,
que menjo el que a mi em sembla
i puc brindar amb bon vi!
Es veu ben bé que jo he nascut per ser així!
M’ho passo bomba i d’allò més divertit!
No sé que passarà
ni com acabarà,
però és que ara això és un cel
de confitura i mel!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el “meu ric”,
el “mister” que té, en dolars, més d’un mil·lió i mig!
Ja els sentirieu com miolen com gats
perquè els deixessin posar el nas dintre els plats!
I ell, que és un senyor fi
i té per escollir,
té un llit cobert de pells
i un pis com tres castells!
Que ara visc al paradis
no s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!
Si tots els meus amics
veiessin el vestit
que porto per “na” amb cotxe, amb ell, a mitja nit,
s’aturarien com badocs, al meu pas.
Es quedarien tots amb un pam de nas!
I es que he tingut la sort
de que “quet” meu “milord”
no sé que ha vist en mi.
Però ens hem de divertir!
L’armarem, aquesta nit!
No s’ho creurien, ni veient-ho, els meus amics!

On deu ser, que no torna,
el que tant estimo i que no puc oblidar?
És per massa estimar-lo,
per massa donar… I així m’ho ha volgut pagar.
Potser vaig parlar-li poc
i no li vaig dir prou clar…
Vaig tractar-lo massa bé
o… qui sap! potser
el vaig fer enutjar.
Però si torna no sé pas que fer.
Si girar-me i dir-li: No!
Si a la porta ara truqués,
si en aquest moment tornés
a mi.
Potser es troba massa sol
i a les nits, tot avorrit,
caminant va pel carrer
o… qui sap!, potser
riu, totes les nits.
Vaig tractar-lo com si fos un nen,
vaig mimar-lo massa temps.
Li diria això i molt més
si en aquest moment tornés
a mi.
Tinc el dubte de si això ha passat només per culpa meva.
Fa vergonya de pensar que l’he perdut sense ni entendre’l.
Però vam viure massa junts.
L’estimava per no-res.
Ni tan sols no vaig pensar
que un es pot cansar
de sentir-se pres.
El renyava i el mimava tant!
el volia massa meu.
Tornaria a fer el mateix
si en aquest moment tornés
a mi.
Però altre cop
ho faria
si en aquest moment
tornés.

Si una estrella veus brillar
pensa que et pot escoltar.
Ella tots els somnis fa realitat.
Si la mires fit a fit
serà teu tot l’infinit.
I allò que desitgis serà aconseguit.
Ella veu
l’anhel que hi ha al teu cor,
la llum que mai no mor
i als teus ulls brilla.
Si amb l’estrella vols parlar,
ella se t’acostarà.
Ben baixet, demana i t’ho concedirà.

Quan, per tot,
a cada cosa hi saps posar un amor
i amb ulls alegres saps anar trobant
el goig de cada instant,
com jo.
I, com jo,
has flirtejat, pensant que tot és bo,
I un barri antic, que han dit que és vell i fosc,
el trobes lluminós…
Quan un, si vol, fins pot
parlar com es parla amb argot,
d’on és? digueu! (De París)
Noi, tot ho endevineu!
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!
I conec els barris, els estimo tant
que els veig encara amb ulls d’infant.
Són els vells carrers
els que estimo més.
Quan vaig per Montmatre doblement jo visc.
No ho dubteu pas. Sóc de Paris!
Mai ningú
coneixerà Paris com jo. Segur!
De dia, sé tot el que és més bonic,
i el que és més divertit,
de nit.
I vostè,
que de Paris em diu que no en sap res,
si vol, el porto després a Pigalle,
segur que no hi pren mal!
Conec el bons indrets
i els més amagats cabarets.
Primer Paris,
després el paradis.
Sí, sóc de Paris!
Sí, jo sóc feliç!

Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..
Tu m’has dit adéu
i no puc fer cap altra cosa.
Cap més no vindrà
a fer-me plorar.
Ja no esperaré
que es faci clar al mig del carrer.
Tu m’has dit adéu
i m’has llençat com una nosa.
El cap al coixí…
Voldria morir així.
Que el sol ja no m’escalfi
quan arribi el matí.
No sé pas que fer
ni sóc bona per res
ni vull aprendre a viure
fent un altre paper.
Sóc com un desmai…
Sóc com un desmai,
ploro sense crits
i no em passa mai.
S’han apagat les meves nits..

Sóc l’estrella quan vaig amb tu.
Tota brillo dins d’un món bru.
Les companyes diuen amb enveja:
“Alça, noia, i com s’hi rabeja.”
Cap més noia no sap de dur
l’alegria d’un cor tot nu
i un somriure tan esqueixat
d’amor al teu costat.

No sé com ha estat,
no sé què m’ha passat.
Me’n reia
del que en diuen
sentiments.
Però t’he conegut
per tu m’he convençut.
No ho creia,
però també tinc sentiments.
Jo em creia ser lliure,
ignorant l’amor.
Ara veig que amor
ho ets tu,
ho sóc jo,
ho és tot.
I ara, m’és igual
si sóc sentimental.
M’agrada
ser com ara
per què ho sóc per tu.
M’agrada,
però no ho diguis
a ningú.

Solament et puc donar amor, baby
de bon grat et puc fer aquest favor, baby
si no vols
tal consol
et deixo sol
be que em dol
alço el vol
i bon vent i barca nova.
Tot t’ho he donat, no tinc res meu, baby
només m’has deixat, i no em sap greu, baby
restes d’il·lusions sense valor, baby
i ara sols et puc donar amor.

Són de Broadway
I van per tot el món.
Són música I records.
Són mil cançons
són il·lusions
d’un temps perdut.
Qui l’ha viscut
segur que sap
d’on són.
Són de Broadway.
són el record d’un temps
que vol tornar a cantar.
Perquè venen i van
no moriran
les velles melodies
del meu Broadway.

Sortirem tots units
voleiant a grans crits
que volem llibertat.
Sortirem a lluitar
fins que el món vegi clar
que volem llibertat.
Sortirem a morir
tot cantant pel camí
que volem llibertat.

Sota un cirerer florit…
murmuri d’abelles
murmuri d’abelles.
Sota un cirerer florit
murmuri d’abelles
que m’adormí
Com si s’estronqué la vida
quan tu vas tancar la porta
em quedà l’ànima morta
vas deixar-me amb les mans buides.
En perdre la teva imatge
Em va enfonsar l’enyorança
i vaig perdre l’esperança
creia que no tornaria.
I així vaig viure
amb les mans buides
i el cor patint.
Res no em quedava,
només somniava
sota un cirerer florit.
Sota un cirerer florit…
Però el temps d’estimar és tan frágil…
Quan te’n adones es trenca,
se’n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg.
Avuí que els teus ulls em miren,
he tornat a sentir pena,
ella t’ha girat l’esquena,
i no creus que s’ha acabat.
Dius que és un somni
Pobre infeliç
vius de mentides,
tens les mans buides,
com jo ahir.

Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser potser una història de no-res.
Recordes, quina gana, aquell dia, tu i jo, a Detroit?
Beviem i ballàvem, aquell vespre, a “Chinatown”.
L’orquestra repetia el “Xubidú”.
Ballàvem, no paràvem, fins que vèiem
sortir el sol a Detroit.
Toni, jo feia bogeries, per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Va ser molt divertit aquell menú.
La gent que riu i mira, no sap res
d’aquelles nits a Detroit.
MÚSICA
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Potser tu això ja no ho recordes bé.
Aquelles fantasies que viviem
pels carrers de Detroit.
Toni, jo feia bogeries per tu.
Recorda les nits i les follies a Detroit.
Spaghetti, una amanida i una tassa de cafè.
Ja sé que tot allò no tornarà.
La gent que riu, em mira,
però no pensa i plora amb mi,
per tu, Toni, a Detroit.

T’estimo, t’estimo
amb tot el meu cor
t’imploro, suplico
que aviat tornis al meu costat.
T’estimo, t’estimo
res no té sentit
t’enyoro, et prego
que no juguis més amb mi.
El meu amor per tu
és tot el meu anhel
sense tu no sóc res
em manca el teu alè,
sentir a la meva pell
l’escalfor del teu cos
el teu llavi en el meu
eternament…
Amor, amor,
et vull amb mi.

T’he mirat i s’han fos
les ciutats i l’asfalt i el ciment
com si fóssim tots dos
la gent
que vindrà caminant
pel camí des del començament
cap a un món innocent
i gran.
Dintre els teus ulls tot és tan nou
com els colors nets de quan plou
al jardí,
i sembla talment
que aquest món s’hagi fet més clement,
que mai més ens caldrà
morir,
que ens espera ben clar
el matí.

M’he despertat.
Ara és de nit.
No sé que fer.
Te n’has anat.
Jo, sola aquí!
No puc pensar,
ni puc dormir
i m’he trobat
que el món és buit
si no ets amb mi.
T’he turcat
per dir
t’estimo!
T’he trucat
per dir
sols penso en tu!
T’he trucat
per dir
t’estimo! T’estimo!
Que com tu, amor
amor, no hi ha ningú!
He procurat
de veure gent.
Molts s’han pensat
que m’he begut
l’enteniment.
Quan he parlat,
no m’han entès.
Si no és amb tu,
tot el que dic
no vol dir res.
T’he trucat
per dir
t’estimo!
etc, etc…

Érem… El record ara és boirós
i no ens diu ben bé com érem,
però és meravellós.
Si ho recordes,
ara ens sembla que va ser
tot un temps feliç de viure,
que el vent s’endugué.
Els records són tan bonics!
Tot ens sembla lluminós!
Un paratge dolç i antic
on tu i jo vam viure…
Érem… I ja mai no podrà ser
tornar a ser talment com érem
i el temps feliç refer.
Ser tal com érem,
com ho veig ara,
ni que sigui un miratge,
recordaré
com vàrem ser.

No sé pas si és gelosia.
No. Si ho és, jo no ho voldria.
Però quan em mires una altra i una altra després,
tot el meu cor es trasbalsa, no puc fer-hi més.
No, no és pas la gelosia.
No, no ho és però et mataria!
Perquè m’adono que et miren i et roben els ulls,
perquè, mirant-te sospiren i això jo no ho vull.

Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Tot aquell amor
no el pots oblidar!.
Ara tu em vols dir
que tot allò ja no ho recordes
i que tot ha mort
dintre del teu cor.
Si ens vam separar,
si ens vam allunyar, coses de la vida,
tu no em pots culpar
del que va passar.
Saps com et volia !
Tant com t’he estimat!
No em diguis pas que tot s’oblida!
Busca en el meu cor
on l’amor no és mort
Viu el teu record !

Dius que voldries
poder passar uns dies
amb mi, lluny de crits i remors.
Sense problemes,
llegint-me poemes,
pensant: què bonic que és l’amor!
En una casa polida,
feta a la mida,
plena de flors.
I a mi m’agrada
que, una altra vegada,
pensem què fariem tu i jo.
Tu i jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te per dos.
Un te tot amorós.
Tot és silenci.
Ningú no ens escolta.
I em prens entre els braços
i et torno cada petó… Tu…
Tu I jo.
Res més que això.
No hi ha ningú.
Tan sols jo i tu.
I un te por dos.
Quin te més amorós!
Cada dia, que bonic!
Un te per tu,
un te per mi.
Sempre junts.
Que dolç que és viure així!

Recordes quan ens vam trobar?
Va ser un bon temps aquell,
no el puc oblidar.
Recordes com vam somniar?
Teniem tot el temps
i el món a la mà.
Recordes tots els moments
plens de joia i felicitat?
Núvols? Potser hi van ser.
Però mai no he deixat d’estimar-te.
El primer cop que ens vam besar
és un record que mai
podrem oblidar.

Te’n vas anar
i m’entristia
el viure en va
de cada dia.
Ara allò et dol
i qui t’ha vist
diu que vas sol
que estàs tot trist.
Però que hi vols fer
si això ja passa
jo ho se ben be
que he plorat massa!
No puc
son coses mortes
si ni les portes
senten el truc;
no hi puc fer res
si ni tens interès.

El temps de vi i de roses
És un joc per tu
És un joc per mi
Un temps dolç, sense adonar-nos, que és no res
No res, no res amor
Un joc fet de colors

El temps de vi i de roses
És un joc estrany
És com un parany
Que ens ha pres. Som dins d’un cercle de colors
Que entorboleix els ulls de tots dos.

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mentell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d’herba només de la divina pau.

Tinc dos amors.
Barcelona i París,
i entre tots dos,
el cor indecís.
El lloc on vaig nèixer
el cor i l’ànima em té.
Però també París
m’ha pres i em té
el cor presoner.
És amb tots dos
que el meu cor és feliç.
Tinc dos amors,
Barcelona i París.

Tornaràs.
Ho sé, perquè mai
no em podràs deixar
d’estimar.
Tornaràs.
I lluny, ja et sabré,
sentiré el trepig
dins la nit.
I et vindré a trobar
pel camí que el mal temps
no pot esborrar.
Mentrestant,
sempre et vaig
esperant.

Tot és gris.
ho és el temps ho és el teu cor tan indecís
i darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira. Aquest món incert.
Tot és trist.
Ho és el fred ho és el pensar que no t’he vist
i la vida que passa i jo me’n ric
com d’un film antic
fet de l’ombra d’aquell temps difunt.
No em digueu el camí perdut
més enllà d’aquest meu paradís.
Més enllà d’aquest gris absolut
d’aquest immens silenci.
Tot és gris,
ho és el temps, ho és el meu cor tan indecís.
I darrera dels vidres ho és el món
que es perd
qui sap on
dins la boira.
Aquest món incert.

Per carrers i carrerons
jo no em canso de mirar
si senyal veig als balcons
d’algun pis que hi ha per llogar.
Per que jo m’haig de casar!
I el temps passa i el temps vola
i en Narcis està avorrit
perque el noi també te ganes
d’arribar a ser el meu marit!
Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet
perque em concedeixin
trobar algun piset
i si no m’escolten
amb el meu Narcis
no podré casar-m’hi
pel pis!
Son d’un preu exorbitant
tots els pisos que trobem
i barato i no molt gran
és com el necessitem.
Mentre els dos hi capiguem!
No hi fa res que estem justos
ni que el pis sigui un pinyó
la qüestió es poder casar-me
i com més aviat millor!
Preguntant I buscant pis
passo el dia inutilment
i si anem seguint així
bona nit el casament.
I és això el meu sofriment!
Vaig perdent ja l’esperança
de que arribi a pendre estat
però si pel pis no em caso
jo faré algun disbarat!

Tothom em parla i no entenc res
d’allò que em van dient.
Només els ecos del meu cap.
I la gent em mira
però no veig els rostres.
Tant sols les ombres dels seus ulls.
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Oh, Oh, Oh,
Me’n vaig allà on la pluja
no venç al sol.
Vaig allà on sempre em sento bé.
Avançant entre els vents del nord, son com brises d’estiu.
Navegant entre onades, mar endins.
Tothom em parla i no entenc res,
d’allò que em van dient.
Només els ecos al teu cap.
Amor del meu passat, vine altre cop.
Amor del meu passat, vine altre cop.
amor del meu passat, vine altre cop.

Fontana de Trevi.
Tres monedes a la font.
Són com tres esperances.
Quina d’elles tindrà sort?
Llençades a l’aigua
-cada una un pensament-
totes tres ara brillen
sota l’aigua transparent.
I una pot fer realitat
tot allò que ha desitjat!
Fontana de Trevi.
Tres monedes brillen dins.
Són tres vides que passen
i també són tres destins.
Ningú sap
quina sort
porta al cor!

Per mi tot era nit,
sense alegria,
fins que tú has convertit
la nit en dia.
Són tantes coses
que et vull dir i no sé explicar-les!
Només surten de mi
quatre paraules.
Et demano… i em prens
la mà que et crida.
I amb els braços estrenys
la meva vida.
Només puc dir-te
que per tú
torno a somriure.
tu m’has tret de la nit.
tu m’has fet viure.

Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Un dia jo, que sempre t’estimaré,
amb pany i clau els llavis et tancaré:
ja no faràs més bla, bla, bla.
Visca la pau!
No veus que així no podem continuar?
Jo no dic res, tu no pares de xerrar;
per favor no, no,
no xerris més.
Tu saps molt bé que m’agrada la quietud.
Jo sóc tranquil, ets pitjor que l’escorbut
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.
Tu parles molt; jo no sé com dir-t’ho ja;
com disc ratllat no acabes mai de parlar
sempre fent bla, bla, bla:
és el teu mal.

Ningú més, sinó tu
pot fer, per mi,
dolç, un dia trist,
blau, un cel tot gris
i d’una llàgrima, un somriure.
Tu, que ets l’únic amor.
Transformar tot el temps
en un moment
i que el meu neguit
es fongui en la nit,
com qui desfà un núvol que passa.
Tu, que ets l’únic amor.
Jo sé que tu fas impossibles.
De mi pots fer tot el què vols.
Ets màgic i humà
I saps estimar
com si al món fóssim sols.
Tu, que em pots fins llegir
els pensaments,
saps que els has buidat
d’aquell temps passat.
Saps que no hi queda cap tristesa.
Tu, que ets l’únic amor.

El temps em va prenent,
jo que era feliç
queda però, un dia gris.
Plou, i la platja
cau dins del meu cor
Si pogués esbandir
amb les mans tot aquest cel.
No saps com he guardat
intens el record.
Era d’un blau adolescent,
però amb la pluja tenaç, persistent,
s’omple de gris el pensament.

Un petó més, amor meu!
Vull que em besis altre cop.
Només vull un petó! T’ho demano!
Cap més cosa! Sols això!
Un petó més, per fer callar
la recança i el dolor
d’un adéu, amor meu, que ens separa
però no trenca l’amor.
Ara el temps que vingui serà gris i fred
i les nits seran d’hivern.
però algun dia la llum tornarà,
i en tu i en mi l’alegria!
Un petó més, amor meu!
I no pensis en res més.
Un petó, per guardar-lo per sempre!
I per no dir-nos adéu.

Un raig de lluna
devalla en la nit
i ens omple els cabells de somnis i llum.
Un raig de lluna
travessa la nit
i ens porta a romàntics llocs pressentits.
La llum que ve de la lluna
juga amb mi, juga amb tu,
i ens transporta, tot d’una,
fins que no ha estat mai ningú.
Un raig de lluna
inunda la nit,
omplin tots els nostres somnis de llum.
Ella ens ha omplert de llum.

… i les gavines seran de paper de xarol
tot just floreixi la mantinada,
tot just hagi sorgit el sol
a retirar l’estelada.
Quina flor més bonica, el sol,
i quin cel més blau, el mar,
i les ones que es gronxen en el bressol
en una matinada dolça per a estimar.
L’estel somniant
tendrament s’adormia;
les barques de gran velam
semblen espelmes de dia.
Canta i crida,
mariner forjat!
Si perds la vida
no agraeixis el fat.

Quin temps més bo,
quan tu i jo
teniem disset anys.
Un món etern
que no té hivern
ni pensa en desenganys.
De terra i cels
i dels estels
ens creiem els capitans.
Quin temps més bo,
quan tu i jo
teniem disset anys.

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mí, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola…
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.
La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel.
Amb els primers grills
juguen a cucorna
els ulls de la nit.

Ves amb compte! No et cremis!
No juguis gaire amb foc! – Goody, Goody
I amb l’amor, si em vols creure,
ves sempre a poc a poc! – Goody, Goody
Que l’amor és molt traïdor.
Quan només sents escalfor,
és ja tot un incendi.
Calma! I no tinguis por!
Mai no perdis la calma.
Pensa si és sols un joc, – Goody, Goody
si és amor el què et crema
o és un castell de foc.
Si és l’amor d’una vegada,
si t’agrada o no t’agrada.
Si és que tot va bé
o és que sap, potser…
I, després de la jugada,
passi-ho bé!

Si no fos, que tu potser,
va que hi fa, ja m’ho sé
ves i perde’t.
No et pensis que et retreuré
que és estat, el primer,
ves i perde’t.
Ficat ben endins aquesta historia,
per si un dia ve que tens memòria,
et podria dir que em fas….
pero no cal si te’n vas
que em fas molt malt….
que em, fas molt mal.

No és possible.
Tant d’amor i tantes ànsies no són mortes,
quan a l’ànima han deixat senyals tant fortes,
impossibles d’esborrar.
Potser oblides
que no ets tu qui pot jugar amb la meva vida,
que puc dir ben clar que és tot una mentida
a qui vulguis enganyar.
Si n’hi ha una altra,
per a anar-hi, cap història has d’inventar-te.
I no vinguis ni tan sols per excusar-te.
Pots anar-hi. No tinguis por.
Perquè encara
que en la vida mai no deixi d’estimar-te,
no seré pas jo qui vingui a destorbar-te.
Tu mateix… Ves-hi, si vols…

Vaig vivint només que de mentides.
Sé que cap paraula no és sincera.
Sé que mai m’has estimat.
Em beses i sé que em menteixes.
I em resigno, perquè sé
que pago tot el que vaig fer.
Sempre vaig saber que era mentida,
però tot i que ho sé, puc estimar-te,
perquè em dónes, tot mentint,
l’amor que ningú sap donar-me.
Ves mentint-me eternament.
I així m’aniràs fent
feliç.
Repetició:
Final:
Ves-me mentint,
la vida és una mentida.
Ves-me mentint,
i així m’aniràs fent
feliç.

Em fas mal quan no em mires.
Em fas mal quan no em parles.
Em fan mal els teus llavis
quan no em volen besar.
Jo voldria que sempre
fossis tu qui vinguesis
a buscar-me i pregar-me…
I sóc jo qui ho farà.
vine a dir-me que m’estimes
i, quan m’ho diràs,
en mi trobaràs carícies.
Vine a dir-me que em desitges.
Si ho demanes bé,
amb tu sabré fer
delícies.
Vine a veure’m i enamora’m,
i no em deixis d’estimar…
Jo et puc fer, si tu vols, bogeries
que ningú per tu
farà.

Vols ballar?
No ho diguis!
Que no vull
que em lliguis!
No he perdut
l’enteniment.
I sé el que passa
si amb tu ballo un moment.
Sé que no
tens cura
quan prens la cintura
i m’estrenys
tan de valent!
Vols fer ballar-me un altre ball diferent.
Ja sé el que passa si amb tu ballo un moment.

El matí és tot net i clar
i l’estany és com un despertar de llum.
L’aigua calma és un mirall que cull
tot blau que hi ha als teus ulls.
Vine i deixa crèixer
aquest goig que vols, amb mi,
compartir.
Vora l’aigua que hi neixen ja no moren mai.
i els camins que hi juguen tot voltant,
sempre hi tornen, no se’n van.
Ens convida i crida.
Que l’amor, vora l’estany,
hi es tot l’any.
Hi ha un silenci en el matí
que ha embruixat el bosc fins arribar al camí.
I es percep cada batec reclòs
que hi ha a l’ànima i al cos.
Deixa’l, lliure, viure…
Que a la flor d’aigua hi neix l’enyor
i l’amor.
Vora l’aigua de l’estany
els amors que hi neixen ja no moren mai.
I els camins que hi juguen, tot voltant,
sempre ornen, no se’n van.
Ens convida i crida.
Que l’amor, vora l’estany
hi és tot l’any.

Margalida, pallegida
de la vorera del mar.
Un mariner la trobà
dins de la barca, adormida.
Vou-veriveta,
vou-verivou,
la riera corre
i l’aigua no es mou.
Els seus somnis fan onades
com les que dóna la mar;
els somnis que ella somia
els somiaria un pinar.

119,160 visites
Scroll hacia arriba